Pujo els darrers esglaons

 

Pujo els darrers esglaons

d’una escala s’acaba.

I pel davant me n’espera

una nova, més llarga i coberta

per una boira que els sol

dels dies anirà esvaint.

Cada pas, cautelós,

alegre, poruc,

il·lusionant,

vindran de nou

amb la lluna que és pon

de vegades tota blanca,

altres creixent o minvant

i també, n’hi haurà

que s’amagui

per vigilar-me des de la foscor.

Miro al cel i em pregunto que m’espera.

Si les ferides d’aquest

que ara marxa se’m curaran

o es faran més profundes.

Si em quedaran paraules

per alliberar el cor

i si els ulls et tornaran a veure.

Un incert futur que com sempre

m’espera sota la llum tentinejant

d’un fanal que es vol apagar.

 

https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2023/12/blog-post.html 

El poble s’ha quedat buit d’infants

 

El poble s’ha quedat buit d’infants.

Primer en nombre,

després en interès.

El carrer ha perdut l’encant

i els jocs hi són enllaunats.

En el ressopó de la nit de Nadal,

explicava als petits de casa

els que fèiem nosaltres en mig del carrer,

jugant tota la colla.

En mig del carrer, i els cotxes?

No n’hi havia tants.

La gent seia a les portes de les cases

i xerraven mentre nosaltres anàvem

carrer amunt i carrer avall.

Jocs que ara només són vius

entre la memòria i les veus dels més vells.

Allí jugàvem a les estàtues,

allí fèiem el de cuita i amagar,

mes enllà fèiem curses pels carres,

la goma elàstica,

llavors de nenes però que nosaltres

no enteníem de separacions,

la corda voltant per sobre els nostres caps

i per sota les cames...

Pinta somriures aquests records

que gairebé duraran el temps d’un somni

i s’esvairan en despertar.

Però qui sap si...

de nou podrien reviure

en un proper estiu.

 

https://carmerosanas2.blogspot.com/2023/12/quan-ens-trobavem-i-jugavem-records.html 

Estic en un bar

 

Estic en un bar,

com sempre sol.

Be, sol no,

avui m’acompanya

una ampolla mig plena ara,

m’estic entrenant

per les darreres ocasions

d’aquestes festes.

Hi hem d’anar entrenats,

no sigui que féssim el ridícul

davant la família

i soltéssim allò

que ens hem anat aguantant tot l’any.

I mentre l’ampolla es va buidant,

el meu astorament  va creixent.

Amb cada glop imatges

que ja no recordava,

m’han anat visitant,

algunes amb sorpresa

per realment no recordar-les,

altres pel dolor que m’infringeixen,

unes altres perquè crec

que no tenen res a veure amb mi.

Vull fer un altre glop,

el darrer em promet.

Se que m’enganyo.

Avui, ara,

vull baixar al meu propi infern

i veure si en sóc capaç

de sortir-me’n viu

d’aquesta dura batalla.

El rom m’ajuda a creure

que puc creure

en poder vèncer

aquesta quimera interna.

No, ara, ja no faré cap glop més.

Per fi m’ho he promès a mi mateix.

A menys que n’enceti

una altra d’ampolla,

cosa que realment

m’estic replantejant seriosament.

Si jo pogués donar-li la culpa

de tot a la persona

amb qui ara mateix hi penso!

Qui sap si ...

en algun moment guanyaré

aquesta lluita interna i sorda?

 

https://torosalvaje.blogspot.com/2023/12/acodados-y-mudos.html 

Cauen les gotes

 

Cauen les gotes

del cos moll per fer núvols

i viure silent.

 

https://dallobelldallosublim.blogspot.com/2020/06/blog-post.html 

Pas a pas es va acotant l’any

 

Pas a pas es va acotant l’any.

Un any on la mort

m’ha acompanyat tant d’a prop

que semblàvem una parella

passejant agafats de la ma.

He perdut molt,

altres han marxat,

estimacions ingràvides

han deixat de parlar

i el cor ha seguit bategant adolorit.

He escrit,

escrits que he cremat per no ser llegits,

altres han nascut

per ser immortals en el silenci,

pocs han rebut la visita

d’uns ulls

per passar com una patina de pols

que es deixa caure sense soroll.

Em veig i no reconec

aquest rostre tant envellit

i fins i tot la veu ha afluixat el to

i surt com marcida de la gola.

Jo també miro enrere

i sense sentir-me derrotat

per aquest any que fineix,

vull creure que s’endurà quelcom bo

que qui sap si... potser algun dia

m’agradarà recordat.

Ara el meu passeig roman

per les tardes ja fosques

d’un hivern fred,

amb la soledat d’uns passos  

que ressonen pels carrers buits

del meu vell i solitari poble,

on la mar no ha volgut arribar mai,

les muntanyes en marxen llunyanes,

només el riu, abans poderós,

ara passa de puntetes

per la vora de les cases.

I no saluda en passar!

 

https://torosalvaje.blogspot.com/2023/12/se-va-acabando-el-ano.html