Tinc un tros de tu,
tu potser no tens res.
Jo tinc la vida.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Amb la vista mirant
un infinit proper.
Amb el cap pensant
en un infinit llunyà.
Entre totes dues infinitats,
cada pas l’apropa
i el separa d’allò
per nosaltres quotidià.
Si jo fos ell,
el meu cap pensaria
en tot allò perdut,
en tot allò que m’ha d’arribar.
En versos que m’agradaria escriure
i en versos que mai escriure,
però tots ballant en el meu cap.
Si jo fos ell,
la meva mirada buscaria
qui sap si el teu mirar,
per res més que reconèixer
la brillantor del teus ulls,
i sospirar un cop més mentre
els peus marquen la direcció errònia.
La vida, també em porta per carrers
on gaire gent hi passa,
i si, jo també porto el cap cot,
esperant que en algun moment,
uns dits, els teus m’alcin la barbeta
i li donin un altre sentit al meu univers.
Cada pinzellada una emoció,
cada color un estat d’ànim,
cada llenç una història,
cada dia una il·lusió.
Ara que embruto
el blanc de la tela,
amb la pretensió de fer art,
el que tinc clar
és que dibuixo i pinto
el que sent el cor.
He dibuixat els racons
on ens vam conèixer,
on ens estimàvem.
He emprat bastant el carbó,
perquè estava fosc.
Al pintar ho feia
amb els colors
que més t’agradaven,
i somiava si era així
com ho recordaves.
Cada pinzellada una emoció,
com cada record
que em dona peu a pintar,
pintar-te o senzillament somiar-te.
Cada dia una il·lusió, si,
la il·lusió de poder-te veure’t aviat,
que els somnis tinguin cos,
que el cos sigui el teu,
i tu estiguis per sempre amb mi.
Ni tu ni jo,
nosaltres en una solitària unitat.
https://nurialaroca.blogspot.com/2023/06/lletres-i-fils-juny-2023.html