Marxeu d’esquena pel vostre parc.
Allí on la colla per primera vegada
us va deixar sols parlant.
On mes tard et va dir que li agradaves
i lliscà un petó en els teus llavis.
El mateix passeig on em vas dir
que volies sortir i festejar amb ell.
Dos anys més tard, et preguntà tremolós
si volies anar a viure amb ell.
Despullat de moltes flors i abrigats,
amb el braça a l’espatlla,
com qui demana un cafè
et preguntà si et volies casar amb ell.
Allí de nou em contares la seva proposta
i abraçant-te i veure’t tant feliç,
vaig plorar com mai he plorat.
Volaves ja lluny de mi.
Colometa d’un altre colomer.
La primera filla rebé el nom
de la reina d’aquell jardí.
La segona d’una reina
que tenia un altre racó al mateix jardí.
Era el vostre jardí i el vostre món.
Aprengueren a caminar entre les plantes
i a l’ombra dels arbres començaren a parlar.
Amb els anys, pocs, massa pocs,
em tornares a cridar.
Volies parlar amb mi.
Vaig pensar més bones notícies,
ho vol fer al seu jardí.
Asseguts i després de parlar,
érem bessons de plors,
ara les llàgrimes eren germanes,
m’havies dit que ell se n’anava,
poc a poc, farcit de dolor però la lluïssor
dels seus ulls amagant-t’ho era el més gran dolor.
Et va venir a buscar,
amb la gorra, amagant la malaltia,
la samarreta fosca
i els pantalons pirates color marró.
Ho sabia, ell.
Ho sabia, jo.
No vam dir res.
Li donà la mà i em digué fins aviat.
La mirada el contradeia.
Fou més ràpid del que volíem.
Fou arrancar-nos el cor d’una estrebada.
Fou el seu darrer adéu.
