Avui t’has aturat

 

Avui t’has aturat.

La tassa del cafè amb llet,

el diari i el paper.

Tot està com cada jorn.

Agafés el paper

davant els meus ulls oberts

i el llegeixes en veu alta.

De nou sento aquell so

que em fa vibrar el cor.

S’escapen llàgrimes

quan parles del meu amor

perdut en el temps

i en la distància.

Em mires.

Preguntes amb la mirada

si encara segueixo pensant igual.

Baixó el cap i no dic res.

Ja saps la resposta.

T’apropes, em toques la galta

amb la barba desarreglada.

Em mires als ulls i em beses.

Dolç, curt.

No t’acostumis,

dius mentre em deixes

i t’emportes el paper.

Alço la mà i deix els diners.

Avui no he dut suport.

No miro enrere

perquè encara estic guardant

els seus ulls i el darrer peto

que m’ha deixat.

Avui és la seva festa,

i m’ha deixat un regal.

Espero la pluja

 

Espero la pluja

per sortir per la ciutat.

Llustro les sabates noves

fins veure el reflex.

Em poso aquell barret

que em vas regalar.

Miro per la finestra

i quan el carrer es ple de tolls

i per les voreres

passa la gent corrents,

agafo les claus i tanco la porta.

En arribar al portal,

miro com cau la pluja,

i com si d’un nou bateig es tractés,

em poso sota l’aiguat que cau del cel.

M’imagino ser un nou Bogart

en el seu gris personatge de Marlowe

i cercar-te pels carrers de la ciutat

mentre xopa la roba,

m’aturo en cada finestral dels bars

oberts en aquelles hores.

Segueixo el mateix camí

que la darrera vegada vam fer tu i jo.

Aquella nit, la puja no era tant forta,

caminàvem l’un a la vora de l‘altre

i de tant en tant s’escapaven

dels teus llavis petons

que volaven als meus.

Més pluja, més moll, més carrers.

Cap petó que voli als meus llavis.

No cal mirar els braços,

no hi ha ningú penjat d’ells.

La pluja m’evita plorar,

però el cor sagna com cada jorn

que surto quan la pluja

em convida a caminar de nit.

Vens a mi i em demanes que t’estimi

 

Vens a mi i em demanes que t’estimi.

Primer m’abraces, i calles.

Després em mires i vols que et miri.

Em demanes versos que et saps

i em corregeixes quan no dic el que vols.

Segueix un bes al fi del vers

i vols un altre vers

per trencar-lo amb un bes nou.

A la fi, carícies que demanes i ofereixes,

mentre jugues a amagar-te

sota llençols escampats pel terra.

Em crides el nom i esperés.

Recites de nou el teu vers preferit

i esperes que captiu baixi

a la caverna on vius.

Allí esperes, mostrant bellesa

i desig a que jo accepti l’envit.

Em saps dèbil

i claudicaré

a la teva mostra d’amor intuïtiu.

Ara vinc, mentre em deslliuro

d’allò que tu ja no tens.

Miraré rere el finestral

 

Miraré rere el finestral,

la vinguda dels nous jorns.

Cercaré amb cada mirada

el pas del teu retorn,

i seran els sons

els missatgers avançats

que em portaran la bona nova

de les teves passes.

Després els captaran el somriure

volant de la teva cara

i descobriré de nou la felicitat

que el vent s’endugué fa tant temps.

Ara m’alçaré de la butaca

que ha suportat el pes

de la teva absència

i obriré el finestral

que dona a la mar,

perquè entri el vent de mestral

i netegi l’olor

de  tot el dolor guardat dins,

després quan l’ambient

sigui net i fresc,

com no, tornaràs a entrar tu.

Com si el temps no hagués passat,

em deixaràs un primer bes

en la galta vermella d’ansietat

i després tant normal com estimar,

m’estimaràs.

Un primer petó, una carícia,

un deixar enrere embolcalls pesats

i fer caure retrets que ja no calen.

Un braç que encalça un cos quiet,

i un nou bes,

com si fos el primer coet d’una traca.

Pujar a l’habitació per esperar la nit,

en una lliçó d’estima,

fins que la lluna o el sol

ens vulguin acompanyar

amb la música de la mar

ressonant a cada instant.

On és el temps perdut?

No ho se, em respons, s’ha escapat!

I em tornes de nou... a estimar.

Retorna al niu l’amor

 

Retorna al niu l’amor

que volà hores de llibertat.

Deix en llavis reconfort

de bes càlid en matí nou.

I la frescor de la mà

sobre la galta ardent,

descansa pausat

l’amor de tants anys.

Deixa enrere seure

un a la vora de l’altre,

veient com el sol

fa la seva dansa diürna,

esperant la seva estimada viatgera.

Descansa estimada, a la vora.

Reposa el cap en l’espatlla

que el temps ha modulat

per deixar un espai al teu cap.