Recordo encara

 

Recordo encara,

ara que la tardor ja és tardor,

el camí dels meus llavis

baixant pel teu cos jove

i aturant-se,

també me'n recordo

de les parades

que et deixaven escapar

xiscles, carícies,

somriures i paraules

com t'estimo.

De vegades encara dubto

de si l'estiu fou de veritat

o només el vaig somiar.

Però em ve a la ment

l'olor de la teva pell

en llevar-te del llit

i anar a ballar

dins la mar matinera.

Em ve el record

del teu caminar

sortint de l'aigua

mansa al teu pas.

Juga la ment

portar-me les imatges

del teu cos

en les llargues nits

on desperts veiem passar

les hores cansades

de veure'ns estimar.

Encara tinc adolorit el cor

pel pes de tot

el que em vas donar,

 per deixar-m'ho

com un préstec a retornar,

sabent que era mal pagador.

Tot i així de vegades

els meus llavis

s'estiren cap davant

volent besar el vent

i que te'l faci arribar

allí on ara estàs,

mossegant-me la llengua

per no demanar-te

tornar un estiu proper.

Ja no vindré més a la vora de la teva llar

 

Ja no vindré més a la vora de la teva llar.

S'acabaran els viatges silents per veure't passar.

Escriuré això si nous verso de penes velles,

d'amors que jo només recordo.

No demanaré més tallats

en el bar de la cantonada,

ni llegiré mai més el diari

del jorn que s'enceta, per esperar-te.

No hi haurà més mirades furtives envers el cambrer,

ni aquelles de reüll per veure si vas arribant.

S'acabarà el matinar per uns instants de felicitat,

si encerto a tocar de pas el teu dit

en agafar el vers escrit i amagat sota el plat del tallat.

Esborraré de la memòria el camí

que em porta al teu poble,

per no tornar-lo a fer mai més.

Et seguiré estimant, això ho se,

però ara serà des de la llunyania.

Tornant a escriure els records d'aquells dies

ja cremats com els versos del cendrer.

Imaginaré paraules i actes

que ja potser no veuré mai més venint de tu,

em tancaré en la meva bombolla,

de la qual mai hagués tingut que deixar,

per patir silencis i absències.

Marxo, ara si.

Si arribés a temps em veuràs d'esquena,

gaiata en mà i gorra al cap, encorbat, trist,

si però a pesar de tu, un trist enamorat.

Descansa de nou el teu cap

 

Descansa de nou el teu cap

en la meva espatlla.

Reposa el teu cor en els meu,

i deixa lliscar els teus llavis

fins arribar a besar els meus.

Acarona amb els teus dits

les meves galtes

i permet que el silenci de les mirades

entri dins teu

com tant de temps he esperat

que pogués passar.

Ara el temps,

serà cartró pedra en l'habitació del costat,

allí on guardes els records,

i esperes anhelant

que els somnis es facin realitat.

Gaudeix de l'instant al meu costat.

Reposa.

Descansa.

El moment ha arribat.

He cercat en un bar qualsevol del vell port

 

He cercat en un bar qualsevol del vell port,

un passat que ja va marxar.

Com un mariner que retorna del llarg viatge,

cerca el record del que va deixar.

Un got buit que s'omple de nou

i torna a començar

el ball del vidre als llavis

que busquen un ahir deixat anar.

Unes paraules amables,

un convit deixat lliscar

i una conversa que tots dos

sabem on ens durà.

La fonda,

gronxa en un cantó de fanal fos,

on ens començàrem a deixeu-m'ho estar.

La nit fou llarga i el descans absent.

La lluna espiant rere els vidres

del finestral tancat,

volia escoltar gemecs

que potser ni es podien escoltar.

De nou ferides del cor sorgides

amb fil d'oblit i gotes d'alcohol.

Marxà l'esperit conciliador

de somnis i de destorbs

sense cap mot ni cap sospir.

Sol al llit purgant ferides velles

i oblits eterns.

Nomes quatre línies per dir-te

 

Nomes quatre línies per dir-te

que sempre t'esperaré

al mateix banc del parc

on trobares l'altra felicitat.

Ja saps que se esperar,

i que encara que les ferides

 del meu cor em facin sagnar

esperant-te al meu costat,

patiré la teva espera,

el teu incert pas

que et porti envers a mi.

M'has deixat els llavis

en els meus llavis,

el teu cos ha estat travessat

pel meu cos,

però encara el pensament

et porta de vegades lluny de mi,

i jo ja ho saps,

sabré esperar.

Voldria dir-te de nou

Voldria dir-te de nou,

tot allò que t'he dit la vida

que ja se m'ha escapat,

però mai t'arribarà

per poder-ho escoltar.

Has tallat el camí

que em deixava apropar

 el meu passat al nostre futur.

Ara els mots que he llançat a l'aire

queden morts,

descansant en fulls

que no es poden tocar

ni en tinta que no ho és.

Albira el matí nous sofriments

i calla la nit veient-me patir.

Cerco d'esme cantons vells

on els passos de la nostra joventut

deixaren petjada,

i miro sota aquells fanals

alguns ja morts també,

per veure si fuig l'ombra del teu bes.

Descansa el cos en aquell sofà

que en conegué ens millors moments

i que escoltà esglais del teu cor,

però la ment,

cansada de pensar i somiar,

ja té problemes per encetar

entre somnis i realitat.