Fiblades de por
que pugen
des del terra moll,
com rampes
que s’encadenen
per dins
per sentir-te morir.
Angoixa creixent
que va ofegant-te
poc a poc
des de dins del cos,
tancant-te feblement la gola.
Desig d’allargar
i no defallir,
trencar la por
i callar el silenci,
escopir l’angoixa
com la darrera ensalivada
per ser una mica més lliure.
Vull viure!
El silenci,
l’ombra de la nit,
la boira sortint
en la matinada,
el blanc d’un full verge,
el blau d’un cel seré.
Tot és tan immens
que claudico
sota el seu pes.
http://encadaversquehasentes.blogspot.com/2023/11/caplletra.html
Pentinen l’arbre
els núvol més pomposos.
Copa ondada.
https://encadaversquehasentes.blogspot.com/2023/09/el-teu-esperit-i-la-teva-roba.html
Freguen les cordes
i sona el dolç so
de la música rere
el vent de la flauta,
com un camí que anem
fent passejant.
Esperem l’entrada del saxó,
pausat mirant de fit
el contrabaix puntejat
amb pessics sonors.
Sis plau, no diguis res,
deixa’m escoltar-ho tot.
Després els meus llavis
seran teus
i podrem dir totes
les paraules del mon.
Travessen vidres
les mirades des de dins
per ensenyar-te
més enllà de les parets,
la màgia d’un cel tot blau.
https://encadaversquehasentes.blogspot.com/2023/11/palau-sense-regne.html
