Em vens mudada

 

Em vens mudada,

amb el vestit negre

de les grans ocasions.

Em deixes veure

a les teves mans el ram

que per encàrrec t’han portat.

Duia la targeta el meu nom.

Portes el somriure

dels grans moments,

i s’engega el cor,

però també tement.

Tot es tan senzill quan arribes,

deixes el ram,

em dons dos petons,

t’asseus i com si res fos important,

llegeixes que hi ha de menjar.

Jo astorat, no se que pensar.

Em mires i encara amb el somriure,

em dius, als llavis en haver sopat.

Després una copa de cava i a somiar.

A fer reals els somnis del dia de demà.

Busques la nit

 

Busques la nit

per deixar-me mots i silencis.

Cerques de nit, la mà

que no trobes en el dia.

Mires al voltant i et trobes sola,

esperant que jo arribi.

Em mires i calles.

Els teus silencis són llibres oberts

del que vols dir,

els ulls t’han traït

la mudesa de la nit.

La mà acarona

l’aire on jo abans havia estat.

Si tu vols tardaré en arribar.

Si tu vols,

ja mai més marxaré

del teu costat.

Tant sols, si tu vols.

Es un sopar d’amics

 

Es un sopar d’amics,

plats senzills i casolans,

begudes racionals

i algun glop de cervesa.

Paraules tranquil·les

i raonaments recurrents

a d’altres sopars.

Somriures i rialles,

preguntes de sempre

i algunes respostes callades.

Més d’una mirada amagada

i l’espurna en agafar el plat

si la pell et toca la pell.

Cap cot mirat el mantell

i un mirar plaent i descansat.

Em saps present

i em vols al costat,

més ha de ser callat.

Entre el teu mirar i el meu,

un silenci,

entre el teu somriure

i el meu complicitat.

En el comiat despistant

el bes es més llarg.

Mentre la galta enrogeix,

i els teus llavis juguen

a tocar-se amb els meus.

Semblem infants jugant

al primer amor

i ja no tenim quinze anys.

Tu ho vols amagat.

Tu ho vols com si fos com abans.

Tu ho vols... i jo em deixo voler.

Jugant al teu joc,

mentre t’escric els versos

que et voldria dir

i te’ls deixo entre les fulles

del llibre que et vaig regalar

i que mai vols acabar.

Ja no som el joves

que vam perdre l‘oportunitat,

però cerques que el temps

et retorni a aquell estat,

i jo jugo a que encara és veritat.

Un dia, em diràs t’estimo

i em llegiràs uns versos

que deixà entre fulls ja llegits ,

per confirmar que ja has tornat.

Em deixes a les orelles

 

Em deixes a les orelles

el so de la teva veu.

Son carícies que llisquen

pel meu cos, i m’arriben al cor.

Dolces paraules

que vas cosint a la meva pell

i vols que floreixin ben dins meu.

Saps que aquests mots

son l’avantsala dels teus llavis

i de la punta dels teus dits.

Em deixes creure que són de veritat

perquè per a tu ho són

i creus en els teus mots,

i en els teus llavis

que vas deixant dormir en els meus,

i els teus dits que aprenen nous camins

en el meu cos,

per dur-te lentament al meu cor.

I et saps, i vens, i et quedes,

en tot enamorada,

en tot flueix per a mi l’amor

tant de temps amagat,

tant de temps macerat

per les meves mirades,

per les meves paraules,

pels meus silencis,

per les meva paciència

sense perdre l’esperança

d’un final que volem tots dos.

Arriba el sol de matinada

 

Arriba el sol de matinada

i et troba a la sorra al meu costat.

La lluna marxa després de veure’t

descansar el cap en el pit estimat.

La llarga nit plena de silencis i de crits,

De carícies i petons,

de dits passejant per l’infinit

més proper al cor,

més proper a la nit.

Marxa la lluna amb un somriure enamorat,

del teu amor que has deixat,

tot escampat entre la sorra i la mar.

Arriba el sol per veure’t marxar,

de la mà de l’enamorat.

Del cos, del cor, de l’ànima que ja no se’n va.

Tornarà la nit a dur a la platja

vora la mar pujant marees i llunes baixes.

Tornaran els teus llavis a estimar,

recitant d nou els versos que t’ha deixat,

escrits a l’ombra del rocall

i que la mar lentament anirà esborrant,

quan ja se’ls haurà après.