Espero la pluja
per sortir per la ciutat.
Llustro les sabates noves
fins veure el reflex.
Em poso aquell barret
que em vas regalar.
Miro per la finestra
i quan el carrer es ple de tolls
i per les voreres
passa la gent corrents,
agafo les claus i tanco la porta.
En arribar al portal,
miro com cau la pluja,
i com si d’un nou bateig es tractés,
em poso sota l’aiguat que cau del cel.
M’imagino ser un nou Bogart
en el seu gris personatge de Marlowe
i cercar-te pels carrers de la ciutat
mentre xopa la roba,
m’aturo en cada finestral dels bars
oberts en aquelles hores.
Segueixo el mateix camí
que la darrera vegada vam fer tu i jo.
Aquella nit, la puja no era tant forta,
caminàvem l’un a la vora de l‘altre
i de tant en tant s’escapaven
dels teus llavis petons
que volaven als meus.
Més pluja, més moll, més carrers.
Cap petó que voli als meus llavis.
No cal mirar els braços,
no hi ha ningú penjat d’ells.
La pluja m’evita plorar,
però el cor sagna com cada jorn
que surto quan la pluja
em convida a caminar de nit.
