Vestida de negre

 

Vestida de negre

amb un pom de flors

de colors a les mans

i un somriure

que desfà somnis,

vens caminant cap a mi.

Rere les ulleres de pasta,

uns ulls em fiten

desfent el que hi ha entre tu i jo

i oferint un univers

que ve surant entre tu i jo.

Vens de dol

per un cor trencat

i amb el pom

pintes de colors

els desitjos que vols tenir.

Em demanés tranquil·litat i temps,

i ho segelles amb el somriure

més preciós que tens.

No puc demanar més,

em demanes el que més tinc.

Temps.

Temps per poder-te estimar.

Em demanes que vingui a tu

 

Em demanes que vingui a tu.

Jo sé que vols veure’m

abans de marxar.

Però no m’has dit que te’n vas.

Al matí m’ha demanat

un passeig pel bosc

a la vora de la llera del riu,

on mullar-nos els peus.

Per la tarda,

vols que et dugui a la mar,

on lluir el vestit de bany

que et vaig regalar

pel nostre darrer aniversari.

Per la nit has encomanat un sopar

a la fonda on per primera vegada

em deixares conèixer el teu cos,

i estic segur que hauràs demanat

la mateixa habitació

obert el balcó a la mar

reflectant rajos de lluna plena

com aquella nit.

Tot tan ben pensat

que s’assembla a un comiat

ben definit.

El riu del primer bes.

La mar de les primeres

paraules d’amor.

La fonda de la primera nit

per poder somiar una eternitat.

Fins i tot la nostra eternitat

S’ha acabat tot i que

encara no m’ho has dit.

Obrir els teus llavis per

 

Obrir els teus llavis per

fer nàixer un somriure.

Ajuntar els teus

amb els meus

en un bes eteri.

Fer de la mirada

un camí de l’ànima.

Deixar ton cos

descansant en el meu.

Allargar les nits

amb estels de neó.

Fer del futur

un passeig únic

entre tu i jo.

Agafats de la mà

 

Agafats de la mà,

amb el cap

cot en l’espatlla.

T’acabava

de llegir un versos

i m’havies deixat

un bes a la galta.

En arribar,

s’estirarien fins als llavis,

mentre la lluna curiosa

entraria pels finestrals oberts.

La mar en rerefons

marcaria el ritme

de la nit mentre tu i jo

faríem la resta de la música.

Després el sol enfadat,

espantaria la lluna

per espiar-nos en el despertar

i convidar-nos

amb el flaire calent

d’unes pastes

i el cafè recent

fet a baixar

a la terrassa del cafè.

Mira’m als ulls

 

Mira’m als ulls

i digues les paraules

que el cor vol sentir.

Voleia sentiments

en la fresca nit

d’un estiu incipient.

Vora la mar,

passejant on les ones

fan els darrers passos,

per més tard enretirar-se.

Esperar la lluna

rere les muntanyes

d’un Pirineu immens.

Em deixaràs gaudir

del so de la teva veu,

amb els mots desitjats?

El llindar del riu

 

El llindar del riu

voleia per un camí de sirga,

per un lloc on les petjades

que pots trobar

son les restes

de passejades nostres

que el vent no ha esborrat.

El riu pensa

que anem a mar

i va baixant

per una llera

que hem fet navegant

per les seves aigües

moltes vedades.

Arbres de branques grans

i frondoses

ens vigilaven al nostre pas,

en les darreres hores

quan el sol juga

a amagar-se rere

les altes muralles

de les muntanyes

que formen la vall.

Vens a mi,

de nou i jo t’espero,

deixant lliscar

les aigües tèrboles

del riu que mirant avall

sembla encisador.

T’espero,

amb l’esperança eterna

del ressò del darrer adéu,

del darrer comiat,

del darrer petó,

dels dits separant-se en marxar.

El punt d’inici

d’una nova roda del destí.