Musa dels meus somnis.
Cos amb el que em voldria
despertar dia si, dia també.
Repeteixo de cap les línies
del teu contorn,
els aromes de la pell,
la geografia del teu cos.
Desperta’m
quan de veritat
estiguis a la vora,
i deixis per un instant
de ser un somni.
Eriçats d’espines
els nostres cossos
no cerquen apropar-se.
Eviten riscos de col·lisió
per si la pell
pateix agressions
que fan mal.
No ens veien les cares
però sabem
de la nostra proximitat.
Es va deslligant
com si rellisqués
en una costa sense fi,
en un món rodó
que no para mai.
I allò que creiem realitat
es desfà
del nostre enteniment
i ens deixa fora.
Ja res és el que creiem,
el que esperàvem,
ja res és...
De tantes lletres
que em parlen
de l’art d’estimar,
estimada,
em quedo amb els silencis
que fan néixer
els nostres petons.
De tantes mirades
que es perden
en el quotidià caminar,
estimada,
em quedo
amb les mirades
que em deixes
sobre la pell
mentre baixen
dels nostres ulls.
De tantes etapes
que l’amor ens envia,
estimada,
em quedo amb les darreres
que viurem,
perquè haurem fet
el camí junts,
plens de lletres,
plens de mirades,
plens de silencis i jo,
estimada, ple de tu.
Descarrega
el cos sa força,
i deixa
de ser important
el que ahir ho era.
Repetir la rutina.
Repetir els adéus.
Repetir les fugides.
Repetir les repeticions.
Acaben com no,
matant el principi.
