Clos en una presó

Clos en una presó
que és feta
de paraules absents,
purgo la pena
d’estimar-te lluny
dels meus ulls,
grato a l’aire,
i em cerca ratlles
que es desfan
com pols
pensant els jorns
que manquen
per una quimèrica llibertat,
i aleshores,
escoltar els mots,
besar els llavis,
fer de les carícies
un altre mon
i de les nostres mirades,
un camí infinit,
vers on cauen totes
les presons fetes
de mots absents,
de les absències
que condemnen
cors innocents,
casals buits
amb petons d’alabastre,
mirades buides
i cors endurits,
museus,
plens d’oblits.

Cada cop

Cada cop
que em colpeja l’ànima
em fa viure més fort
el turment,
cada silenci
que el teu mot
no em respon
em fa més poruc,
cada carícia
que es perd
desfà el glaç intermitent
del meu itinerant
fugisser desmai.
Vol marxar de mi
com del des encanteri
que pinta de gris
el meu somriure eteri.
Blaveja un cel tapat cofoi
del seu gris devenir
mentre espera granissar
camps vermells de fruit.
No queda res a dir,
s’escampa
el futur en un delit...
El delit mai confessat
que et vaig voler estimar.
http://arateva.blogspot.com.es/2013/05/y-pasan-los-dias-para-hacerse-ayeres.html

Abril degota pluja

Abril degota pluja,
on abans era fèrtil l’hivern,
ara s’ajorna
en un esclat de pluja
que reviu un terra glaçat.
Pinta de flors primerenques
una primavera
que ja s’ha encetat
i joliu pinta miralls d’argent,
d’or i cian,
colors que fan primer un jorn
i després un mirall,
marxa el vent a altres entorns
i apareix del cel infinit
a cada instant una gota
i és abril quin jorn
no vol tenir el terra regat,
per sobreviure les flors
que pinten de color, un cor.
El meu, un cor enamorat.
onsdarmari.blogspot.com.es/2013/04/abrils.html

Espiga segada

Espiga segada
pel mall d’un incert destí,
ets blat cansi
que cau desmai
en camp llaurat
i pintat a estones
del vermell de sang
de roselles mortes.
El vent canta nostres amors
entre altres espigues
encara vives
i onegen com mars daurats
les vides retallades
sense plorar d’altres espigues
d’un blat daurat.
Jura fidelitat eterna
a l’esglai daurat
que altrament oneja
al ball del vent
que ve i va,
a desgrat del so
del blat enamorat.
Canta en somort
remor la cançó
del blat enamorat
i la rosella ferida de sang
coberta a despit del tall
que l’ha fet sagnar.
Es cega l’ànima ferida,
és cec el cor enamorat,
són muts als llavis
que et volen besar,
és curta la carícia
que sempre
et vaig voler donar.
El sol amic,
el sol traïdor
em fa madurar
que arribi aviat la sega
i em faci el cor esclatar.

Cau un silenci de plom

Cau un silenci de plom,
mentre ressonen altres sons
en la petita habitació.
L’hotel de sempre,
l’habitació
que altres cops han triat,
els llençols
que potser s’han canviat.
Tot espera un niu d’amor,
d’un amor amagat,
cauen els instants
d’un rellotge foradat,
obren un temor
a cada moment més gran.
La nit pinta les parpelles
de són i ansietat,
la lluna balla un ball cansat,
lent en el seu caminar,
de tant en tant
les campanes
em volen despertar,
cants d’angoixa
em foraden per tots costats.
Carrers foscos,
finestrals tancats,
vents que udolen
per entre altres llars,
les parets es pinten
amb colors de soledat,
la mà em diu que el temps s’acaba
i s’estreny
com si em voles matar.
Ai! D’aquell temps.
Ai! D’aquell mirar.
Ja s’enfosqueix el jorn
i el meu estimar.
Ai! Que ho saps,
que silent no et vull,
nua al meu costat.
http://calpurni.blogspot.com.es/2013/05/paura.html

Voldria parlar-te de les pedres velles

Voldria parlar-te de les pedres velles
i les parets mudes,
de les vides viscudes
i de les vides escapades.
Voldria parlar-te
de les celes
que no són aquestes
que ens tanquen
d’un món
que ja no és nostre.
Parlar d’un temps
que no són núvols
ni pluges,
ni vents
ni tempestes,
ni el sol
que escalfa les parets
lúgubres.
Parlar d’uns temps perduts,
d’uns amors recordats,
de dones
que esperen
uns amants escarnits.
Parlar company,
de celes més grans
que l’univers
i closes en petits racons
del nostre cor.
Parlar de tardes d’espera,
de petons sense avivar,
de focs
que moren per manca d’enyor.
Parlar.
De què, podríem parlar?
http://titeperalta.blogspot.com.es/2013/03/de-que-hablar-esta-tarde.html#comment-form

Sóc soldat

Sóc soldat
i he vist el temor
en els teus ulls,
em saps fill
del dolor
i amb ell em creix,
però el teu cor desconeix,
el gust de la dolçor
que els meus llavis
poden deixar
com fruit preuat
en tons llavis plens de temor.
Em saps soldat
i només creus
que se lluitar,
que ma forta mà,
només sap endrapar
llances i dagues,
espases i escuts,
i no en saps
de carícies i de dols,
de pells eriçades
pel tacte nu dels dits suaus
d’aquest guerrer vençut,
vençut pels dolços ulls,
que un jorn llunyà
em van conquerir.
M’imagines fort i ho sóc,
però només quan ets lluny,
llavors,
si t’apropes,
donzella,
sóc un cor ferit,
menys...
que una rosella.
http://huyana9.blogspot.com.es/2013/05/gallaret-que-ets-pinzell-per-ser.html

Cargolen els meus mots

Cargolen els meus mots
en les fulles grogues
el seu cos,
li manca a cada mot,
el so dels mots teus,
la joia de les lletres dansant
i les imatges entre línies
que em dibuixen
versos nous.
No puc creure
que la fons s’assequi,
no puc creure
la manca de nous mots,
em deixen orfes,
em deixen cec,
em deixen mut,
i el temps m’estreny,
tot temorós
que ve de lluny
i em prega furiós
prémer cinturons
i afillar plomes,
que vol versos
amb veu d’àngels,
i jo pobre tartamut
en un trist afany
em delit escriure mots
que algú creu versats,
més no són
ni ombra
dels mots de qui el mon
coneix amb so d’àngels
de Varu, Maria son.

S’enceta un dia nou

S’enceta un dia nou,
el sol encara dorm,
el pare és mort,
un jorn ple de dolor,
un jorn ple de tristor.
Pare on sou?
Crida el mot
d’un poeta mut,
d’un mot sord.
Pare on sou?...

La mare jeu,
el cap li cau,
sembla que dorm,
sembla tota ella
un plor.
El cos no li respon,
les nafres del seu cor,
no li pot sanar...
sinó vos.
Pare on sou?
Fa tants anys,
que us vareu triar,
fa tants anys
que ens vareu deixar,
des d’aleshores,
la nit és el seu color,
la bravor
de la tempesta
només ofega
el seu clam
i confon les gotes
que cauen galtes avall.
Pare on sou?
Avui doneu-li un bes,
i aquell front arrugat
no tindrà aquesta nit
malsons.
Avui doneu-li un bes,
com cada nit,
que jo ho se que li feu...
Però...
Pare on sou?

Neix de nou un cor mort

Neix de nou un cor mort,
estabornit de dolor,
fa temps tant de temps
que ha oblidat el dolor
i el camí que li va dur.
Ara,
aquell cor resabut
fa dels errors vells
imatges noves,
mirall antic,
mirall nou d’amors i lluites,
de plaers amagats
i luxúries atònites.
Cerca una mort
que no vol,
una lluita
que sempre perd,
un amor
que mai troba,
un mot
que mai arriba,
una carícia
que es fa pedra,
uns llavis
que besen núvols,
unes llàgrimes
que són pluja,
un sol
que sempre es pon.
Un rellotge
que marca, sempre,
l’hora de l’adéu,
un tren
que marxa
i s‘escapa
d’una estació buida.
Un cos de dona,
folrat de temps fugisser,
un cabell
que oneja
com la mar
i es casa
de sirenes intrèpides.
Cerca en l’espai,
inuit,
amiga de glaç etern,
de camins de blanc gel,
de somriures càlids
que ensenyen al sol,
lluir-se entre altres estels.
Cerca mots enamorats,
en versos
que voleien pels cims
de mil mons diferents,
i són a la fi,
fills del silenci més plorat.
Neix de nou
un cor abans mort,
que el temps
dóna altra oportunitat,
més tu,
callada,
qui sap
si sirena d’altres mars,
el vols veure ofegat.
Neix de nou un altre cop,
un cor mort,
de tu enamorat.
http://desdeminoray.blogspot.com.es/2013/05/el-tiempo-no-espera.html

A cada glop d’alcohol

A cada glop d’alcohol
li neix al vell home un nou mot
i mentre beu,
el mot balla i crida nous mots,
si cau el cap cot
del vell poeta xop...
d’alcohol,
més dolç és el so
del vers remullat.
El vi negre fresc,
desperta en ell,
com l’enuig
del record de vells amors,
de petons endurits,
de llits calents
del cos nu
d’aquell,
seu amor perdut.
A cada glop
de nou surt
un vers de color
i només ell sent
el so amagat
de la màgica melodia
que l’obliga a ballar.
Si el teclat fos un piano,
sonaria una simfonia,
si el teclat fos
d’una màquina d’escriure
ja no la sentiria.
A cada glop,
ell sap que la fi l’invita,
que la vida se li finita,
a cada glop,
la seva vida se l’il•lumina,
a cada glop...
a cada glop es crema el cor
que ella li feria,
a cada glop viu per veure-la viva,
amb cada glop
que no seria el cel
si amb ell moria.
Amb cada glop,
neix el plany
de l’amor perdut,
del silenci
que no retorna,
del somriure
que l’enamora,
amb cada glop
es desfà
com castell de sorra,
l’imperi del record,
el destí de cada so,
el perfil de cada mot.
Amb cada glop,
s’aclareix el color gris
de la seva llibertat.
Amb cada glop
d’alcohol
li neix al home vell
dins del cos,
una nafra ,
taca de la seva mort.
Amb cada glop,
es mata per amor,
per no morir
company,
per no morir tot sol.

La boira m’envolta el cos

La boira m’envolta el cos,
un cos entumit
pels dubtes eterns
dels jorns infinits,
dels núvols de grisos,
dels sols esmorteïts.
Nafres que creixen
en un cos envellit,
nafres que són senyals
en un plànol molt antic.
Ombres allargassades
de dies pretèrits,
de futurs incerts,
perímetres inacabats
d’amors fugissers,
de plors antics,
de joies de pedra,
alegries fetes fum,
encenalls apagats
amb llàgrimes furtives.
Oblidar?
No pots oblidar
aquells amors incerts,
morts per rancúnies
de temps lleugers,
de rialles efímeres,
d’allò
que el vent s’endugué.
Oblidar?
Com si es pogués!
http://desdeminoray.blogspot.com.es/2013/05/el-tiempo-no-espera.html

Com un degoteig

Com un degoteig
que em cala l’ànima
de ferides de cada jorn,
s’amaga com si no hi fos,
el meu cor.
Penso sense pensar-hi,
visc sense la vida
que hi voldria distingir,
anhel d’aquells instants
que l’ahir em vol fer oblidar,
petons que mai van existir,
i que són part
d’una memòria morta
en qualsevol meu destí.
Sóc jo,
crida el meu esperit,
ningú el sent,
es ben trist,
ni pedres queden
del meu camí.
Pensaments eteris
no em fan més viu,
ni més feliç,
un subsòl d’aigua
neteja el meu pesar,
no puc viure
sense haver viscut,
i perdre l’amor
que et vaig donar,
em mata a cada instant,
a cada moment,
a cada silenci...
I em faig foscor
amb la foscor
d’un adéu clos,
d’un mot fos,
d’un que fas desfet,
d’un jorn desesperat
que ja no hi es,
i ploro com un novell enamorat,
quan ja no hi ets.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2013/05/viviendo.html

Com una segona pell

Com una segona pell
em marca la roba el teu cos,
ajustat tant
que la imaginació no té lloc,
només cal mirar el teu cos
i deslliurar un amor impossible.
M’enamora el somriure
que desfà el glaç
i el cabell
que vola al vent
mentre em dius
per un nom inventat
que conjuga intimitat
i secret clar
a la llum del sol estelat.
M’ensenyes un cos
que vull aprendre,
i un somriure
que de nou m’enamora,
mentre el silenci em diu,
que ets penyora d’un altre voler.
Passa com un riu lentament
cada dia estones
d’aigua tranqui-la
i quan el sol s’acaba
marxes fugint
d’un raig lunar
i em deix somiant
el teu retorn
amb un altre jorn
de sol fugaç.
Enceta l’olor del cos
que em fa somiar
altres estones
al teu costat,
mentre et se d’un altre,
el cor enamorat.
Com una segona pell,
et marca la roba el teu cos,
ajustat,
tant que no em cal imaginar,
només plànyer
l’amor que no vol arribar.

Com una cortina

Com una cortina
d’atzabeja onejant,
et recordo abans de la partida.
D’espatlles voleiant
aquells cabells brillants
en les nits de lluna blanca,
llisos caient fins mitja esquena,
retallats en el temps i en la foscor,
parlant de mil futurs
sense saber que cap seria nostre,
deixant els clots dels nostres cossos
en un llit fins aleshores orfe de tu
i després vivint del teu record
que dolçament es marcia
entre núvols d’estels
i plomades de cotó
belant les nits solitàries.

Un polsim
que el temps
m’ha emblanquinat,
em deixa més vell
i no tant savi
com hauria volgut
per fer dels errors
d’aquell passat compartit,
jo ara veig
com riu el rostre
els dies que baixes al poble,
repicant el teu nom
amb somriures amagats
entre mots que tothom sent
entre els crits de la quitxalla
que juga a la porta de l’escola.
I jo et miro de lluny
per no saber que dir,
esperant que allarguis la mà
i la nostra pell es torni a tocar,
com un preludi
d’un nou primer petó
que cremi el vell i fosc passat.
Mentrestant seguiré mirant
la fina cortina d’atzabeja onejant.

Cau el temps de les paraules

Cau el temps de les paraules
en el teu pou del silenci.
Cauen els pètals
de les margarides
als meus peus,
en la muda resposta
al teu silenci.
Cauen llàgrimes de soledat
galtes avall
mirant els núvols passar.
Cauen els instants
com grans de sorra
en el rellotge del temps
i no et veig arribar.
Cauen les forces
d’uns braços abans ferms
i ara em tremola la mà
en escriure aquests mots.
Cau el sol
dolçament sota un llit
de mar blava
a comptar estels
fins poder dormir .
Cauen closos
els ulls cansats
de tant mirar
un horitzó nou
on esperar els teus petons
en forma de paraules.
Cau poc a poc l’esperança
de no estar filant el tapis
d’un comiat silenciós.

En la foscor

En la foscor
de qualsevol lloc perdut,
m’adorm
i em perdo en somnis
que venen com glopades
de vòmits incontrolats.
Són deserts
que mai he viscut,
en la temença
que acabin essent veritats.
Campanades en la nit,
que dirigeixen els passos
cap al no res,
on, en cercles infinits,
torna al lloc d’inici.
Si només pogués dir
en aquesta vida paral•lela
alguns dels t’estimo
que mai et vaig dir,
ofegats en la vergonya
d’un rebuig que qui sap si...
s’hagués produït.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2013/02/lupercalia.html

Jo no demano

Jo no demano
que el teu silenci
sigui un llarg poema
de mots versats,
ni les teves absències
èpics monòlegs
que m’enjoien el cor.
Només desitjo
que cada mot
sigui com el teu bes,
càlid,
callat,
distant en el temps,
carregat d’enyor
i de desig,
d’un cert temor
i farcit del teu amor
mai anunciat.
Que cada mot
sigui com la margarida desgranada,
on solament puc dir: si, si, si...
i cada pètal s’escau mirada
que els vents ens duen
de tant en tant,
segurs del que arribarà
en qualsevol portal,
en diferents caus de vidre i metall.
Que cada mot sigui renúncia
i sigui esperança,
que cada mot encara que curt,
em digui un t’estimo clar,
i una carícia lleugera,
un esperar de tant en tant,
fins que floreixi
de nou l’olivera,
o doni fruit el vell cep.
Que cada mot,
per curt que sigui,
em doni la clau
d’una nova espera.
Que cada mot,
m’apropi
a una dolça vellesa.

La vostra rosa, Senyora,

La vostra rosa, Senyora,
em clava les punxes
del silenci al bell mig
de l’esperança
i cauen els pètals
marcant el pas del temps,
només em queda
que marxar del vostre destí,
i allunyar
del pensament el cos estimat,
nu,
cobert ara pels llençols de l’oblit.
Fou un dolç amor en la distancia,
una boira
que amb el sol naixent
d’una nova primavera es va desfent,
un adéu tant cops promès,
tants instants ajornat.
Deixaré a la porta
dels meus llavis penjant
el darrers dels petons
que no vaig poder donar-te,
llaçat amb l’estel caigut
de la senyera.
Oh! Senyora
que amarg és el comiat,
el fins mai,
una eternitat tant a la vora,
i tant cremant,
que ja s’enceta
en aquesta matina tant cruel.
Enceto el camí del desmai,
fins fondre’m en la terra
que ens va veure estimar.

S’escapen

S’escapen
en instants perduts
les gotes de temps
quan intenten ser tinta
per fer mots de versos
que cauen
en nits plenes d’estels,
lluents com llàgrimes d’oblit,
mots de silenci
que mai s’acaben.
El temps son pedres
que trobo al camí
mentre cerco un altre racó
on fer amb elles un mur
que no em tanqui
sortides d’il•lusió,
ni em tapi la llum d’ahirs
que em porten records
que poc a poc s’escapen.
Cauen els darrers instants
mentre ressona dins meu
com aquelles calamarses
que granissant
deixen una catifa plena
de temps
que ja mai recuperarem.

Com una papallona

Com una papallona
em passeges
la teva joventut
pel meu voltant,
no puc mirar-te més,
se’m desboca el vell cor
que ja fa temps
que no pot deixar
d’estimar-te.
Em fas sentir prat de flors
en un maig ben florit,
em portes la fragància
d’hores viscudes rere teu,
voleiant pensaments
que es fan lletra en ta pell
i llegeixo en ella els versos
que voldria cantar-te
mentre l’escalfor
del teu mirar
em fa sentir-me
en un cel ben proper.

Surten les paraules

Surten les paraules
amb mots que desconec,
em sonen a comiat
quan encara et recordo
entre els braços aplegats
després d’estimar-nos
a força d’esperar
entre rellotges trencats
i tombes d’hores mortes.
Em promets adéus dolços
com comiats de Nadal,
i jo només veig
les boires gebrades
cobrint de pressa
les teves espatlles,
endevinant la figura desfent-se
entre els records
d’ahirs fosos en la foscor.
Encara retinc l’escalfor
dels teus llavis
i els camins dels solcs
dels teus dits
en les petites excursions
anunciant un nou comiat.
Surten les paraules
amb mots que desconec,
però les llàgrimes
tenen el mateix regust salat.

Ens hem cercat

Ens hem cercat
pels laberints
d’una vida
que s’escapa
i s’amaga
rere els temors pretèrits
d’altres ocasions.
Els llavis
han provat els diferents gustos
que els anys ens han donat,
les mans s’han arrugat
entre carícies distants
que el temps
s’ha esbatussat en espaiar.
Hem descobert les intimitats
mig amagats en racons
de metall i vidre,
en caus foscos
i nits d’hiverns
on la lluna ens amagava
d’ulls encuriosits.
Hem estat molt i poc,
l’un per l’altre,
fent nostres les cuites
que no ho eren,
i en la distància
de molts silencis,
ens hem sentit
acompanyats,
però recordo amiga meva
que mai hem ballat plegats...

Desbrossa la roba

Desbrossa la roba
dels teus pits,
la mà
que alhora m’acaricia,
jaient els cossos
en el fosc racó
d’un posterior habitacle,
mentre des de dalt
la lluna cus núvols
de carbó endolcits
i ens acarona
des d’una fosca nit
d’hivern.
Et busquen els meus llavis
en el nu tors
de fragància incerta,
mentre les mans
fan jocs fins esclatar
els artificis blancs
d’una festa
que mai voldria acabar.
Calles i et mostres muda,
farcida de silencis,
ens cerquem
en camins paral•lels
i sols ens arriba el ressò
repetit d’uns cors
plens d’enyor.
Ara,
que el so surt
d’aquella boca
que tant em va ensenyar,
m’exigeixes,
tallant,
com la boira d’aquell jorn,
ser llençol d’una sola nit...

Vull mirar fora

 

Vull mirar fora,

amb les fulles m’agafo

al vell finestral

i amb l’ull clos del capoll

cerco el sol naixent.

 

https://dallobelldallosublim.blogspot.com/2021/03/sol-roig.html 

Juga el pinzell

 

Juga el pinzell

per la blanca façana

i deixa cercles

i moltes paraules.

I, brilla cridant al món.

Fa el pastisser

 

Fa el pastisser

la màgia de la massa.

Ho barreja tot

amb l’experiència

i l’amor de tots el anys.

Petita nina

 

Petita nina,

trist és el món que tu tens,

el cor t’és regat

per llàgrimes càlides

que sobreviuen dins teu.