Prega la jove en son racó silent

 

Prega la jove en son racó silent.

Li parlà l’àngel que del cel ve.

Escolta els mots del pare plena de joia n’és.

Maria escolta, i prega poder-ho fer.

 

Maria escolta l’àngel amb el cor obert

Neix el maig

 

Neix el maig,

volen ser florit.

Neix el maig

amb peus de cendres,

de cendres

de versos cremats.

Qui sap si

d’un tros de paper

que el foc va salvar,

de versos

que les flames

no van besar,

naixeran forts

nous versos

que un nou maig florirà.

Tantes llàgrimes,

regaren el bol

on versos i versos

eren devorats pel silenci

i la flor vermella del foc real.

Si tant sol un vers sobrevisqués,

si tant sols un vers

volés de nou reviure,

a la fi del maig florit,

a la fi del maig

més versos t’hauria escrit.

Filant vides que s’estimen, creixent amb entrebancs

 

Filant vides que s’estimen, creixent amb entrebancs,

jorns de pluja baixant per galtes i jorns de sol sortint dels teus ulls.

Petons de reconciliació i petons d’aigua i mel.

Mirades que parlen i silencis que perdonen.

Plors d’infant. Infants que es fan grans.

Nosaltres que som grans i fem de la vida instants de pólvora i fum,

esclat de il·lusions i esperances que es desfan.

Amor! La pau dels teus silencis,

la mà que descansa entre els meus dits,

el cap que reposa i dorm en l’espatlla

i et mira el meu cor com el primer dia.

Enyor dels moments en que podia...

fer volar entre els braços el teu cos.

M’ensenyares la vida de ma vida i el petons dels teus llavis.

M’esporgares de les branques tortes

i tingueres cura de les meves dolències.

Silent i amb ulls plorosos entengueres d’errors propis i comuns

d’errors evitables i de ventades que no eren  nostres.

Sóc gran, vell, i encara aprenc dels teus llavis,

de les mirades i sobre tot dels silencis.

Sóc el cor de la pedra que has anat esculpint

i de vegades crec que sense tu, seria pedra de rierol.

Vell de manies i rutines de repetir allò que em surt be,

allò que mereix la pena de repetir, que millor que estimar-te?

Que millor que ser el teu mirall

i em puguis retocar, afinar arestes i polir?

Se que sóc vell, pel tems que t’estimo i que vull estimar-te,

se que sóc vell perquè m’agraden els silencis de les mirades

i el so dels llavis en separar-se.

Se que sóc vell perquè sap de mi abans que jo mateix,

em saps esculpir, manies noves que et facin feliç

Se que soc feliç, perquè el meu cor ferit m’ho diu

en bategar al teu costat, dia i nit.

Torno d’una mort de mots

 

Torno d’una mort de mots,

i amortallat de silenci,

d’ulls negats de plors

i gola seca de no poder parlar.

Però arribarà un maig

que de nou vulgui florir.

Arribarà de nou un maig

que guardi divuit roses

en el cor.

Arribarà un maig,

com no,

que del silenci ressorgiran

versos cremats,

i mots ferits.

Mots sense espill

en que mirar-se,

ni ressò

que retorni la veu

de qui canta

versos en solitud...

de prenyada esperança.

Clou el jorn

 

Clou el jorn.

Deixes enrere petons,

desitjos i celebracions.

Però jo no hi sóc.

El cap em demana silenci.

El cor, petons.

I entre tots dos,

el somni, un somni

on m’acompanyes.

on en silenci

fem i desfem coses i mots

que del tot no recordaré.

Clou el jorn.

Qui sap si has pensat

en aquell amor amagat,

en els versos escrits

en la foscor,

en el desitjos de tu

passant any rere any.

Ja no recordaràs

les carícies amagades,

aquells petons que et demanava

entre llençols estranys.

I va morint el record,

i es va marcint la memòria

de tant voler recordar.

Mor la paraula dins del pit,

i el pit s’ennuega de plors,

però ja és tard,

ja no mires enrere

ni cerques els ressons

del meu cor.

Queda tant sol l’esquelet

d’aquell passat

al qual ja no vols tornar.

Queda molt lluny aquell ram

de divuit roses de maig.