Ja
no vindré més a la vora de la teva llar.
S'acabaran
els viatges silents per veure't passar.
Escriuré
això si nous verso de penes velles,
d'amors
que jo només recordo.
No
demanaré més tallats
en
el bar de la cantonada,
ni
llegiré mai més el diari
del
jorn que s'enceta, per esperar-te.
No
hi haurà més mirades furtives envers el cambrer,
ni
aquelles de reüll per veure si vas arribant.
S'acabarà
el matinar per uns instants de felicitat,
si
encerto a tocar de pas el teu dit
en
agafar el vers escrit i amagat sota el plat del tallat.
Esborraré
de la memòria el camí
que
em porta al teu poble,
per
no tornar-lo a fer mai més.
Et
seguiré estimant, això ho se,
però
ara serà des de la llunyania.
Tornant
a escriure els records d'aquells dies
ja
cremats com els versos del cendrer.
Imaginaré
paraules i actes
que
ja potser no veuré mai més venint de tu,
em
tancaré en la meva bombolla,
de
la qual mai hagués tingut que deixar,
per
patir silencis i absències.
Marxo,
ara si.
Si
arribés a temps em veuràs d'esquena,
gaiata
en mà i gorra al cap, encorbat, trist,
si
però a pesar de tu, un trist enamorat.
