S'escriu la vida sota el sol,
però no és el temps.
Som nosaltres qui ho fem,
ell ens ho ensenya, ho pinta,
i moltes vegades
ens ho crida
perquè no l'entenem.
També la lluna té vida,
i encara que de vegades
més amagada,
pot arribar a ser més tendra,
més càlida, més íntima
i compartir-ho amb mots
que en mans dels poetes
en fan versos.
Sota el sol hi ha vida i escalfor,
però sota la lluna,
també...
En el camí fet,
deix enrere embolcallats
d’absència els darrers records,
les imatges fugisseres
i un silenci que m’omple
cadascun dels nous instants.
Assegut en un vagó buit
frenant el tren en arribar
a la darrera andana,
agafo les pertinences
del seient del costat
i baixant a l’estació,
sota una fina pluja
emprenc el camí
de retorn a la llar.
Queda el tren sol entre vies,
absent de quelcom que l’esperi.
La costa solitària
nomes repeteix les passes
dels meus peus
xipollejant entre els tolls
que les gotes van formant
en els clots del paviment,
i com un camí de rajoles d’aigua
em porten
a un màgic mon de soledat
que reviuré en arribar sol a casa.
Tastaré una absència nova,
diferent de la del tren,
però amb el mateix regust,
no ja amarg,
però si de l’angunia
de no trobar-te
per cap dels llocs
on vaig duent els retalls
de la meva vida.
http://mariavaru-bogeries.blogspot.com/2022/04/mai-calla.html
Embolcallo el blanc del full
amb la negra tinta de la ploma
i tanco, i mesurant
en ses formes irregulars
la sensació que volia deixar volar.
Veig de la natura
quelcom que m'agrada
i amb un reflex me'l faig meu
dins la càmera,
després uns jorns passats,
retorno, pausat,
e intento fer de la imatge
un ram obert de sons
en rellegir les paraules
que he escrit.
Temps que 'esgota un vell
jugant amb la imatge,
el so i la lletra.
Vol ser a la seva manera,
universal, i només
un tòtil solitari
que es pensa ser poeta.
https://encadaversquehasentes.blogspot.com/2022/04/sobre-lestil.html
No em donis una a una
totes les teves virtuts,
Deixa'm viure
al teu costat
i aprendre a compartir
la teva saviesa.
Si em dons una oportunitat
l'aprofitaré.
Si em dons un silenci
el sabre escoltar.
Si em dons un rebuig
sabré donar-li la volta.
Si em dons esperança,
que més puc desitjar?
https://petitesesroser.blogspot.com/2022/04/de-tant-en-tant-magrada-recoperar.html
Deix de mirar-te en el toll
que la pluja ha pintat al terra
per veure-hi
el teu mirar solitari.
Deixa de mirar-te
o no et creixeran
les ales de fada,
ni es faran punxegudes
les orelles.
Deix de mirar-te
o el pols màgic no sortirà
de les teves mans
i seràs una altra mortal
que ningú mira.
Ets la fada
que cada nit m visita i no veig,
però em fa sentir al cor
les belles paraules
que de vegades escric,
i de vegades són esborranys,
però sense la fada
de les paraules dolces
qui seriem nosaltres.
Tinc necessitat de tu,
encara que no sempre et vegi,
però realment,
sempre et sento a prop meu
i m’ensenyes,
petita, a estimar,
amb mots,
amb presència,
encara que a cops
no et vegi.
Vine cada nit,
cada dia,
cada vesprada
o a la matinada
amb la rosada,
que bell sentir-te
tant prop meu
a cada instant.
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2022/04/invisible.html
Espero que plogui
per poder plorar
la teva absència.
Mentre em retorna
el ressò de les paraules.
“Adéu, una abraçada,
uns petonets”
cada lletra un punyal,
cada so una ferida,
cada record un ofec.
Perquè?
I de nou repeteixo...
Perquè?
Com si no conegués
la resposta de l’adéu
com amics,
quedem com amics.
Ja s’ha desfet
la passió,
els cossos fosos
els dits tibants,
els llavis junts,
ara tant distants
i com un tambor
repiquen contínuament.
Perquè?
Perquè?
