El
bes perdut
que
ens havíem fet,
l’havia
encantat
i
no la deixava moure del lloc.
Com
en el darrer conte
que
ens contàvem,
ella
era la meva princesa
i
esperava un nou bes
per
trencar l’encanteri.
Si
algú em veia fent-li el petó
no
sabria que dir-li,
ni
que explicar
si
no funcionava de nou.
M’apropà
lentament,
deixà
els meus llavis
sobre
els seus de cartró pedra
pintats
amb un rosa tendre.
I
amb tota la passió
que
duia damunt la besà de nou.
Tancà
els ulls,
esperant
un nou miracle.
Aquest
bes m’ha semblat etern!
Em
confessà.
Jo,
esclatant d’alegria
la
baix prémer
entre
els meus braços
i
dins meu vaig pregar:
No
em deixis mai més!
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2024/02/revenja.html