Et veig passejant
pel sorral de la platja
descalça
am les espardenyes
a les mans, voleiant.
Et llepen els peus
les ones mortes
que es desfan
entre els dits pintats.
Et veig com cada dia,
solitària, bevent el sol
de l'albada.
T'estimo, només de veure't
et canta el cor
les més dolces lloances.
però un dia marxaràs
i sols ens quedarem,
la mar morta d'enyor
i el meu cor mort d'amor.
El sol naixent
entra pel finestral.
Em desperta
el cant dels ocell
demanat el menjar
matinal.
Entren els raigs
i topen amb el cos
endormiscat
pantalla
que t'ofereix ombra
mentre encara descanses
a la meva esquena.
Et miro i sento enyor,
encara dorms
mentre jo tinc el record...
Ara que no hi ets
que furga la ferida
cada racó on queda
quelcom de tu,
encens veles
a qualsevol racó
de la meva memòria
no deixes que m'adormi
en el passat
i fas que vulgui
més i més
el futur en
que has de tornar.
Però de mentre
encenc llumetes
tantes com estels te la nit
per recordar
els moments compartits.
http://papirers.blogspot.com/2022/02/p-357.html
Perdut en un vell mas,
d’un mig buit poble de muntanya,
on solament
una atrotinada estació de tren
ens mantenia lligats
al voraginós ritme
del món modern.
Esperava removent les cendres
de la llar apagada,
en aquesta tarda càlida
d’una estranya tardor,
plena de colors
i on els primer bolets
treien el cap.
Esperava la resposta,
a la pregunta de lo nostre,
si només en quedaven
també cendres,
si el foc que mantenia el flaire
de la nostra relació,
era encara viu.
Ens havíem de trobar,
un dia, una hora, un lloc.
Tot calibrat,
emocionant, tatxant
amb roges creus
cada data gastada,
un vers cada vesprada.
La llum malalta,
per morir de matinada
amb la farola apagada.
Arriba el jorn,
motxilla a punt,
una ploma,
una llibreta de notes,
un llibre, un mocador
amb el teu perfum.
L'estació mig plena,
és hora de tornada.
Sol en l'habitacle,
llegeixo.
A cada estació
miro l'andana,
gent amb preses,
parelles enamorades
infantons de la mà
de pares atabalats.
Simple curiositat.
Al primer poble costaner
platja al fons
i port a la vora,
veig a l'estació
un tren en direcció equivocada.
Et duu dins
com jo llegint una obra començada.
No mires,
parteixes al final del teu viatge.
No hi ha més trens
per a la tornada.
Sola, et pensaràs abandonada.
No sabràs que a l'origen
n'està l'errada.
Sabíem un dia, una hora, un lloc
i no vam parlar d'un poble.
https://mariavaru-bogeries.blogspot.com/2022/03/cendres.html
