S’acaba el mes on m’he permès
llançar els poemes al cel.
Demà seran de nou foc i cendres.
De nou silenci que ningú haurà llegit.
Cada lletra una fiblada.
Cada record un...
Moro a cada vers, m’enterra el darrer poema,
sense saber que els teus ulls
han vist l’ombra dels meus garbuixos.
Em tens en un racó on no vas mai,
però forma part del teu cor,
i callant-lo així, desfàs en pols el meu esperit.
No espero ja res després de les divuit roses
que vas tenir tant a prop del cor.
No espero res més
des d’aquell ahir distant i silent.
Però saps ben be que moriré esperant.
