del fortuït petó que ens regalarem
entre les runes
d'una antiga cartoixa abandonada,
on ara passegen els peus àvids
de turistes perduts
per les muntanyes del Montsant.
Va ser un moment triat
en la immensitat dels moments
que el lloc ha viscut i ha perdut.
Un bes deixat lliscar
entre els teus llavis i els meus,
escoltant els sons de les gotes
caient en el terra moll.
No teníem pressa per recollir-nos
sota la protecció de l'església coberta.
Valia la pena sentir caure
a sobre nostre les fines gotes de pluja
que el jorn ens regalava.
Després, reiniciàrem el camí
i la colla ens acollí
sense adonar-se'n del nostre joc.
Visitaren cel·les
on abans la vida era contemplativa,
i jo contemplà els teus ulls mirant-me.
La pau del lloc
ara abandonat de vida senzilla,
em feia venir ganes de compartir-la amb tu.
Encara recordava el moment
del petó deixat anar amb la senzillesa
d'ajuntar els nostres llavis,
sense demanar res
i sense esperar més
que el que ja havia rebut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada