Vinc d’un concert
en una plaça major
d’un vell poble
mig buit.
Els músics,
estrangers en gira
per llocs perduts,
clàssics amb sons moderns
i entranyables,
m’han fet volar
per la meva joventut
i la maduresa perduda.
Cada so de les cançons
en duia records d’instants
on tu i jo n’érem un.
Fins i tot l’ànima ballava
als ritmes que sonaven.
Notava la teva pell
tant a la vora
que m’he mirat a les mans
si erets veritat.
Com la majoria
de les nostres
sensacions comunes,
eren somnis
que vivia despert.
Rere les últimes paraules,
m’ha arribat l’olor del teu cos,
el regust dels teus llavis
passejats per sobre
per aquella crema
que els suavitza.
Després el record
del teu onejant-se sobre meu,
en una cavalcada furtiva,
silent,
lluny de paraules
que ens podrien distraure
del nostre propi desig.
Tot el que estava guardat
en el temps del silenci,
m’ho has tornat a dur
a pesar del teu interès..
Rere les últimes paraules,
m’ha arribat de nou la vida.
Tornes de un llarg adéu,
però no sento les paraules
que tan he esperat.
M’he despertat
del somni
amb les mans nues
i el cos tapat
per la incertesa.
Retornes d’un llarg adéu
i em sento sol,
sense respostes
que desitjo aviat.
Em manca encara
la calidesa de la teva ma
i l’olor del teu cos
vora el meu,
Però, si més no,
has fet un primer pas.
