Miro des del cim,
on s’acaba
la cabana
de pedra seca,
on li venta la cara
l’aire fred
de la muntanya.
Miro més enllà
en la meva pròpia eternitat
que ja s’acaba.
En els cims veïns
de boira i pluja,
de vent i fred.
Llavors,
des de la solitud feixuga
del més alt,
no em trobo sol,
contemplo la immensitat
sota els meus ulls
i veig que tot i res
m’acompanya.
Quan el vespre
es pinta per rebre la nit,
camina el sol cap ponent,
allargassa ombres
i empetiteixen les paraules.
No cal repetir els mots
que ens sabem.
No cal lliscar vora la mar,
ella vindrà a nosaltres,
deixem passar el temps
entre llums que marxen
i paraules que arriben.
Amb la fina línia
de l’horitzó vigilant
que res no canviï.
A la punta
on la mar i la riera
s’abracen.
On l’horitzó s’amaga
rere un puntal pedregós
de roques i oblits.
El temps em deixà fer
una glorieta
per veure passar els dies,
gaudir de la fresca nit
i enyorar tot el que he perdut.
No ploro les mancances.
No ploro l’esdevenir.
Ploro les pluges
que em perdré,
sense poder mirar la mar,
tot sol.
Sense cap record.
Com dracs emergents
que recorden versos perduts
d’una antiguitat oblidada.
Surten rocalls
de la mar enamorada.
Esclat un verd foc d’artifici,
que en caure s’estavellarà
en el camí d’un fortí
ja abandonat.
Paraules, versos
que ja no recordaràs,
tornen a mi
cada mitjanit.
Llavors els dracs
semblen dormits,
però la mar els fa parlar
mentre juguen,
jugant amb les ones
a estimar.
De matinada, quan la llum
comença a clarejar.
Entre les boires de la nit
que es desfà.
Descansa llavi amb llavi,
la salutació primera
del jorn que s’enceta.
