M’escriuran en el cel
de la nit estelada
les brillantors espurnejades
el camí a fer,
on trobaré al final el lloc
on m’esperes.
Deixa la guspira encesa
en el punt de trobada,
deixa la mirada atenta en el camí
i correré el més ràpid
que el cor em permeti
per desnonar entre els meus peus
la distància que ens separa.
Oh! Si encertés el cel
a dir-me en quin estel et trobés,
si volgués avisar-me
per encetar la marxa abans no arribis,
no et caldria esperar silent i sola,
jo ja hauria arribat
i entre les mans et duria un ram,
farcit de pètals i amb espines també,
embolcallades de joia i qui sap si...
de tristesa també,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada