En el camí fet,
deix enrere embolcallats
d’absència els darrers records,
les imatges fugisseres
i un silenci que m’omple
cadascun dels nous instants.
Assegut en un vagó buit
frenant el tren en arribar
a la darrera andana,
agafo les pertinences
del seient del costat
i baixant a l’estació,
sota una fina pluja
emprenc el camí
de retorn a la llar.
Queda el tren sol entre vies,
absent de quelcom que l’esperi.
La costa solitària
nomes repeteix les passes
dels meus peus
xipollejant entre els tolls
que les gotes van formant
en els clots del paviment,
i com un camí de rajoles d’aigua
em porten
a un màgic mon de soledat
que reviuré en arribar sol a casa.
Tastaré una absència nova,
diferent de la del tren,
però amb el mateix regust,
no ja amarg,
però si de l’angunia
de no trobar-te
per cap dels llocs
on vaig duent els retalls
de la meva vida.
http://mariavaru-bogeries.blogspot.com/2022/04/mai-calla.html
