De nou semblen els teus ulls
rius vesant aigües a la mar.
Plores absències que ma i tornaran.
Prems mentrestant la meva mà
silent al dolor tant teu com meu,
al teu per no poder parlar,
el meu per haver de callar.
De vegades em sento bufó
del teu personatge
i vull fer riure
a l’ànima que amagues.
De vegades en sento l’estàtua
de marbre blanc,
que escolta els precs
en parcs absents i solitaris.
De vegades em sento amant,
però l’estimada no apareix,
i em deixa sol amb el prec
que s’escapa del meu cor.
Però sempre a la vora el meu cor
silent del teu cor adolorit.
Vol veure el rostre
dels meu silenci al teu costat
i jo vull sentir gratar
amb mots el cor ferit.
Ja se que veus més lluny de mi
la recerca del que vas perdre
i jo tinc més a prop de tu
la pell que vull sentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada