Amb un top negre

 

Amb un top negre,

la mà alçada

per fer ombra a la cara.

L’altra ma clavant el polze

en la butxaca del pantaló.

Camines

una mica distant de mi

i em mires de reüll.

Somrius,

sempre em somrius,

per captivar-me

amb aquest llavis mig junts.

Ara el vent voleia

la melena de negra nit

i els cabells omplen

l’espai rere teu.

També riu el melic

de la darrera malifeta

del meu dit.

I obrint el somriure encara més

em dius, vols repetir?

Vola el dic cap el melic,

i ara rient diu,

no vols un altre bes

que tinc guardat per aquesta nit?

I aquesta nit?

Responc engaltant el dubte

d’una nit diferent.

Aquesta nit,

també riurem,

i entre petó i petó,

ens estimarem.

Deix el dit lluny del melic

i s’ajunten els llavis lentament,

esperant la nova nit.

T’agrada passejar amb una flor

 

T’agrada passejar amb una flor

penjada del vestit.

Amb el somriure obert i net

que la flor acompanya.

Preguntes a qui et parla, t’agrada?

T’agrada la meva flor?

I somrius enamorada.

Esperes que torni un dia

qui et posà  al pit la primera flor.

I deixes que cada dia

s’enceti amb el mateix color.

Passeges per la rambla,

amunt i avall, esperes

que surti d’un balcó.

De vegades a l’ombra d’un plataner

vas mirant d’amagat

si alguna dona porta una flor

com la que et van regalar.

Mires il·lusionada que ningú en porta cap.

T’agrada passejar

amb la flor nova del teu jardí.

Esperant una tornada 

que s’allarga en el camí.

Et deix que m’embolcalli

 

Et deix que m’embolcalli

el teu somriure

i jugui amb la el teu cor valent.

Passejar amb tu pels carrers,

m’expliques la vida que vius,

i em contes històries d’ahir i d’avui.

De vegades de bracet,

de vegades te’n vas

uns metres més enllà

i et sent la gent parlar.

De vegades

m’estires de la mà

i m’ensenyes petites pedres

que et fan il·lusionar.

Viure la vida al teu costat,

és viure amb intensitat,

i a cada pas renoves el somriure

que és com l’aire, et deixa viure,

la llum que ens fa enamorar.

Ara toca,

asseguts en un banc

ombrívol descansar

i tu ho fas cap cot galta al braç,

i la teva veu pregunta, ets feliç...

Ets feliç al meu costat?

No hi ha resposta.

Ja la saps,

un bes notari certifica l’estat.

L’estat de felicitat.

Com una nayade surts del gorg

 

Com una nayade surts del gorg

de les olles com si fos casa teva.

Em veus, com d’altres jorns

segueixes a l’aigua

demanant el meu cos.

Et miro, saps que vindré,

com altres vegades que m’has cridat.

El teu cos és l’ham

que llences perquè m’enfonsi

en el gorg per a la meva perdició.

Si fos la mar series la sirena

que m’atrau amb el seu cant.

Però són del teu cos,

els ulls els que em maten,

una vegada i una altra,

en un etern dia repetit.

Que mai aconsegueix

ni viure amb tu

ni viure després d’entrar.

Sempre el darrer record,

la dolçor dels llavis,

l’espurna de rascar la teva pell

amb la punta del dit,

abans de tornar a començar.

Sabent-me eternament condemnat

a estimar-te entre l’aigua i el cel.

Com la vida que miro enrere

 

Com la vida que miro enrere,

ja res queda del que vaig ser.

Com aquelles llavors

que l’aire de l’estiu

voleia terres enllà.

Cadascun dels meus fets

ha sortit de mi

i no se on haurà anat a parar.

Miro enrere

i ja no veig el que vaig fer.

Miro al davant

i podria ser de nou

una llavor a punt de ser bufada

per un vent que no controlo

i que escamparà el jo

que seré més enllà de mi mateix.

Bufarà de nou a cada instant el vent

i m’escamparà a mi

i el que sóc,

sense saber mai

on aniré a parar.

Només em quedarà

el breu plaer de volar,

si més no...

 

Ahir vaig tornar a la ciutat dels morts

 

Ahir vaig tornar a la ciutat dels morts.

Un passeig pels records,

un viatge per la memòria,

un rescatar de l’oblit les cares

dels qui se’n van anar.

He tornar,

si com cada vegada a plorar,

mentre repassava el viatge

que havíem fet algunes persones i jo,

de la seva vida feta fum

i del que s’han descarnat

amb el pas del temps.

Feia calor,

molta calor,

fins i tot

a part de les meves llàgrimes

semblava el cos plorar també.

I, sense esperar-m’ho,

el cel deixà la seva petita contribució

plorant alhora tots tres,

el cel, el cos i jo.