Ara que el jorn se’n va

Ara que el jorn se’n va,
ara que la nit es comença a pintar,
ara que el sol s’amaga,
ara que la foscor serà llarga,
deixaràs de cercar peuades fora casa.
Closa la porta,
encès el foc,
reposa el cos,
fent l’ànima forta,
regires la memòria
i contes al veí de lluny,
al qui vol escoltar,
al qui calla en la penombra,
tants granets de sorra,
que vau viure junts,
que foren instants a la vora,
moments perduts,
llàgrimes de joia,
clams de plors,
dolors muts,
plegar de mans,
fer camí plegats,
tants granets de sorra,
que ara... són platja.
Ara que el jorn s’acaba,
s’enceta el torn de la memòria,
i ella viu,
amb l’olor de tota una vida,
omplint els buits que mai vas notar,
i ara encetes en la temença.
S’acaba el jorn,
i la nit serà fresca,
blanca la boira gebrada de la matinada,
el llit és cada cop més gran
i la són se’n va de tant en tant,
queden com silents companys
els mots i els gargots amb que fas vida,
queden branques que creixen i et necessiten,
queda de nou el dia,
i més nits i més dies
com ones bandejant
la carcassa adolorida.
Ara que el jorn es tanca,
truca a la porta
una ànima peregrina,
que t’escolta
quan tens la veu trencada.

Dibuixo entre la boira

Dibuixo entre la boira,
uns cors que es desfan
com baf sortint de ben a dins.
Em canten cançons
que junts em ballat
en altres llocs
mentre van marxant.
Taral•lejo a mitja veu
les tornades d’aquella
que ens feia desaparèixer
les hores,
entre la follia del teu cos.
Sense oblidar, els versos
que tants cops,
se’m fan tatuatges
a la pell del tors nu
a l’alçada del cor,
recordo les balades
que ballàvem al terrat
les nits de festa major,
mentre érem part,
l’un de l’altre.

Desgrano l’hivern

Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
Bec gota a gota
cadascun dels petons
que hi han a la copa de l’oblit.
Retallo a l’aire les carícies
que mai li vaig fer al teu cos
tan ardent com fugisser.
Pinto amb mots de plany
el meu desig incert,
incomplert,
d’estimar-te més enllà
de la resposta recíproca,
del t‘estimo callat
que sempre vaig esperar.
Ara tant sols espero,
un benvolgut,
un petó de comiat,
un somriure
–qui sap si forçat-,
una imatge,
per guardar com un vell record.
Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
I tu estàs en cada mot,
en cada espai,
en les intencions de les comes,
en cada punt.
Ets la veu que no em surt,
la llum en apagar-se els ulls,
la sang que batega a glops el cor,
la fel que m’amarga la soledat,
la fredor del cos en aquest fosc hivern,
i tot i així, bec cada glop del teu beuratge
i espero eternament fitar-te en el meu camí.
Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
Mentre s’acaba l’esperança,
brolla de nou la freda espera,
la muda i callada espera.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/12/he-de-amarte.html

Torna aviat del país del so festiu

Torna aviat del país del so festiu,
t’espero per contar-te contes
on les fades juguen amb ogres divertits
i tots somien estimar-se
abans de desaparèixer
com pols encantat.
T’espero a la ciutat
on tots som presos del nostre cor,
amb la flor del lloc a la mà,
allí on les parets
deixen veure el cel
i les curses del núvols
fins desfer-se
més enllà d’un horitzó séc.
Llegeix-me els mots versats
i fes-me un ressò a la vora,
on pugui veure el color dels ulls
i sentir el flaire del teu cos,
arquejat,
allí on de vegades hem desitjat
ser una sola ànima.
Torna aviat
des del més llunyà mar embravit,
per ser de nou amants silents
fosos amb la soledat
dels mots enamorats

Avanço a cops de vent

Avanço a cops de vent
per aquest terra
moll d’humitat
d’una tardor
que ja s’acaba,
me n’adono a batzegades
que sóc com una fulla seca
en aquesta catifa caiguda,
anant on em porta un destí
que desconec,
i m’omple d’estralls
el cos poc a poc malmés,
i m’adoloreix el cor el patiment
que sento al voltant
entre sotracs i esgarrinxades.
Avanço a cops de vent,
escoltant veus
que em reconforten
i que planyen la meva
innocència desenganyada.
Més endavant m’espera un ball
de fulles trencades
que altres trepitjaran,
escampant qui sap si joia,
si darreres il•lusions,
si propers desenganys.
S’acaba l’any,
i la catifa de fulles multicolors
s’anirà tenyint de gris
deixant ventalls morts
de nervis nus a l’aire
i confeti dels mil colors de la tardor.
Avanço a cops de...

http://rebaixes.blogspot.com/2011/12/em-deixo-portar.html

He deixat amors escampats

He deixat amors escampats
entre racons i fondalades,
plantat petons
en boques efímeres,
desdibuixat carícies
en cossos desgranats,
que ara ja són imatges
de calaixos plens de pols.
Em venen al record
instants de plaers
que ara mirant al mirall
em semblen pinzellades
del passat,
que cauen de les mans
com grans de soledat.

http://estravagariosiglo21.blogspot.com/2011/12/todas-mis-amantes.html

Entre els àngels dels records

Entre els àngels dels records
i els dimonis dels oblit vaig fent camí,
mirant cap davant un temps
que no sembla tenir fi,
de vegades roda poc
i de vegades desferma el fre
i sembla volar sense destí.
Ara que el pas és lent,
ara que raono poc a poc,
ara que els avenços ràpids són,
em sembla tenir peus de plom
i cor d’infant on fins i tot
la màgia és possible, probable
i perquè no recomanable.
La pell se’m fa d’un pàl•lid gris i brut
com si l’ànima volgués sortir al mon
i veure els motius que m’han fet ser com sóc jo.
Abans la paraula era àgil com el vol dels pardals
i vistosa com un capoll que s’entesta en ser flor,
ara ranqueja com un colom coix
i repica abans de sortir con la roda d’un carro vell
entre llambordes desencaixades d’aquells carrers
d’una llunyana infantesa perduda a destemps.
Em queda pel davant la por latent del que no se sap,
el fred que m’entra al cos encara que el sol l’escalfi,
com si la sang de les venes es fes de gel,
i perd ja no poc a poc el cant dels ocells
i la resta dels sons.
Em queda ben clar
el color dels teus llavis,
l’olor de la teva pell,
el so de la rialla franca
i el regust d’aquells petons,
la resta són ornaments
d’un quadre que a la fi un drap vell,
més vell que el meu record
deixarà en el rebost perdut
del vell casalot que és aquest món.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/12/orillas-de-este-limbo.html

I mentrestant, esperant el bes del raig

I mentrestant, esperant el bes del raig
cau la llàgrima de la boira
i molla la roba com els petons petits
que cauen sense adonar-se’n.
Fred que entra fins els ossos vells
i mirant finestral enllà veig
una mar flonja d’un cotó dolç
que vola lentament
cap a un cel on regna el sol,
tardant avui en visitar-me.
M’entretinc aleshores,
volant els records
fins la blanca pantalla del davant
i veig movent-se com fantasmes
els personatges de la memòria barrejats
amb els fantasmes vius que m’envolten,
que m’estimen i m’enfurismen.
Tot cau en un no-res
quan surt el sol!

http://paraulesimots.blogspot.com/2011/11/divendres.html

Encadenat al temps

Encadenat al temps,
la mateixa baula,
el mateix instant,
tancat en una guerra de coixins,
que s’acaba en fer-me l’adormit.
Closos els ulls,
repeteixo mil vides
en aquell instant,
n’aprenc i n’oblido,
em deixo i em rebel•lo.
Sempre fosca l’habitació,
amaga entre fulles
de la persiana
com una guillotina severa,
els retalls de llum
que el carrer m’envia.
Repeteixo com un rosari etern,
la lletania d’un prec
que m’apropi més a tu
i trencar la condemna inacabada
d’aquest despertar
en el mateix lloc
i en el temps aturat,
que fuig de nou
per tornar a començar.
I en despertar,
veig sempre
el mateix quadre.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/12/prendida.html

Com un abric de gel

Com un abric de gel,
com un pes
que ens esgota
a cada pas,
és aquell adéu
que em vas donar.
Per camins abandonats
pregunto pel teu pas,
i em responen en silenci
ocells que no volen cantar.
Les nit de lluna plena
m’escalfen els records
d’un ahir feliç
que jo vaig trencar.
I cada bes és un llaç,
i cada braç em prem fort,
i cada mirada em forada,
i jo, sense voler lluitar.
Viure sense tu no és viure,
és morir sempre agonitzant.
Cada pas em porta lluny
i cada instant m’apropa
a la fi del temps,
recordant aquell ball
on em vas enamorar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/divagaciones-ii.html

Vola l’alosa

Vola l’alosa
per conèixer món
i retorna al pit
que li fou bressol.
Llarga és l’espera,
cansa la són,
vigila la nit pintant
foscos temors.
Vola l’alosa,
sa nova llibertat,
bateja amb petons
el vol sobre la mar.
Tant se li fa
l’estació de l’any,
pensa amb afany
el retorn a la llar.
Vola l’alosa
brandant horitzons,
de dia i de nit
cercant ben a fons
miratges i estels
més enllà de platges
nues vestides
d’onatges.
Vola l’alosa
de dia i de nit,
cercant el retorn
al teu llit.

La vida em pinta instants de dol

La vida em pinta instants de dol,
prenyats de punxades de dolor.
Em puja coll amunt
l’amarg gust de la fel
que la mort em fa engolir,
i la vista s’ennuega
de les llàgrimes
que brollen incansables
entre mots de consol,
sense entendre
el perquè d’aquets òbits.
La grandesa de la ment,
s’empetiteix davant la incògnita
de les respostes que no apareixen,
del temor de quan tornarà a succeir,
quan la fosca ens tocarà
de nou d’una manera o altra,
ferint de qualsevol manera
la nostra ànima innocent.

Cau la pluja neta

Cau la pluja neta
en una terra negra
i reguerols d’instants morts
com gotes brutes
van marxant pel camí moll
d’una vida fosca.
Les soles trepitgen
una catifa de cendres
on només sorgeix el ressò
d’uns mots a mig camí
del silenci i de l’oblit.
Mentre la pluja va caient
i neteja poc a poc el fastig
d’una vida
que s’escapa a cada pas,
a cada mot,
em submergeixo
en entre dubtes i versos,
entre paraules i mirades,
esperant una llum
que surti entre els núvols carregats
de por i temps finit.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/11/luz-entre-las-cenizas.html

Ara que sóc lluny

Ara que sóc lluny,
em lligaran els records,
com ho feren en el temps
les carícies i els petons.
Acaronant ombres guardades
en el pensament,
tornen de retruc
les sensacions
d’aquells ahirs compartits,
de les esporàdiques soledats
arraconades amb l’escalfor
del teu cos sota llençols immaculats,
on les mans nuaven
un cos desitjós
de sons i de plaers.
Cercaré pels llocs
on antuvi varem ser,
pels que volíem compartir.
Regiraré darrere els finestrals,
testimonis tafaners
dels nostres moments,
pels topants d’escales
on el teu cos treia la pols de les parets,
mentre descobríem
que volíem ser més que amics,
sabent utòpics els nostres desitjos,
vivíem el sorgir
de la nostra flor d’estiu.
Cants efímers,
com efímer és l’alè,
mentre escric a l’aire el teu nom.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/atada.html

He trepitjat fort

He trepitjat fort
el toll moll
del carrer buit
i m’he fet fos
en cercles
d’aigua bruta
i records oblidats.
Els ulls
ja no veuen
la imatge titllada
del meu abric
i pinten gotes negres
les sabates de passeig.
On ets?
Cerco records
en paratges vells,
i pentino camins
on caigueren
petons d’ahir,
quan tot era de colors
d’arc de sant Martí.
Ara la tardor
es pinta del gris
del dolor i de l’oblit,
d’un demà negre
de solitud,
de blanc de neu
i escalfor de llar
sense tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/phoenix.html

Plou fora el finestral

Plou fora el finestral,
regalimen avall les gotes
en una dansa constant,
mentre la llum del fanal
em desperta
nu a la teva vora,
i enceto al ritme
de la pluja
un degoteig
de petons i carícies
que arquegen
con un arc tensat
el teu cos,
per uns instants
la llum feble de fora
es reflecteix
en les perlades gotes
que el teu cos
va extraient poc a poc,
endormiscat,
responent al plaer excitat
dels meus dits,
dels meus llavis,
del meu... cos.
Plou fora el finestral
i em desperto del somni
on somiava amb tu,
em veig sol,
allí on el fanal
t’il•luminava plena de plaer.
De nou, t’he somiat,
de nou em desperto sol,
amb el ressò
dels mots: “qui sap... qui sap...”
Explica’m com puc tenir
la flaire del teu cos en el meu,
i recordar el tacte dur
dels pits,
i el bes càlid del teu cos,
fregant-se amb el meu.
De nou t’he somiat,
qui sap si absent,
qui sap si ha estat somni,
qui sap si...
ho tornaré a somiar en realitat.

No hi ha més ombra

No hi ha més ombra
que tancar els ulls,
ni més silenci
que dormir els sentits,
aleshores,
estem sols.
La llum
que ens ensenya
als altres.
El so
que ens presenta
la resta.
Viure en la foscor
i el silenci ens amaga,
ens redueix,
ens aniquila poc a poc
i alhora
pot ser l’espurna
per créixer del no res.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/11/donde-la-luz-agoniza.html

La pluja cau freda

La pluja cau freda,
punxant,
el temps vola al voltant,
ja fa tant de temps
que hem deixat anar
els nostres mots entrellaçats.
Em deies: “si l’atzar...”
Quin?
Aquell atzar
que m’ha allunyat,
que ha fet dels records,
miratges,
ara trencats,
com els tolls trepitjats
del carrer mullat?
Quin?
L’atzar
que et deixava
entre els braços,
jugant a ser amants,
mentre queien les carícies
sobre el cos,
en aquell vell vehicle aparcat?
Voldria que l’atzar,
tornés enrere,
la nit aquella
que jugant a ser gran,
et vaig deixar escapar,
entre baralles de coixins,
entre retrats d’infants,
entre cafès retornats,
entre llàgrimes de fel,
retornar a un temps de somnis,
que tant vam esperar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/charco.html

D’esquena a la platja

D’esquena a la platja,
volant cap al sol ponent,
la blanca gavina
d’esquena argentada,
de cara al vent
deixa escapar
el darrer dels teus cabells,
amagat entre les plomes.
Volaré d’esquena,
deixant enrere,
un camí de flors belles,
de flors d’ametllers,
incipients en febrer,
com un nou mar
en terra ferma.
Gronxant les ales
en nous vents,
sense més pàtria perduda
que tu,
sense més pàtria...
Gronxaré les plomes al vent
imitant els cants dels vaixells,
solcant mars impossibles,
impossibles d’oblidar,
com els teus cants,
de matinada,
vora la mar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/11/la-dolca-gavina.html

M’acarona el buit

M’acarona el buit
que m’envolta,
i em besa la galta
el fred humit
de la nit
d’aquesta estranya tardor.
Reflexa la llum
els fanals esmorteïts,
la pinzellada brillant
que ha deixat la pluja
de fa un instant.
Miro endavant,
fixat,
en portalades fosques,
cercant records
oblidats dins meu.
Ressona pausat
el so de les passes
pel carrer silent,
s’atura pensant
endevinar llocs
d’un ahir
encara més fosc
i més lluny.
Busca la mirada el niu
dels pardals absents,
la porta que ja fa tant
va donar un cop
que va tancar la seva vida.
Tot és fosc,
tot és en va,
es tanquen els ulls
mentre la memòria es mor,
buida i malalta.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/veces.html

Sento de nou les notes

Sento de nou les notes
d’aquella cançó
sortint d’algun balcó,
em fa néixer calfreds
plens de records,
i m’allunyen la temor
de la foscor
que viu amb mi
des de fa tant de temps
enganxada a la pell.
Em retornen la calidesa
dels petons
i la força ferma
dels teus braços
en ballar quasi quiets
els sons de la dansa.
Em batega fort el pit
allí on descansaven
per instants
els pensaments embolcallats
per la seda dels teus cabells.
Sé que el retorn
és un miratge ple d’escalfor,
però miratge ple del desencís
d’un temps finit.
Recorda’m com una ànima
que viu en el flaire dels cabells
que tant abans
mai es cansaven
d’acaronar els meus dits.
Ferits per tot allò
que ens va allunyar,
per silencis i per mots
que mai ens vam dir,
però que sempre
ens vam endevinar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/11/mots-maldestres.html

...I mentrestant picaran les mans

...I mentrestant picaran les mans,
la pedra més dura,
solcaran els dits
camins de sang
on en reguerols
d’un vermell fosc
la pintaran,
gota a gota
amb el teu nom.
Carregaré pels camins
que m’han allunyat,
en braços vells i cansats,
el pes del meu oblit.
Cercaré la follia del després,
on antuvi estigueren
els plaers dels teus petons,
els plaers de les carícies,
el goig de silencis
on encetàvem
a conèixer pam a pam
tot el nostre ésser.
Potser un silenci nou,
em vestirà en arribar,
cap ressò als precs
amb marc del teu nom,
cap “si us plau”
em serà prou defensa,
cap cop al pit,
cap plany
en servirà com penyora
del meu pretèrit despit.
Desgastat com el meu nom
en el teu cor,
arribarà el cor prop del teu nom,
imperdonable i cansada,
la mirada anirà caient rodolant
vers un mon que se m’acaba,
en la soledat buscada
de la follia del després.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/tu-nombre.html

Em dius que són poques les flors

Em dius que són poques les flors
pel teu febrer
quan el penses esmorteït
per un glaç encara hivernal.
Trenca amiga les pors
d’aquesta nit
que sembla eterna
i mira finestrals enllà,
on els camps secs plantats
d’ametllers pinten
de colors les branques nues.
Vols més flors,
on l’horitzó,
et deixa dins els ulls
un mar multicolor,
on cada gota és una flor,
i cada flor una estrofa de cinc versos
que et parlen d’amor?
Plores amiga per jardins
que dormen un hivern cru,
quan tens a la vora
un immens mar
de versos guardats en flors obertes
i a punt d’esclatar en milers
de capolls encara endormiscats.
Espera un sol naixent
d’una propera primavera
on acompanyaran als versos
plomes verdes afilades com punyals,
llavors, podràs ferir-me
amb els teus mots,
com jo potser, t’he ferit,
amb ma absència.
Poques flors té el teu febrer?
Si ja no en caven més,
dins el meu cor!

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/07/tot-allo-que-el-poeta-escriu.html

Lligada al desig

Lligada al desig
de ser estimada,
amagada
entre llençols verges,
depositaria de petons
que mai s’han donat,
receptora
de carícies plenes
de taques.
Lluna que s’enceta
en quart creixent,
desig etern
de ser estimada,
pell nua de tacte subtil.
Blanca habitació setinada
de polsim maragda
de l’esperança perduda,
rellisca cos avall,
entre estreps
de mil joies imaginades,
de diversos potser viscuts
entre somnis amagats.
Fugim de l’efímer del caduc,
de la mort que ens envolta,
del furtiu que ens amaga,
ombra en la penombra,
llum de lluna creixent,
petó esmorteït,
gelat desfet.
Visc en tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/presa.html

Recordo tant cadascun

Recordo tant cadascun
dels instants abans
d’aquells petons,
que mai ens vam donar,
i cadascuns
dels adéus prematurs
en que ens vam acomiadar.
Són illots solitaris
en un mar de tenebres
i boirines d’oblits.
Podria dibuixar
tants cops aquells ulls marcits,
gravats a foc
en una memòria remisa
a esborrar aquells moments
dels no fets.
Petons no fets,
carícies abandonades
al tou dels dits,
paraules mortes
abans de sortir de la gola,
camins encetats
abans d’hora,
rialles que foren capolls
sense florir,
somriures desdibuixats
en qualsevol
dels adéus passats.
Recordo tant el que no vam fer,
que la resta és un amarg oblit.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/verso-inacabado.html

Torno del balcó

Torno del balcó
a espatlles de la mar
i caminat
arribo sota el finestral,
enrere el qual
volaren aquella nit
els coixins
dels nostres somnis
desvetllats.
La nit on no aprengué
a fer-te meva,
on em vaig perdre en l’encís
d’una lluna furtiva
i d’uns llavis
que m’ensenyaren
somriures de vidre.
Ingràvid sobre llençols
de pors i d’ignorància,
no vaig saber estimar-te.
Colpit per poder perdre’t,
ignorant de com arribar tant endins.
No he oblidat els errors,
i em fueteja l’esperit,
tant desencís.
Torno de tant en tant
per veure el tren
on vas partir,
fent sagnar
el vell cor adolorit,
després retorno
al vell balcó
per mirar el cel i la mar,
sentint entre remors
de la inquieta escuma,
antigues penes,
antics dolors.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/10/no-ploris-per-mi.html

Ahir vaig estar

Ahir vaig estar,
callat,
sobre el balcó
que cau damunt la mar,
mirat l’horitzó,
aquella petita línia blava
que tant ens ha separat,
Bufava una brisa fina,
suau,
filla d’aquell vent
que t’encenia les galtes
i et feia ballar els cabells.
Quans mots callats
em deien els llavis somrients?
Quans petons volant,
t’haguessin volgut donar
els meus llavis secs?
Ahir vaig estar,
ferit,
per tants records
que volen tornar.
Ahir,
a la vora de la mar
et vaig trobar tant a faltar...
Premia fort
la barana vella
del ferro negre
que també mirava a la mar
i sense gotes de pluja
vaig encetar a plorar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/10/el-perfume-del-mar.html

Pell bruna pintada

Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
regust fort, de terra seca,
àrida, estranya amb els forasters.
I amb tot em segueixes
mirant de tant en tant,
fixa als ulls compartint instants
amb sons estrangers
que s’acompanyen
de somriures còmplices
que comparteixes
entre els teus enamorats.
Pell bruna, vestida amb tirants,
m’ensenyes un bust
que em fa imaginar noves conquestes,
mentre passen els plats
com un rellotge sense pietat
es va retallant el nostre temps
fugint del mots que no diuen res,
on només parlen les nostres mirades
conscients de l’efímer d’aquests instants.
Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
regust fort, i retalles sobre el mantell blanc,
restes de llunes de color del vi,
tantes com adéus
ens queden plens de silencis.
Petons de vi que deix
per sempre entre tu i jo,
a la vora d’una copa
que mai duré més que al cor,
que mai podré guanyar.
Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
rinxols de carbó
amb reflexos de pissarra
que dóna aquest gust sec
que em queda a la boca del cor
mentre deixo enrere el record perenne
del teu somriure multilingüe,
a la vora compartida de l’altre enamorat.
Somnis d’un dinar improvisat
que el destí ens va unir
per deixar-nos anar lluny,
ben lluny del racó del món
on vàrem néixer a l’amor, silent,
de mirades eternes
que seran el nostre tresor,
sota un bosc d’alzines,
amb passadissos de falagueres,
tot un món
que ja no hi serà més enllà dels records.

Deixa’m mirar-te

Deixa’m mirar-te
mentre t’apropes.
Deixa’m mirar-te
mentre retalles el sol fitant
un perímetre ple de corbes.
Deixa’m mirar-te
mentre parles entre rialles
i somriures de vidre
que qualsevol mot
pot trencar.
Deixa’m mirar-te
mentre ballen els peus
als sons de noves músiques
i m’alegres aquests curts instants
en que arribes a la meva vida.
Deixa’m mirar-te
mentre em claves el fibló
d’un prematur comiat
abans de conèixer-te.
Deixa’m mirar-te
mentre marxa amb tu el sol
d’una tarda de juliol
amb nom de pasta
dins d’una bassa.
Deixa’m mirar-te
mentre recullo els petits bocins
que queden del cor enamorat
que has esquerdat
amb el teu caminar tant remenat.
Deixa’m mirar-te
mentre et tornes ombra
en el meu incipient oblit.

Em pintes amb color de flor

Em pintes amb color de flor
l’esperança de veure’t.
Em senyales amb so d’ocells
la dringadissa dels teus versos.
Em parles del vent
recordant la bellugadissa
del nostre alè.
Netejaré amb petons
el contorn d’aquest cor adolorit,
alhora que els mots
es facin flors
per omplir de verd
el buit dels teus ulls.
Llavors canviaré els mots
dels meus versos i...
Et diria de quin color
són les parets
dels meus ulls,
si pogués dir-te
el color del teu somriure.
Et podria dir quin regust
tinc a la boca,
si pogués dir-te
el gust dels teus llavis.
Et podria dir la força del vent
si el galop del cor es deixés atrapar.
Et podria dir l’abast del món
si el món restes a la teva abraçada.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/06/de-quin-color-es-la-teva-absencia.html

Maig té al meu cor divuit flors

Maig té al meu cor divuit flors
que es marceixen d’any en any.
Assedegades de mots que l’estimin,
poc a poc van apagant-se
els pètals multicolors.
Esperen dels teus dits
l’ombra que no acudeix.
Les mires de lluny,
tant de lluny
que ni es veu el verd
dels teus ulls.
Maig té al meu cor divuit flors
que surten del fred de l’hivern
i la distancia del teu oblit,
esperen uns mots,
esperen uns petons,
esperen unes carícies
que qui sap quan arribaran..

Et diria de quin color

Et diria de quin color
són les parets
dels meus ulls,
si pogués dir-te
el color de la tristesa.
Et podria dir quin regust
tinc a la boca,
si pogués dir-te
el gust de la pena.
Però tot s’ha compassat
a l’univers de l’oblit
quan rellegeixo
la poesia dels teus llibres,
i miro els llocs
on va ser veritat
per uns versos perduts
en una ànima ferida.
Verí d’absència.
Verí de retorn.
Laxitud del temps que fuig,
del temps fugit,
dels versos esquerdats
en el racó de l’oblit no desitjat.
De versos destriats en mots,
austers,
únics,
solitaris,
de vegades muts,
de vegades molls,
de vegades transparents,
tant transparents... com tu.

http://sirens-sea.blogspot.com/2011/06/un-comienzo-es-un-comienzo.html

La jove viu per escoltar la veu

 

La jove viu per escoltar la veu.

Paraules d’alegria

li surten de la boca.

Dia a dia viu amb l’esforç

d’un treball dur.

Una vida de mínims

i un somriure

l’acompanyen cada jorn.

Paraules de dolçor

i compartir el patiment

dels que l’envolten.

Res tan senzill

com viure amb el que tens

i desitjar la pau del pròxim.

 

Maria viu amb senzillesa.

Ser mare és veure

 

Ser mare és veure

que el fill pot avançar sol.

Ser mare demostra estar

amb el fill quan avança

i quan cau.

Ser mare diu en silenci

i parla amb la mirada.

Ser mare és saber

que el fill sap el que vol

i l’ajuda.

 

Maria confia en Jesús

 

Com mare,

Maria desitja el millor als seus fills.

Nosaltres amb ells tenim una mare atenta.

Una mare que com totes les mares,

vigila que manca a la nostra vida.

I de vegades espera la nostra paraula,

ja sigui en oració,

ja sigui de pensament,

d’altres l’ajut arriba sense demanar-ho.

Així és com treballa una mare.

Maria és la mare de tothom.

Parla amb ella,

no tant sols per demanar,

com a mare també és amiga.

 

Maria està atenta a les necessitats.