Em faig de vent les portes

Em faig de vent les portes
que em tanquen
i de llum els forats
que les travessen.
Les obro amb núvols de pluja
i truco amb tempestes de trons,
t’hi veig amb el refulgeix dels llamps
quan esclaten en mig de la tempesta,
i mentrestant t’espero
a la porta dels vents
cercant els sons
que els trons
em deixen entre llamp i llamp.
T’hi faig present,
et se i noto com silent
t’apropes i t’allunyes
com el badall
d’una campana en sonar.
Et se i espero mentre el temps
em passa lleuger
i la darrera nit
s’apropa amb mantells
voleiant al vent de les portes
que mai podré tancar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/03/templo.html

Sent el cos

Sent el cos
com el cor,
el fred inabastable
de la mort.
Puja furibund
el glop de ràbia
gola amunt
que el fa emmudir.
Allunya la serenor
d’una ànima
que encara pregunta
el perquè d’allò
que no entén.
Se li fa feixuc
el caminar
més enllà
d’on els ulls
no deixen de plorar
no vol sortir.
Cruspeix la soledat
les darreres esperances
d’un neguit fet anhel,
i es marceix
com l’arbre caigut,
la minsa flor
que el va veure caure.

http://rebaixes.blogspot.com/2010/03/assegut-al-seti-darbre-mort-foto.html

No hi ha més camí

No hi ha més camí
que seguir-te.
No hi ha més dies
que el calendari
que em dictes.
No hi ha sentiments
que el florits amb tu.
No hi ha més color
que la llum
que em dons.
No hi ha més vent
que la brisa del mar
que t’embolcalla.
No hi ha més absència
que els teus ulls
marxin de sobre meu.
No hi ha més solitud
que no restar a la teva vora
el que em manca de viure.
No hi ha més tristor
que anar oblidant
el so de la teva veu.
No hi ha més buit
que el negre dubte de saber
que recordaré un proper demà.
Mentre,
se que la vida pinta d’ irisats colors
els versos
que surten dels teus sentiments
i jo qui sap si...
Cerco aquests colors
en els teus ulls
que ara m’han abandonat.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/03/quien.html

Surt la poesia

Surt la poesia
de cada pedra
com raja la gota
del gel en el desglaç,
i així aquest desconegut
que t’acompanya escriu allò
que sents
i té cura d’aquell lloc
que anomenes jardí
amb les flors de cirerers
que evoquen melodies
d’un passat ple d’il•lusions.
Un home,
que en la soledat de la nit
desglaça el seu gel intern
amb plors amargs
i se’n duu,
mentre tu et preguntes qui és,
peus nus continuant
un camí ja encetat
de vida,
por i mort
que et deix mentre pot,
fora del teu abast.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/no-se-quien-es-este-hombre.html

Assegut

Assegut
a les voravies del llarg camí
del temps endormiscat
de les eternes nits
ara que la primavera invita
amb un flaire de flors
i plantes noves,
de lliris salvatges
i iris esclatant entre les tiges
d’altres cosins
de saba i reina,
tant sols manca el so flonjo
d’una veu amiga
que de tot en fa versos,
mentre la vida es fa mort
i la flor perd l’olor i el color,
perduda n’és en un laberint
on mai hi arriba l’eternitat.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/las-aceras-de-la-eternidad.html

A cop de vent

A cop de vent
es mou la sorra de l’oblit
en aquest desert de paraules
que s’engoleixen
com els sentiments ferits.
Com els somnis
que s’adormen en l’esperança
de les paraules noves
que no arriben mai,
o si més no,
es fonen en una foscor absoluta
només néixer.
Es mort tant lentament,
com deixen de florir les flors
dels teus mots
que ja no m’arriben,
els prats allí on enjogassades
les nostres rimes feien
de cada encontre una festa,
i cada trobada es fonia
amb la llum de l’albada
regades les paraules amb gotes
de fresca rosada.
Ara desert de silencis,
em deixes repetint
cada cop més sol
els mots en un imaginari retorn
i escoltant el seu so immers
en un silenci intern.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/03/movedizas.html

I es trenca

I es trenca
en aquestes arestes
el vent fred de la por.
Aquell cos transparent
em deixa
entreveure cada batec
abans del petó
on passa teixint
els rajos de lluna
per concloure
en el baix ventre
un camí de desig,
i on em trobi perdut
qualsevol matinada
entre el vellut suau
la darrera llum
d’una de tantes
nit somiades.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/es-solo-en-tu-carne.html

S’escapça violeta

S’escapça violeta,
flor dolosa,
i vola al vent
en girs de voltes màgiques
mentre se li escapa la vida.
De color de mort,
es vestida,
tota lila,
la flor dolosa,
dansant tota ferida,
segada la violeta,
flor dolosa,
vessant en son comiat
la seva sang,
saba abocada
en la terra dolorida.

http://rebaixes.blogspot.com/2010/03/davant-de-tots-donant-exemple.html

L’aigua del mar

L’aigua del mar
dissol enmig seu
les sals de les nostres vides
i la pols de la nostra mort,
i en un ball gairebé etern
ens porta entre onatges
sense cap mena de misericòrdia
fins la platja del nostre destí.
De vegades ben lluny.
D’altres tant a la vora
que sembla el mateix lloc,
si no ho és.
És aleshores,
quan amb la tendresa
d’una mare bregada
en mil lluites quotidianes
ens treu de les seves aigües
entre mossegades d’escuma
i ens diposita en una sorra molla
a recer d’altres aigües.
Allí naixem animals,
plantes,
roques
i en una migració desconcertant
fem un camí impossible
fins un lloc màgic
on se’ns acull com fills,
sense més destí que el nostre,
sense més temor que l’oblit,
sense més mot que la poesia,
sense més veu que la música,
sense més companyia que...

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/solo-en-el-oceano.html

Em rosega la por de l’efímer

Em rosega la por de l’efímer,
i del seu fill l’oblit.
D’aquestes passes meves
que es perden
sense deixar cap petjada perenne
ni ser referència
per a altres peus
en el seu caminar.
D’aquests versos meus
escrits en un aire
que no es respira,
caient paraules i lletres
sense ser etèries
per camins
on mai trepitjaran altres peus,
que peus desconeguts.
Em se finit
i conec ja els primers símptomes
que fan cert aquest saber.
No pregunto on són els fruits
dels meus oblits
ni del meu passat,
el dubte és,
on aniran els futurs passos
que donarà el meu equívoc ser.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/03/miedo.html

Seguiré el vol

Seguiré el vol
del vell gira-sol,
que marxa i torna
amb cada viatge que fas.
Es tornarà el cristal•lí
dels ulls color sol,
per amagar-se entre les fulles,
pintant de llavors
al voltant de la pupil•la,
i seré com sempre
invisible per a tu,
olorant el flaire del camp
que es vesteix de festa
allà per on passes.
Desfullant petons
com flors de dos pètals,
ara em sap,
ara no em sap.
Coneixent que els sospirs
van camí d’un altre cor,
somiaré que t’equivoques
i em dius qui sap si
un dia nuvolat
que m’estimes.
Mentrestant donzella,
seran les meves paraules
l’únic consol
per un cor adolorit.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/deshojando-girasoles.html

Covard no m’asseuré

Covard no m’asseuré
en aquest mercat de condols
i mans premudes
amb la força dels anys conviscuts
de vilatans i familiars,
d'amics i coneguts,
prefereixo esperar-te assegut
davant el teclat per rebre la ràbia
que et rosega amb l’ataràxia forçada
de la fortalesa que se't demana.
esguardant el silenci de les paraules
per respondre amb els mots trencats
que disposi
i fer estones de companyia
contestant perquès amb records,
i amb ells retornar als perquès.

Em busques els ulls

Em busques els ulls
a les meves paraules,
quan són closos ofegats
de llàgrimes,
abraçant-se cada una d’elles
als teus perquès,
quan el consol ens arriba
entre quatre mots
d’un desconegut
que t’estreny la mà
i et parla assegut al teu costat
com si la vida us hagués agermanat
en altres temps,
en altres circumstàncies.
Em veus i em busques els ulls
i en la penombra d’un tanatori ple,
em dius no et conec,
jo et dic sí,
i sona un nom entre condols,
m’has descobert.
I entre talls de dolors i plors,
recordem a Josep Anton,
en parlem de la seva lluita,
de la seva empenta.
Ho fem com ens hem conegut
amb mots,
pausats,
amb la serenor
del qui no aguanta més el dolor
que el crema per dins
amb cada nou perquè
se n’ha anat un fill.
Només tinc paraules i silencis
per compartir,
però avui has vist els ulls
que fiten les paraules i el seu pes.
Qui sap si... han estat un bri de consol,
una espurna dins la foscor
del dol que porta el teu cor.

S’ha mort!

S’ha mort!
És mort!
M’ha colpit al pit
els sons
d’aquest mots.
Ara escric d’esme,
els ulls em neguen la visió
de les paraules que escric.
Em venen imatges
no tan llunyanes,
del seu somriure,
carregat amb carpetes i bandolera.
De les curses on compartíem
anhels i esperances,
dubtes i de nou esperances,
sempre esperances pintades
amb el seu somriure.
És mort!
S’ha difós després d’un llarg somni
com la boira en sortir el sol.
Però l’ombra del que vàrem compartim,
em seguirà.
Hi ha molts racons, encreuaments,
dites allargassades en paquets mensuals.
Sense ser-ho,
són moltes les coses
que ens van fregar,
són molts els perquès i molts els buits, molts...
Massa.
És mort!!!
I encara no ho puc creure.
Era tan fort.

Batega fort al compàs del vent

Batega fort al compàs del vent
el finestral obert,
com ho fa el cor incert
deixant a l’amor fent
càntics i ferides
de l’esclat dels vidres
en trencar-se com mentides
que entren en les nostres vides.
I vols que escolti els cors aliens
de veus i brancatges,
mentre dansen les flors com lliris
reflectits en els miralls d’uns iris
que ja no conec,
fonent-se la memòria
en cada batec.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/escucha-el-eco-del-viento.html#comments

Deixo el cos i el cor

Deixo el cos i el cor
en les teves mans
i en la teva boca
que m’omple de la poca força
que em queda.
Mentre em deixes poc a poc fora
els temors a canvi de petons
i les angoixes permutes per carícies,
em revelo per aquesta feblesa imposada,
però se que mentre sigui feble i poruc,
tu em daràs l’amor que tens
i la força que em manca.
Així egoista amb la meva feblesa
et lligo al meu cor
i juguen els nostres cossos a jocs de vida.
Que faries si jo fos tant fort com tu?
Em deixaries fer de sol en els teus dies?
O senzillament, m’apartaries?

http://logosjuris.blogspot.com/2010/03/quiero-agarrarte.html

Desig de seguir al vent

Desig de seguir al vent
amb el moviment
de l’aire
i escriure versos fets del teu flaire,
voltant en cercles d’hores
que passen,
deixant el buit enrere
mentre la mirada perduda
es deixa estimar
per les lletres dels versos
que volent amb el vent,
forjats amb foc al niu amagat
del pensament.
Així cada matí,
baixa com una càlida carícia,
acaronant una barra eixuta
sota una pell arrugada,
que la pena mai més allisarà.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/02/descenso.html

L’hivern deix entre la fullaraca morta

L’hivern deix entre la fullaraca morta
brins de brots que neixen porucs
cercant la llum d’un sol encara tebi,
en racons on encara resta blanc
el capell d’una neu tardana
que es deixa pintar petjades
d’esquirols i ratolins de camp
mentre comparteixen rosegadors ells,
un sotabosc amb les darreres pinyes.
Es desfà des de baix
en rierols d’aigua fresca,
l’aigua feta gel
i sembla que pugi el riu a les muntanyes,
quan només s’ajunten en festa les gotes
que es fan aigua fresca
per despertar una primavera nova
que pinta de flors,
branques i camps,
en silenci,
de fita en fita,
com si sense adonar-se’n,
tot canvies de colors.

http://sensacionscaeliusmarcus.blogspot.com/2009/11/tardor.html