Gira el món lentament entre tu i jo,
al pas de les
mirades i dels silencis.
Premen la mà fortament
per deslliurar temors i distàncies.
El mirall ens retorna imatges que sabem,
imatges que han envellit
l’una a la vora de l’altre.
El pas s’ha fet més lent,
però el cor,
batega com sempre o més,
quan et tinc a l’abast
i el teu fa el mateix so dins del pit.
Hem fet, fem i farem el camí plegats.
Amb boires d’hiverns
cada vegada més càlides,
de primaveres i tardors
que reconeixem per els colors
i d’estius que ens fan amagar
dins del cau de la nostra llar.
Cada respirar es un t’estimo.
Cada mirada ho
signa.
Cada bes fa de notari.
La vida ets tu. el sol, la teva llum.
La nit, el teu respirar
i les teves carícies tant a la vora.
El neguit de viure, el meu aliment.
Tu, la meva vida
i el meu repòs.
I mirant l’espill, et veig igual
que fa tants anys.
Em parles d’arrugues
i jo et parlo d’ones de la mar.
Calles i em mires,
no cal parlar.
Només em de seguir vivint
un al costa de l’altre,
la resta és la vida de fills i amics.
De coneguts, de la resta del món.
Però el meu món,
ja ho saps amor,
el meu món ets tu...
