Un diumenge com avui,
tanquem sota una pluja a bots i barrals
la nostra petita història d'amor.
Els nostres llavis i els nostres dits
han recorregut la geografia estimada
tot aquest estiu.
Clou en el silenci de la nostra habitació
trencada només pels gemecs retallats
de les nostres accions.
I com un ocell engabiat
allibero el teu cos del meu.
Em costa pensar que el nostre temps s'ha acabat,
però només era un jorn
que volies jugar amb un vell jubilat,
i el joc t'ha durat tot un estiu daurat
de sol i de la mar.
Balla el teu cos davant meu nua
al so de la guitarra
que des del bar encara esclata
quan el cambrer no deixa de tocar.
Et deixaré marxar,
primer amb el teu cos lleuger,
per poder plorar l'amor que se'n va.
Miraré la mar
que balla també frenètica al pas
dels que fugim del seu costat,
saben, que mai ja nosaltres tornarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada