Des d’un terrat,
tancat, fosc,
on cada dia de l’any
com una pregària mística
inexcusable,
el meu cos s’asseu
al terra per mirar el cel.
Amb fred, calor pluja i neu,
estic els meus moments
d’amor perdut mirant amunt,
veient-la créixer, plena,
minvant i no veient-la.
És aleshores quan no la veig,
que les paraules
són més dolces,
com amb l’amant absent
que cada dia esperem retorni.
I li explico com t’estimo,
i les paraules
que em dius a cau d’orella
i aprofito que no em veu
per plorar amors perduts
com el seu.
Cada nit,
parlo a la lluna de tu
i de vegades crec
que em somriu.
Llavors aquella setmana vens
i em dius que encara m’estimes
i que penses amb mi.
Jo, mirant les dues llunes
dels teus ulls,
penso per dins,
una passada nit,
la lluna m’ho va dir.
