Enceta el so un crit la veu de la guitarra
i després entren dansant el baixos de la percussió,
un ritme pausat que m’imagina ballat agafats
d’una mà mentre els cossos fan giragonses
en un espai imaginari, de qualsevol lloc.
Potser ho fem sense emocions,
una repetició que s’ha fet rutina unes vides d’anar fent
i deixar estar, potser ja ens està be.
Però dins meu vull creure que no,
que no tot s’ha acabat.
Encara em queda part de l’encís
que aquells petons m’embriagaven temps enrere.
Vull creure que no tot s’ha perdut,
però potser si que l’emoció s’ha anat desfent.
Ho saps tu?
Amb el mateix ritme als peus
amb que abans ballàvem sota el mateix cel,
ara els peus em duen lluny, d’aquí,
lluny de tu.
I s’olora un flaire fràgil de llibertat nova
guanyada pel teu engany,
per aquell despropòsit.
Tot i això, sense mirar enrere,
penso que vull que el sol et torni a enlluernar
encara que no siguis amb mi.
Vull creure que sempre em quedarà el record
de les puntes dels dits units per la música,
ara que els peus dansen molt lluny uns dels altres.
Que el sol et brilli fort, tot lluny de mi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada