Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris silent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris silent. Mostrar tots els missatges

divendres, 14 d’agost del 2026

Ara el silenci era un altre company

 

Ara el silenci era un altre company.

Ella, comença a recitar, primer els meus versos

i repetia després els seus,

acabà els del primer any i jo callat.

Començà el primer del segon bloc i jo li respongué,

ella continua, jo la seguí, i sense adonar-nos-en el to va canviar,

ara érem actors dels nostre propi engany.

Joglars que volien els seus cossos dansar,

cada vers ens apropava, cada poema ens enganxava.

Faltaven els tres darrers quan les boques s’ajuntaren.

Li agafà el cap i entre bes i bes repetí el tercer que faltava,

ella em tragué la roba mentre li queia el seu tercer,

amb el meu segon la meva roba va rodolar pel terra,

i amb el seu la veié nua,

amb la nuesa compartida de la seva imatge,

els primers passos d’allò que havia entre nosaltres.

Li digué el meu darrer poema amb la meva nuesa plena

i amb el seu darrer poema ,

els nostres cossos es coneixerem per tota l’eternitat.

Repetí amb ella els mots haviem repetirt enveu alta

mentre ella em pregava que ja no la deixés mai.

Vaig aprendre el seu cos

com aprengué els seus versos

a força de repetir-los i d’estimar.

Jo em creia que eren només mots escrits

que no em podria estimar tant,

i va ser quan fidel  als versos 

que aprengué veient-nos, a estimar.

Feia els temps just d’aquella tarda

que havíem fet dicció dels nostres versos

abans d’entrar a conèixer el seu univers.

De vegades jugo amb l’infant,

de vegades ens tornem versos perduts,

de vegades i ara que torna a estar sola,

compartim versos i petons,

poemes i el seu cos,

mentre veiem jugar fora el nostre millor vers.

dijous, 13 d’agost del 2026

Has canviat el gorg per la piscina

 

Has canviat el gorg per la piscina

i el biquini de color.

Has vingut de nou a l’aigua,

i has dut l’herència del teu cos.

Passaves per davant i jugàveu,

davant de tothom.

De perfil,

m’ensenyaves aquella punta de nas,

que deixaves anar

entre els meus llavis per poder-te besar.

Recollies el cabell rebel

que l’aigua feia saltar,

perquè mirés l’orella

que tantes vegades havia mossegat.

Només et mancava retreure’m

el teu somriure abans

que acabés signant un petó.

T’aixecaves sobre l’aigua jugant

amb l’infantó, per dir-me.

Vine, agafant ben fort,

lliscant l’aigua sobrant

baixant pell avall.

Mira, agafa el fill amagat,

que d’amagat va fer la nostra passió.

Alça’l a l’aire,

en una nit de reconeixement

pel nostre amor.

Em retiro.

Es tirà l’infant a l’aigua

i jo mirant-te de reüll

amb les mans obertes,

per sota les aixelles

de nou el torno a terra.

El noto sorprès.

Mira la mare i en una llengua

que no entenc li diu és el pare.

Me’l miro.

Em veu sota el barret moll

que duc a l’aigua.

La miro, i calla el cor.

Deix de bategar per uns instants.

Segueix el cos el meu caminar

i ja fora, et trono a mirar.

Segueixes sent la deessa

que em condemnà a l’infern.

dimarts, 11 d’agost del 2026

Després de segles d’absència i de silencis

 

Després de segles d’absència i de silencis.

Després que el temps perdés el compte

de la darrera vegada que ens veiérem.

He tornat a caminar,

vell i desorientat pels nostres racons.

La petita terrassa d’aquell bar

on ens amagàvem per dir-nos paraules d’estimació

i jugar a entrelligar-nos els dits de les mans.

Ja no hi és.

He repassat cada instant d’aquell temps

en que vam somiar futurs.

He vist en el parc proper a casa teva,

un banc lliure i la gaiata i jo ens hem assegut,  

per poder respirar.

Al mateix bans a l’altra punta ha vingut

una dona amb la seva neta.

La mirava i em semblava conèixer-la.

Disculpant-me li he preguntat

si coneixia a la meva amiga,

li he donat explicacions de vell,

que es remuntaven a temps prehistòrics,

per poder-la enredar i que no em respongués.

M’ha mirat amb un somriure, i sap vostè on vivia?

Per aquí a prop, crec recordar.

És la meva mare!

Li dic el nom, el seu, si jo sóc!

Em pregunta el nom, no m’hi se negar

i li deixo anar com el full pla que em cau de la mà.

Esperis aquí que la vaig a buscar.

Agafa la nena i se`n va a la llar.

M’alço no tinc el cor pe noves emocions,

ni trencar els vells records.

Gaiata i jo marxem del banc,

i en el cantó on sempre l’esperava, em quedo a mirar.

Arriben les dues dones i la nena.

Que estrany, s’exclama l’avia, se n’ha anat!

Sa mare, tranquil·la mira com en un repàs

al cantó on mig amagat, l’esperava en el passat.

Em veu.

No se si em reconeix,

però em deixa anar un bes amb la mà.

Aquell bes que després de besar-nos quan ja era distant,

mirant pel darrer instant, girava el cap.

Ella m’enviava un bes amb els dits a l’aire.

Ploro i me’n vaig.

Demà potser, hi tornaré a anar.

Qui ho sap!

dijous, 30 d’abril del 2026

Filant vides que s’estimen, creixent amb entrebancs

 

Filant vides que s’estimen, creixent amb entrebancs,

jorns de pluja baixant per galtes i jorns de sol sortint dels teus ulls.

Petons de reconciliació i petons d’aigua i mel.

Mirades que parlen i silencis que perdonen.

Plors d’infant. Infants que es fan grans.

Nosaltres que som grans i fem de la vida instants de pólvora i fum,

esclat de il·lusions i esperances que es desfan.

Amor! La pau dels teus silencis,

la mà que descansa entre els meus dits,

el cap que reposa i dorm en l’espatlla

i et mira el meu cor com el primer dia.

Enyor dels moments en que podia...

fer volar entre els braços el teu cos.

M’ensenyares la vida de ma vida i el petons dels teus llavis.

M’esporgares de les branques tortes

i tingueres cura de les meves dolències.

Silent i amb ulls plorosos entengueres d’errors propis i comuns

d’errors evitables i de ventades que no eren  nostres.

Sóc gran, vell, i encara aprenc dels teus llavis,

de les mirades i sobre tot dels silencis.

Sóc el cor de la pedra que has anat esculpint

i de vegades crec que sense tu, seria pedra de rierol.

Vell de manies i rutines de repetir allò que em surt be,

allò que mereix la pena de repetir, que millor que estimar-te?

Que millor que ser el teu mirall

i em puguis retocar, afinar arestes i polir?

Se que sóc vell, pel tems que t’estimo i que vull estimar-te,

se que sóc vell perquè m’agraden els silencis de les mirades

i el so dels llavis en separar-se.

Se que sóc vell perquè sap de mi abans que jo mateix,

em saps esculpir, manies noves que et facin feliç

Se que soc feliç, perquè el meu cor ferit m’ho diu

en bategar al teu costat, dia i nit.