T'angoixa viure amb el temps

 

T'angoixa viure amb el temps

enganxat als talons

com una ombra d'un Peter Pan

que tampoc vol créixer

en aquest món que li ha tocat.

Em truques per parlar,

i vols deixar enrere

 tots els quotidians dimonis

que t'envolten i no paren d'enredar.

Comença la conversa amb l'amic,

i et relaxa el so

d'una veu que reconforta,

i mentre parles,

la ment navega per núvols

 de somnis i de desitjos.

Desitjos de tranquil·litat,

que aviat es van fonen

amb altres desitjos de sentir-te dona,

 lluny de problemes i de maldecaps.

Ara els mots ja comencen

a tenir tintura de carícies

i olor del teu cos obrint-se a mi.

S'enceta el procés

d'una conversa més íntima

que demana altre tipus de comprensió,

ara els problemes

que sortiren al principi,

són el ressò d'un soroll de carrer,

present però allunyat.

Vols parlar de petons

i dits que estudien la geografia

que ens uneix en la intimitat,

i abans d'acabar,

em demanes per a quan...

T'acabo de veure passejant

 

T'acabo de veure passejant

el dol amb una veu amiga.

Per un moment m'ha semblat veure lliscar

la teva mirada vers els meus ulls fixos en tu.

M'han vingut al cap els moments

d'aquella excursió de joves,

quan els anys de naixement eren importants.

Una nit, on ens trobàrem nus en l'hora fosca

d'una nit d'esbarjo i jocs.

Quan les paraules foren els dards

que punxaren egos i desitjos per parts iguals.

Paraules que deixaren el seu primer paper,

per ser la cola que uní els nostres llavis primer

i tot just després els nostres cossos.

Havies triat un altre,

però ara el racó amagat del meu desig,

havia encès la curiositat

de conèixer-me millor en una certa intimitat.

Ens agradà els resultat

i decidírem continuar el vespre següent.

Aquella tarda, fou memorable,

i ens prometérem recordar-la sempre,

i repetir d'amagat les posteriors trobades.

Tenies dos amors diferents,

el que t'havies buscat pensant

en un futur apamat pensant

en el demà perfecte,

i un que et vas trobar en remull,

que com un nenúfar aïllat s'anava convertint

en una ancora que t'unia als somnis

que ja havies deixat volar.

A ell el tenies per la realitat quotidiana,

a mi per somiar i viure les vides

que no podries trobar... amb ell.

Però els somnis, volen

i a mi em vas deixar escapar.

fitaves d'amagat cercar els ulls abans del cor,

fins que em vas tornar a trobar.

Més gran i voldria pensar que més savi,

però em deixa tornar a enredar amb els teus ulls,

i els teus llavis,

perquè mai s'havia desfet el cadenat

que m'unia al teu cor.

Ara passeges amb dos dolors,

els dolor del que has perdut

i el dolor del que encara no has retrobat.

És dijous

 

És dijous,

i has cercat la meva veu

cada jorn des del diumenge

en que vàrem separar

els nostres camins.

Cada matí s'enceta

amb un missatge demanant

parlar amb mi

i cada vegada que obro el telèfon

i no respon, sagna el meu cor.

Recordar la textura

de la teva pell sota el marge

dels meus dits

i escoltar dins meu

el so de la teva veu

a cada esglai

que se t'escapava repetidament

com en un ball compassat,

esquinça cada una de les fibres

del meu adolorit cor.

Seria tant senzill,

deixar anar un curt vine

i esperar moll d'emoció,

la teva arribada.

Però no vull manllevar

els teus millors anys

al costat del meu cos

que s'envelleix més

amb la teva absència.

La vida et crida

plena d'esperances

i d'envejosa felicitat

que jo no vull expropiar-te.

Recorda els dies i les nits

del darrer estiu

i els passejos per la mar

i per la teva pell

que jo amb la meva il·lusió

vaig compartir amb tu.

però grana ara com la dona

que ja ets en els braços

de qui aviat trobaràs

que t'omplirà de tot allò

que jo ja començava a mancar.

Tret de l'estimació,

de la qual crec jo,

que ningú en tindrà tanta

com la que t'he anat deixat

escampada al teu voltant.

Se que les primeres carícies noves

encara tindran la meva olor,

i que els primers llavis

que deixis besar-te tindran

regust dels meus,

serà aquesta la meva darrera victòria

que m'envalentirà davant

la lenta mort

que la teva absència em produirà.

Aviat

 

Aviat,

tornaré a estar a la teva vora.

De nou jugaré al joc de silencis

i d'amagar-nos l'un de l'altre.

Et veuré.

Em veuràs.

Agafaràs amb tota la patxoca,

el paper amb el vers

que com cada vegada t'escric,

recordant els moments viscuts,

els petons robats,

les carícies fetes d'amagat,

els hotels on estimar-te

s'havia de fer pagant

el preu de l'habitació.

Des d'aleshores

quan decidires tu sola

trencar el fermall

de les meves mans

en la teva pell,

que només acceptes

els mots escrits

i la mirada des de lluny,

endevinant que ja gairebé

més que recordant les corbes

de la nostra estimació.

Ara retornes,

i una molt lleugera promesa

d'un potser m'ho pensaré

em deixà albirar

una lletra sola com a resposta.

Com desitjaria,

que fos la vocal que acaba noms

i enceta sentiments.