El llindar del riu
voleia per un camí de sirga,
per un lloc on les petjades
que pots trobar
son les restes
de passejades nostres
que el vent no ha esborrat.
El riu pensa
que anem a mar
i va baixant
per una llera
que hem fet navegant
per les seves aigües
moltes vedades.
Arbres de branques grans
i frondoses
ens vigilaven al nostre pas,
en les darreres hores
quan el sol juga
a amagar-se rere
les altes muralles
de les muntanyes
que formen la vall.
Vens a mi,
de nou i jo t’espero,
deixant lliscar
les aigües tèrboles
del riu que mirant avall
sembla encisador.
T’espero,
amb l’esperança eterna
del ressò del darrer adéu,
del darrer comiat,
del darrer petó,
dels dits separant-se en marxar.
El punt d’inici
d’una nova roda del destí.
