Del blanc del gebre es pinta el dia

Del blanc del gebre es pinta el dia,
de vidre se’n tornen les branques de vida,
em fereixen la pell
fiblades d’agulles
sentint-me tan vell,
caient com les fulles.
S’apropa l’hivern
tot xop a l’albada
s’apropa l’instant
tot ell tan etern,
on ta mirada
m’enceta un cant.
Visquem el moment amb fent-ne un tast,
somiem la felicitat,
que n’és a l’abast,
tot tenint-ne cura de la teva amistat.

La tardor em porta fulles al vol

La tardor em porta fulles al vol
i jo pobre de mi
li duc un rierol
que les porti al mar.
I cauen com una nova
armada invencible,
vaixells de mil colors,
com una pluja imaginada
per petits infants.
Foradades,
corbades,
verdes,
seques,
a mig podrir,
totes volen,
totes volen partir.
Algú els hi ha dit,
que a la fi,
quan l’aigua
es torna amb gust de sal,
quan la veuen ballar
en dansa d’ones,
quan la mar vol tornar,
veuran els meus ulls
a qui tant vaig estimar.

http://conunpieenelagua.blogspot.com/2010/10/otono.html

He amagat sota un mur de pedra

He amagat sota un mur de pedra
amb pessics de sorra
que el vent desfà,
les darreres paraules
abans d’encetar
el camí del desert,
del desert de l’oblit...
Duré mentre
es mantingui el record,
el ressò dels mots
que ahir vaig escoltar
al Cafè dels Poetes
amb la seva veu de vellut,
càlida, espaiada,
que em portà per uns instants
a dansar de memòria,
els seus versos
amb música de bolero.
Vindran a buscar-me
els petits grans
del immens desert
per soterrar-me
en un adéu etern,
en un silenci plàcid
a l’abric de l’embolcall
dels penúltims papers
escrits pensant en ella,
abans de fondrem
en la foscor daurada
d’una posta de sol
al desert del meu oblit.

http://retallsmaribel.blogspot.com/2010/11/st.html

En l’olivera

En l’olivera
illa dins un mar de blat
acarona el cap
de la jove amant,
bruna, parenta del sol
amb filera d’argent
en la rialla
i dos bocins de cel
en la mirada.
Es coneixen
de trobades
en l’era isolada,
en l’hora
que el sol dorm
amb febrada
la corrua de gent
assolellada.
Són incipient
els petons i les carícies,
aprenentatges
de bona fitada,
repassa de nou
el darrer petó
sota l’olivera oblidada
mentre juguen els dits
a trobar fites noves
i apamar
les ja estudiades.
Cau el sol
i el so repetit de grills
deixa anar el silenci
company fins aleshores,
dibuixen en separar-se
el llavis del darrer bes
un somriure,
s’espolsen els trossos
d’herba seca
i enceten camins
de lluna al vespre
separen els dits,
mentre l’olivera espera
una altra tarda encesa.

http://rebaixes.blogspot.com/2010/11/rellisca-suaumentg-la-ma-foto-google.html

Amb el vertigen del temps aturat

Amb el vertigen del temps aturat,
dels llavis a punt del bes,
del tou del dit a toc de pell,
del negre dels teus ulls
dins del meu cor...
Amb el vertigen de l’instant
que s’escapa cap a la felicitat
i la nuesa que l’acompanya.
Amb el vertigen de restar
una eternitat al teu costat.

http://huyana9.blogspot.com/2010/05/quan-la-pell.html

Em coneixes sol

Em coneixes sol,
en la soledat d’estimar-te,
embolcallat en el silenci
de la música
sonant dins del cap,
de vegades bevent
un xic de més.
Em sap estimant-te de lluny
sense molestar-te
amb petons ni carícies
que no vols de mi,
repetint els sons
que són dins
i que mai podré repetir.
Em saps oblidat
dels teus mots,
escoltant les teves cançons,
sempre tant lluny,
tant lluny,
que sóc aquí,
escoltant les cançons
que un dia, em vas dir.

Com un esperit

Com un esperit
en aquestes tardes nit
on la boira pinta
d’un blanc gris
els carrers de la ciutat,
pujaré a la part alta i vella
on amagat entre silencis
hi ha el Cafè dels Poetes.
I, si tu el cerques per les lletres,
jo en el meu afany
ho faig pels sons
que les fan vives
en l’absència,
allí, on amb la música
d’un atrotinat piano
amb crivelles de vida
feta fusta amb vernís,
on la paraula no té el pes
que veus en el paper,
allí on vola al cor
quan surt del teu
onejant sentiments
des de la boca.
Dins,
en qualsevol
dels quatre racons,
potser en el més fosc,
anònim entre els seguidors,
esperaré dels teus mots
el bàlsam
que em curi les ferides
obertes del cor adolorit.
Tremolant
repetiré els versos apresos
de memòria
tantes vegades escoltats
dels teus llavis
mentre cauen gola endins
els glops calents
del darrer cafè de la nit.

http://huyana9.blogspot.com/2010/08/el-cafe-dels-poetes.html

Em queda el record

Em queda el record
de la seva veu,
i guardo com un tresor
quatre mots
amagats al cor.
El seu cos es boira
en la matinada
d’un nou hivern
que es desfà
amb el sol del migdia.
Mentrestant el temps
passa fred
a la vora d’un riu
que vol ser blau
com el cel
i emmirallar els núvols
que jugant
van sortint i entrant.
No tinc res
pel que vaig lluitar,
res em queda
del nostre passat
tan sols quatre
mots amagats.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/11/en-el-caliz-de-tu-amanecer.html

Amb el pinzell de la tristor

Amb el pinzell de la tristor
pinto de gris els teus ulls
quan són lluny.
Amb el pinzell de la tristor
deixo caure al terra
les flors marcides
amb pell de petons.
Amb el pinzell de la tristor
vaig dibuixant el contorn
dels bancs del parc
on descansaven
els nostres cors.
Amb el pinzell de la tristor
signo la carta
que potser mai llegiran
altres ulls que els meus.

http://logosjuris.blogspot.com/2010/10/capaz-en-la-sombra.html

Estel a les teves mans

Estel a les teves mans,
volo on em duen
les ones del teu alè,
esperant la carícia de la pell
que noto tant lluny,
quan en la nit no t’acarono
d’esquena a la lluna,
que també vol mirant-te.
Tanca els ulls i somia
que jo a la vora
en tindré bona cura
i espantaré els dimonis
que et vulguin atemorir.
Allarga la mà fins a mi
que jo vull estar amb tu,
mentre deixes
el pes de l’angoixa
que se’n vagi del teu llit.

Trencat pel teu silenci

Trencat pel teu silenci
com una mar nua de sorra,
envoltat de por
a la vora del penya-segat,
carregat d’espatlles
amb murs de pedra,
ferit per les afilades arestes
on sagna primer la carn
i s’escapen després les ànimes
amb el darrer baf
de la vida que s’esmuny.
Duré blanques vestimentes
amerades de rosada
com mortalles enganxades
com una darrera pell
mirant des de dalt,
tot allò que se’n va,
tot allò que és perd.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/10/verticalidad.html

Escolto la seva veu de vellut

Escolto la seva veu de vellut
i encara que sense entendre-la
se m’apareix amb la teva faç
descansant
a la meva espatlla
mentre ballem
aplegats lentament
al so de la cançó.
Entenc el to
i trobo la cadència del cos
entre les mans
mentre sona la música,
em pregunto en la penombra
del temps perdut
perquè hem deixat passar
cadascuna de les oportunitats
pinçant com cireretes
aquells petons
d’amagatotis sota escales de museus,
en portalades entreobertes,
mig a contracor dels teus silencis
que em deixaven fer.
Tanco els ulls
mentre s’acaba la cançó
que m’has fet escoltar,
per a pensar amb tu.

No vull cridar-te mots

No vull cridar-te mots
ni que no els sentis
que vull banyar-te’ls
amb la llum nocturna.
Distesa la nit somiant
somnis perduts
entre estels argentats
que ballen
sobre el dormit riu
de la nostra vall.
No vull regalar-te
el meus petons, no.
Només deixar-te’ls
que de nit
els teus llavis me’ls tornin.
I així em despertin
dels somnis perduts,
que somiem junts.

Per Amanda gràcies pels teus comentaris.

Pentina la gespa

Pentina la gespa
les puntes cap al cel,
mentre els arbres
li regalen una catifa de fulles
amb colors de tardor,
Les cadires vestides
amb tela blanc de núvia
esperen els convidats,
mentrestant les columnes arbrades
de la improvisada capella
farcides de voltes vegetals
esperen repartir nous regals
en acabar la promesa esperada.
Ben mudats els infants
amb vestits de gala
estrenen sabates
que les herbes pinten de verd,
mentre la resta desglaça
instants amb converses,
petons i rialles de festa gran.
S’apropen els nuvis
amb el fill entre mans,
sa joia s’estén al voltant.
Es casen uns amics,
tenen molt camí pel davant...

He farcit de mots el matalàs

He farcit de mots el matalàs
on reposen els meus somnis
esperant la nit
que els llegiràs ben a la meva vora,
on l’alè de tots dos
en sembli un de sol.
L’han conviscut altres cossos,
per a tu quimeres del meu cor
i per a mi miratges
que em reflectien la teva absència.
Visites que es feien fum
amb les primeres carícies,
amb els inicials petons,
i entre les volutes efímeres,
entre cada sospir,
em deia el cor
que els teus ulls no hi eren
i el teu cos em fugia
entre els dits.
Somnis per a tu,
novel•les de passió fugaç per a mi
en un seguit de des encontres
que rodolen carrer avall
persistents en el seu davallar,
des encontres a la fi
a cau d’orella.
Seguiré farcint entre mots i mots
infidelitats d’absències
el racó on amb delit t’espero,
recordant quan el teu cos no era fum
i els meus dits ballaven alegres en ell.

Crida’m mots en silenci

Crida’m mots en silenci
mentre en la distància
m’acarones,
deixa’m ben a la teva vora,
tant com la lluna
n’és de l’ombra..
Fes del meu sense sentit
l’ànima del teu caminar,
i descansa amb mi
la pesada carga d’estimar
que deixes cada nit
entre el cubell dels braços.
Fes-me petons
com les gotes de la pluja
en caure tendrament
en un plugim de primavera,
fins estimar-me
amb la força esfereïdora
d’una tempesta de tardor
que encega amb riuades
les rambles
que troba en el seu pas
fins arribar al seu destí.
Vull ser amb tu
la resposta a la promesa pretèrita
que sempre serà viva,
la llum minvant de les ninetes,
l’alè que t’acompanya
fins el darrer mirall,
l’aixopluc de les parpelles,
l’abraçada més càlida, ...

Ressona la tenora

Ressona la tenora
en el pla de l’ermita
dansen les ànimes
amb muda de mans
que s’enllacen
mentre els peus picotegen
entre els darrers tolls
d’una pluja matinera.
En el racó de la foguera,
cuita la sardina,
l’all i la tomata,
li fa la clotxa
l’ullet al vi
vestit de porró engalanat
mentre les olives negres,
maurades elles,
comenten la gràcia
del ball de la nena enrinxolada.
Aixequen els braços
els dansaires als llargs,
la veu d’un poble que sap ballar
contant pas a pas els punts
d’un llarg caminar.
Baixen fent pinya
quan el punt és curt,
sense deixar-se anar,
fan via,
sense la rotllana aturar.
Enceta de nou
el camí el contrapunt,
tornar a començar.
Ressona la tenora
en el pla de l’ermita
dansen les ànimes
amb muda de mans
que es premen ben fort
mirant endavant.

Nia l’esperança en un niu buit

Nia l’esperança en un niu buit
i la branca la brandeja
amb el vent d’una tardor
primerenca,
mentre cauen dins
les gotes inicials
de la fina pluja
que la banya tota nua.
Nia l’esperança en un niu buit
amb la galivança
que algú la vulgui bressolar
entre uns braços
de plomes coberts
un proper estiu
no gaire llunyà.
Nia l’esperança en un niu buit
amb el coratge d’aguantar
fins que de nou arribis
a la llar d’on vas fugir.

Va pintant el parral

Va pintant el parral
les fulles de colors,
ja ve la tardor!
Queden penjats
entre les branques altives
restes del raïm pansit
que les abelles
han menjat tot l’estiu,
també pansit.
De tant en tant,
fulles cauen preparant el llit
caient al terra humit.
Corren desesperades
les darreres formigues recollint
dels grans buits,
la pell resseca
i la llavor abandonada.
S’atansa el temps de l’abric
i del cel plomís,
del carrer solitari
i de la tarda curta,
torna de nou el temps
d’escoltar-te
amb veu de vent,
recitar els poemes verges
i coure’ls amb brou de silenci,
sucós,
prou calent,
que entri be,
com sempre...
I si de cas fitaré
finestra enllà
per si arriben de nou
coloms amb els teus mots.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/09/visperas-de-otono.html

Cercant una raó

 

Cercant una raó

per a sobreviure

al seu propi món.

Excusant-se

en els fets

que el mantenen

a dalt.

Troba que no és res,

ni amb el que fa,

ni amb que sent.

Sap que rere

ot el que fa i és

hi ha una raó

ben diferent.

Allunyada

del que és.

Pot pintar-se el silenci

Pot pintar-se el silenci
amb l’udol del vent
i cobrir-me la rosada
la pell marcida
pels anys passats.
Podent trencar-se
els somriures
que m’envolten
de les seves cares
i esgolar-se les veus
amb el rugits de por
tenallats.
Pot ser que tot sigui cert
i enmig dels desvari
vagi naufragant,
enfonsant-me
en angoixes
d’oblits quotidians,
no importa si tinc
els fars dels teus ulls
mentre em vaig afonant
en la foscor final.

http://anchomar.blogspot.com/2010/08/puede-cantar-el-viento.html

Com més camino endavant

El meu agraïment a l'amic Anton

Com més camino endavant
més feixuc em sento mon viure...
I fins i tot el meu somriure
sembla que se m’està acabant.
Esquelles de ramat que s’amorria
quan pedra i gos volen aturar
jo em poso com boig a cridar
per qualsevol llop que m’arremetia,
el perill d’entrar
en pastura verinosa -
se’m queda l’ànima fosa
i no les puc aturar.
Senyalen els reclaus
el punt de son encontre.
Allí el sol es vol pondre,
es hora de tancar claus.
Quan aixequis la llosa
allí espera l’insurrecte
tot ben quiet i recte
apartat que li fas nosa,
per dispersar el verí
en ton caminar ingenu
bufa amb l’alè tot nu
que la picor no et desesperi.
Mira la pell del terra
com estarrufa l’herbam...
ja sols queda fulles d’agram
rossegades amb dents de serra
No atansis mans
que el card panical
pot fer-te molt de mal
tan si després com abans
vol clavar-te ses punxes
per aclaparar gola
sense deixar-n’hi una de sola
agafat en ses xarxes
i crit d’esglai llueixi.
Com entre els cabells reveixí.

http://rebaixes.blogspot.com/2010/09/com-mes-camino-endavant-foto-google.html

Entre avingudes de xiprers

Entre avingudes de xiprers
guardo el meu record
amb embolcall de dol,
negre tirant a cendrós
i qui sap si...
amb el temps,
gris clar com el cel
entelat del meus ulls.
Aquell que volgué ser
i ja mai seré,
o si foll imaginava algun cop
que podia haver estat,
va passar ja entre el camí senyorial
que el arbres li oferiren,
en un passeig sense retorn,
enterrat amb un passat que s’acaba.

http://lichazul.blogspot.com/2010/09/microtextos_03.html

Passegen carrer avall

Passegen carrer avall
galtejant al vent
les pors de l’adéu,
mentre fredament
es van pintant de vermell
les galtes ploroses
per un destí incert.
Amb la boca
de paper de vidre
i regust de fracàs,
no acaben d’empassar-se
que ja no hi és el llaç
que el va ajuntar.
Trenquen sense crits
uns records i un passat,
són ja retalls d’un nosaltres
que s’ha desfet
en dos pronoms personals,
cada cop més lluny,
cada cop més distants.

http://elblogdelauracaro.blogspot.com/2010/09/rupturas.html

Plora el cep la branca perduda

Plora el cep la branca perduda
i degota la saba que ja no serà most,
ni vi company d’hores mortes,
perdudes,
entre branquillons de fusta
on seure l’ànima dolguda.
Plora el cep la branca perduda
com jo l’amor esvaït entre altres braços
entre altres versos
i em diu el cor que també plora
com el cep per la mútua pèrdua,
la seva i la meva cadascuna tan dolguda.

I el mirall de la seva pell

I el mirall de la seva pell,
pintada amb infinitats
de gotes deixades a l’atzar
et tornen la imatge
del moment repetit constantment,
quan el mot cau lentament
en una seqüència compartida
i es torna gota en besar la seva pell.
No calen més mots,
no calen més silencis,
no cal fins i tot més raig de llum
que la que us surt per trobar-se
en un punt mig
cada cop més a prop,
cada cop més curt el seu camí.
Mentre el ventre rep com un bassal,
la pluja de mots,
ja fets gota a gota
i humitejar-se per a rebre’t
a la flonja llum de la matinada,
canviant ombres
per carícies
i sons per petons.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/09/ya-no-necesito-mas-verbo-que-un.html

Amb l’imprevist

Amb l’imprevist
d’una eterna vesprada,
la fugissera mirada clara,
m’allunyaré dels meus records
com si fossin el senyor
que em tenalla la llibertat del cor.
Deixaré enrere
la suavitat del seu mirar,
el floc del pel volant
dibuixant
a l’aire gargots
sobre la pell blanca
del seu rostre,
amb la fugissera mirada clara,
amb l’imprevist
d’una nova retrobada.

http://papallonesenlallum.blogspot.com/2010/08/lemperador.html

Laberíntic, sí

Laberíntic, sí,
i em perdo
entre les giragonses
dels teus llavis,
càlids i secs.
Laberíntic, sí,
i caure eternament
al pou dels teus ulls,
sabent-me perdut
en la seva foscor.
Laberíntic, sí,
però sempre cercant
el centre del teu cor.

http://huyana9.blogspot.com/2010/07/laberintic.html

És llarg el camí

És llarg el camí
que et duu a la mar,
i més enllà
el camí és infinit,
farcit de mots i cants,
d’instants que moren
en donar la vida
als que naixen,
un giravolt de vida i mort,
ingràvid com els petons
llençats a l’aire
que mai cauen.
Em cosiré
els blancs llençols
a l’esquena
i volaré en somnis
al teu costat.
De nit seran tendals
on apaivagar la solitud
i escriuré
entre les blanques parets
els versos més bonics
que mai hauré sentit.
Deixa’m despertar-me del somni
a l’obaga dels teus braços
acaronat pels savis dits
que un dia em van enamorar.

http://mqbd.blogspot.com/2010/08/la-faja-de-las-flores.html

I mansa la mar et durà lluny

I mansa la mar et durà lluny,
en un viatge etern
de nits i boires,
de sol i pluges,
de tants companys invisibles
com has tingut,
de tantes absències
que has versat.
Deslligues ancores
i desfàs amarratges,
sense adonar-te’n
els cors que sagnen
i els versos orfes
que naixeran quan marxis,
les ones rebels
que batallaran
penya-segats immòbils,
com guardians
d’un escrit quotidià.
Te’n vas en un camí rodo
que qui sap si...
et durà de nou
fins una nova resurrecció
entre els mots guardats.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/08/como-vine-me-voy.html

D’un bosc prou petit

D’un bosc prou petit,

de floresta variada

em deixa la llum

pintada de groc i verd

amagant el color roig.

 

Repeteixen les ombres

Repeteixen les ombres
de la nit el tatuatge
del teu cos
sobre la sorra humida
del mar que ens separa,
mentre la llum de la lluna
dibuixa en els meus llavis
el contorn dels teus
la resta de la matinada
fins que m’escalfi el sol
amb els seus raigs
el cor amb els records passats
de les estones
que passarem plegats.
Repeteix l’oblit,
el tatuatge ardent
de la teva absència,
mentre el temps escampa
els estels dels teus somriures
com flors en un prat primaveral.
Com se’m clava l’enyor
en el cor adolorit,
quan arriba puntual la nit.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/07/en-el-silencio-de-tu-ausencia.html

Torna entre fogons

Torna entre fogons
de plomes i tecles
a preparar-me plats de versos
i amanides de mots,
amb poca sal
que el meu cor ja no aguanta
la salabror del comiat
ni la dolçor del teu retorn,
encara es trist el pobre,
pel teu mut comiat.
Ara des del seient a peu de porta,
fitant de tant en tant la teva mar,
escoltaré de nou els cants de sirena
que deixaràs anar,
això si, amb la mesura
que l’edat del meu tresor
amagat al pit pugui esbrinar.
Fullejaré de tant en tant
les pàgines del teu diari,
mentre m’arriben
amb la flaire de vainilla
els flams recents escrits,
oloraré cadascuna de les paraules,
sense apropar-me
a l’àmbit del teu finestral
i seguiré passejant
per la vora de la mar,
murmurant com fem els vells
-amics-:
“ja ha tornat”.

http://sirens-sea.blogspot.com/2010/07/hoy-caen-lagrimas-del-cielo.html

Ara que deixes la fortor del cop

Ara que deixes la fortor del cop
darrere la porta i cau més poc a poc
l’amargor de la fel
davant la injustícia que l’amor et va fer.
Ara que encetes un camí massa transitat
de desconfiança i temor.
Ara que desarmes el ressort automàtic
davant el cop.
Ara que cerques una mà que t’ajudi a caminar
i t’ensenyi de nou la suavitat
d’una mà que acaroni,
em tens a la vora amb la paciència infinita
del temps que has perdut.
Ara que saps, que hi sóc,
esperaré la resposta,
i m’omplirà de joia el rostre
quan quedi en la galta l’escalfor del primer petó,
nou pintat amb els colors
de la tranquil•litat i la confiança.

http://huyana9.blogspot.com/hostia, no m'ho esperava.

Si hi ha un cas

Si hi ha un cas
que ho endevines
i el cel s’ajunta amb la mar
no tant lluny com l’horitzó.
Si hi ha un cas
que l’amor se m’acaba
jo si se on anar-ho a cercar,
i és tant a la vora,
i t’és tant dins
que per això no el trobes.
Si hi ha un cas
que es desfà el somni
que hem viscut,
i em sembla
que no et trobaré a faltar,
treu-te aquestes cuites
i descansa el cor adolorit,
perquè aquest haurà set
el somni i no el darrer,
doncs no hi ha cas
que et desperti
aquest cor enamorat.

http://trocetsdelquepenso.blogspot.com/2010/07/per-si-de-cas.html#comments

He vestit el meu cor

He vestit el meu cor
de silenci mentre criden
desesperats els meus ulls
els mots que no surten
de dins meu.
Crida el cos
en les terribles hores de la nit
quan ha marxat la són
del meu cap
i es colpegen els ossos
esmorteïts per la pell
contra les parets
velles i buides
de la llar on ja no hi ets.
Esgotat per la són absent,
per l’angoixa que m’oprimeix,
per la ràbia que m’emmetzina,
jec estirat en un terra moll de sang,
suor i llàgrimes que m’assaona
dins el forn creixent de l’habitacle,
gemegant incomprensible
multitud de cops el teu nom,
mentre seguit es repeteix
una lletania de perquès.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2010/07/crits.html

Ara que el temps

Ara que el temps
pinta en el teu cos nu
llàgrimes de suor
i fuig el sol a amagar-se
rere les muntanyes dels teus pits,
venen les nines dels meus ulls
a esculpir-te en la memòria
dels records
com dues llunes bessones.
Jugaré al joc d’unir les gotes
una a una fins alliberar-les
baixant fins al melic del meu món.
Després lentament
començarà el sinuós moviment
com un incipient terratrèmol
on es mourà sota els efectes
de les carícies fins esclatar
com un volca
ple de sentiments i de plaer,
caient els cabells,
curosos,
sota l’espatlla ara despullada,
que un dia em va enamorar.
Repetim de nou,
l’acte d’amor,
fins que no surti la lluna de veritat
i vulgui compartir-nos
entrant pel finestral obert
del petit balcó que dóna al riu,
argentat avui, mirall dels teus ulls.

http://poemasrecopiladosdemaria.blogspot.com/2010/07/latidos-que-gritan.html

Miro des del cim

 

Miro des del cim,

on s’acaba

la cabana

de pedra seca,

on li venta la cara

l’aire fred

de la muntanya.

Miro més enllà

en la meva pròpia eternitat

que ja s’acaba.

En els cims veïns

de boira i pluja,

de vent i fred.

Llavors,

des de la solitud feixuga

del més alt,

no em trobo sol,

contemplo la immensitat

sota els meus ulls

i veig que tot i res

m’acompanya.

Quan el vespre

 

Quan el vespre

es pinta per rebre la nit,

camina el sol cap  ponent,

allargassa ombres

i empetiteixen les paraules.

No cal repetir els mots

que ens sabem.

No cal lliscar vora la mar,

ella vindrà a nosaltres,

deixem passar el temps

entre llums que marxen

i paraules que arriben.

Amb la fina línia

de l’horitzó vigilant

que res no canviï.