Navega l’aigua
sota el pont vell,
i la mirada sura
entre el riu i el cel.
Les pedres clares,
esperen veure’ns
més a prop,
escoltant les veus
xerrant en arribar.
Els núvols dubten
entre el ruixat
o el gotim,
tot es clar,
amb el permís
del sol present.
Mentrestant
com qui no fa res,
seguim passejant.
Un pont amb dos peus.
Un amor amb dos silencis.
Una veritat, una fugida.
De vegades endavant,
de vegades s’atura.
Un pont amb dos peus.
Un arc que els uneix.
Un espai per a cadascú
que hi vol passar.
Al final,
molls de temps i dubtes,
de paraules no dites
que de vegades
no són silencis.
Passar pel mig,
caminar entre les pedres,
mirar endavant
i esperar...
Com un raig vermell
que encerta el camí
estret per anar
per fi a l’eternitat,
on poder-hi descansar.
https://dallobelldallosublim.blogspot.com/2019/12/agulla-descriure.html
“Aquell arc de Sant Martí“
que oneja entre ma vida
i el teu silenci!
Que el temps
i la distància van esfilagarsant
i tant em costa reconstruir,
ni destriant els nostres versos
trobo les paraules per tapar forats.
Dius “el present amb un fil de veu”,
jo afegeixo que ja mai se sent.
Es va desfent allò
que anàvem fent
amb granets de sorra
i instants de temps,
com si fos el vent
de l’oblit
que algú anés bufant.
https://dallobelldallosublim.blogspot.com/2019/11/la-darrera-de-la-fila.html
