Filant
vides que s’estimen, creixent amb entrebancs,
jorns
de pluja baixant per galtes i jorns de sol sortint dels teus ulls.
Petons
de reconciliació i petons d’aigua i mel.
Mirades
que parlen i silencis que perdonen.
Plors
d’infant. Infants que es fan grans.
Nosaltres
que som grans i fem de la vida instants de pólvora i fum,
esclat
de il·lusions i esperances que es desfan.
Amor!
La pau dels teus silencis,
la
mà que descansa entre els meus dits,
el
cap que reposa i dorm en l’espatlla
i
et mira el meu cor com el primer dia.
Enyor
dels moments en que podia...
fer
volar entre els braços el teu cos.
M’ensenyares
la vida de ma vida i el petons dels teus llavis.
M’esporgares
de les branques tortes
i
tingueres cura de les meves dolències.
Silent
i amb ulls plorosos entengueres d’errors propis i comuns
d’errors
evitables i de ventades que no eren
nostres.
Sóc
gran, vell, i encara aprenc dels teus llavis,
de
les mirades i sobre tot dels silencis.
Sóc
el cor de la pedra que has anat esculpint
i
de vegades crec que sense tu, seria pedra de rierol.
Vell
de manies i rutines de repetir allò que em surt be,
allò
que mereix la pena de repetir, que millor que estimar-te?
Que
millor que ser el teu mirall
i
em puguis retocar, afinar arestes i polir?
Se
que sóc vell, pel tems que t’estimo i que vull estimar-te,
se
que sóc vell perquè m’agraden els silencis de les mirades
i
el so dels llavis en separar-se.
Se
que sóc vell perquè sap de mi abans que jo mateix,
em
saps esculpir, manies noves que et facin feliç
Se
que soc feliç, perquè el meu cor ferit m’ho diu
en
bategar al teu costat, dia i nit.