dissabte, 9 de gener del 2010

S’escapa la mirada

 

S’escapa la mirada

cercant el Què?

Que l’envolta.

La pregunta mai feta,

el treball no acabat.

Paraules mudes

que es van cosint

les unes a les altres

per fer el teixit

dels propis pensaments.

Mentre l’aigua és fa riu

i el riu cerca la mar,

només tu toques

la immensitat del projecte

quan els dits

entren en el líquid.

divendres, 8 de gener del 2010

Deia les paraules a l’aire

 

Deia les paraules a l’aire

perquè ningú les escoltes,

omplí llibretes de versos i poemes

que em retrataven a mi i al meu silenci.

A mi i a les meves ferides.

Tinc fulls tacats de salabror

ara resseca que fa onejar

el full sota la resta de pàgines.

I amb l’edat el silenci m’ha deixat més sol.

Les ferides no s’acaben de curar,

les llàgrimes ja no cauen essent

ja absent dels ulls.

Creix només el nombre de fulls esborronats

amb les paraules

que m’he dictat en tot aquest temps.

No n’he volgut rellegir cap vegada més,

no queden gotes en els ulls secs

per reviure aquells patiments.

dijous, 7 de gener del 2010

Som dues mans d’un mateix cos

 

Som dues mans d’un mateix cos,

diferents, però quan s’abracen,

només es reflecteix una sola ombra,

dibuixant el contorn de totes dues.

Som com els dos llavis de la mateixa boca,

el de dalt rep la pluja jove que cau

i les llàgrimes que van baixant,

el de baix, amb el temps deixa escapar

part de l’ànima que s’amaga dins la boca.

Tots dos llavis, junts han après

i m’han ensenyat a besar-te.

Tu i jo una ombra que ha après

a besar-se amb el temps.

dimecres, 6 de gener del 2010

Cercant l’amor esbandeixes

 

Cercant l’amor esbandeixes

de la vora l’estimació.

Obcecada pel que està lluny,

ensopegués amb el que tens a prop,

caus i demanes perdó sense mirar res de res.

Llances paraules al vent i escoltes el seu remor.

Però ets sorda a les que venen de retorn.

Et deixaré fluir com les aigües del riu

que remullen els meus peus a l’estiu.

dimarts, 5 de gener del 2010

La natura fa cantar la lletra

 

La natura fa cantar la lletra

més muda que tenim.

Les branques ja marcides

per la calor sense rec

minven de la vida,

s’escapa com abans s’enfilaven

volent fugir dels rosegadors

que se’n volien aprofitar

de les seves proteïnes.