Quan els records eren en color i molt vius,
com si acabessin de passar,
però es guardaven en blanc i negre,
amb matisos de grisos.
Quan les noticies es donaven i rebien
entre olor de sabó
i la tertúlia acabava amb rialles cridaneres.
Quan s’arribava al safareig
carregades amb ribells de roba bruta
i se’n tornava més carregada de consells,
xafarderies i la roba neta.
Quan per arribar-hi calia pujar i baixar
costes i escales.
Quan el temps era important
perquè hi havia molta feina
i només dues mans.
Quan les faldes eren dobles
i arribaven al terra.
Quan els cabells eren llargs
i recollits a dalt del cap,
sota un mocador fosc.
Quan la vida tenia aquets paràmetres,
ara restes desconegudes
pel jovent dues generacions després.
Quan l’aigua escassa,
fluïa lliure en bases per fregar la roba
i les consciències.
Quan el poble era més poble
i les paraules tenien el seu pes.
Més pes que el dels ribells.
