Es desdibuixa fent-se petit,
amb els seu cos d’ombres,
juga a la contrallum d’un cap
tan llunyà com la lluna.
Amb boires de pensaments
que s’escampen,
amb clapes que semblen parcs buits,
anant-se amagant sense marxar.
Anar tornant sense deixar
d’estar al mateix lloc.
Regalimar pasejos
per cercles que es tanquen
sense haver estat mai oberts,
la comdemna d’una eternitat
que mai s’acaba,
sense saber per quin pecat
ha merescut ser eternament
menguant i creixent
Sortint d’un somni multicolor
el gat amb el seu pelatge
em mira pel damunt de tot,
com si sabés de mi i no li agradés.
Penso si no hauria
d’entar jo en el seu somni
i deixar-lo vigilar les entrades
dels colors i de les nits,
sempre atent sempre despert.
Avança de cacera,
enfront la llibertat.
Maquina perfecta
no s’atura
enfront la llibertat.
Cada passa
es sent més fort
no li cal ni respirar
però...
enfront te la llibertat.
Allargassen branques i flors
arran d’un terra improductiu,
amb l’eterna promesa
d’una collita extensa.
Com uns nous
personatges de conte,
amics i animals.
Em reben en un tros de carrer.
Fan l’aspecte
d’una banda de facinerosos,
però ben al contrari,
no poden ser millors amics.
I estan boixos, molt boixos.
I per acabar d’adobar-ho
et contaminen de la seva bogeria.
Una bogeria molt especial.
Estan boixos per la música,
i el seu so et fa fer com no,
bogeries.
