Ens havíem de trobar

 

Ens havíem de trobar,

un dia, una hora, un lloc.

Tot calibrat,

emocionant, tatxant

amb roges creus

cada data gastada,

un vers cada vesprada.

La llum malalta,

per morir de matinada

amb la farola apagada.

Arriba el jorn,

motxilla a punt,

una ploma,

una llibreta de notes,

un llibre, un mocador

 amb el teu perfum.

L'estació mig plena,

és hora de tornada.

Sol en l'habitacle,

llegeixo.

A cada estació

miro l'andana,

gent amb preses,

parelles enamorades

infantons de la mà

de pares atabalats.

Simple curiositat.

Al primer poble costaner

platja al fons

i port a la vora,

veig a l'estació

un tren en direcció equivocada.

Et duu dins

com jo llegint una obra començada.

No mires,

parteixes al final del teu viatge.

No hi ha més trens

per a la tornada.

Sola, et pensaràs abandonada.

No sabràs que a l'origen

n'està l'errada.

Sabíem un dia, una hora, un lloc

i no vam parlar d'un poble.

 

https://mariavaru-bogeries.blogspot.com/2022/03/cendres.html 

Avui vesteixes de garlandes

Avui vesteixes de garlandes
un cor adolorit,
i festeges amb un somriure trist,
afalacs i felicitacions
de qui t’envolta.
Em saps a prop i silent,
em saps tendre i distant,
em saps al teu costat.
Deixaré entreveure
els meus llavis a cada galta
com un furtiu que es tem sorprès,
i quan els teus busquin per respondre
es trobaran uns altres que no tinc.
Qui sap si podré furtar a la vista
el tacte imprecís d’uns dits
que tremolen d’infelicitat,
tot i sabent
que jo sóc al seu costat.
Avui vesteixes de garlandes
un cor adolorit,
i deixes en la penombra
uns ulls que saben
dels teus plors
i que fidels et miren
rere la gent que t’envolta.
No calen més paraules,
quan parla per nosaltres
el silenci del nostre mirar.
No vull un somriure que no neixi sa,
fill del compromís,
ni que el teu cap
no vegi el meu pit
com aquell coixí
on sap descansar.
Avui vesteixes de garlandes
un cor adolorit,
i jo deixaré entreveure
els meus llavis a cada galta
com un furtiu que es tem sorprès,
fugin de la pau que volen els teus,
pintant en l’escapada
el principi i la fi del trist somriure
que m’ofereixes a mi.
Avui vesteixes de garlandes
un cor adolorit...

En el callat racó de la soledat

 

En el callat racó de la soledat.

En arribar la nit

per deixar sortir del cor les penes,

sento que el silenci del món

ajuda a alleugerir un pes interior,

una gola premuda per tenalla de por.

Quan la soledat

es canvia per rumors

de gent passant,

encara sent el cos

la tristesa d’estar sol.

Si em mires i calles

 

Si em mires i calles.

Si descanses i em mires.

Si escrius versos i descanses.

Si m’escoltes i escrius versos.

Si vens a mi i no marxes.

Si els teus llavis son meus i a l’inrevés.

Si no només tenim un cor entre tots dos.

Si tot això no és amor?