Un diumenge com avui

Un diumenge com avui,

tanquem sota una pluja a bots i barrals

la nostra petita història d'amor.

Els nostres llavis i els nostres dits

han recorregut la geografia estimada

tot aquest estiu.

Clou en el silenci de la nostra habitació

trencada només pels gemecs retallats

de les nostres accions.

I com un ocell engabiat

allibero el teu cos del meu.

Em costa pensar que el nostre temps s'ha acabat,

però només era un jorn

que volies jugar amb un vell jubilat,

i el joc t'ha durat tot un estiu daurat

de sol i de la mar.

Balla el teu cos davant meu nua

al so de la guitarra

que des del bar encara esclata

quan el cambrer no deixa de tocar.

Et deixaré marxar,

primer amb el teu cos lleuger,

per poder plorar l'amor que se'n va.

Miraré la mar

que balla també frenètica al pas

dels que fugim del seu costat,

saben, que mai ja nosaltres tornarem.

 

Avui, el parc no és el lloc

 

Avui, el parc no és el lloc

on passejar amors passats.

vens vestida de somriures

i encara que el pesar no marxa del teu cor,

avui la mirada et pinta d'un altre color.

et vols asseure en el mateix banc,

per què m dius que allí vas aprendre a estimar.

Davant la meva mirada de pas estranyat,

em deixes caure, que vols tornar a estimar

i que creus que el banc t'ensenyarà.

Colpeja de nou el dolor el meu cor.

Em mires i entenen,

avui si, la causa que em fereix,

m'expliques no pensis malament,

vull tornar a estimar,

i ho vull fer a qui amb el silenci del seu mirar

i les paraules del seu cor 'ha ajudat

a portar el pes del meu dolor.

Cercava sense saber qui em prenia

de nou el seu cor entre les mans,

ja despullades d'altres sentiments.

m'acarona la faç,

es deixa la pell en la meva pell i em somriu.

Per fi he après que ara ja et puc estimar.

Alcà la mirada i em deixa el seu mirar.

Alça la mà i m'acarona la galta.

Alça la boca i em comença a besar.

Recorda'm i ensenya'm a de nou estimar.

Tinguis la paciència

que mai has deixat de defensar.

Estima'm com tu saps estimar.

Em tornà a besar, mentre el meu cos

amb quietud ho acceptà.

Recordaria amb plaer

 

Recordaria amb plaer

cadascun d'aquells records,

on la por era una de les fines capes

que els embolcallaven,

si en vosaltres també s'hagués mantingut

el record d'aquelles setmanes lluny de la llar.

Érem desconeguts que empenyen

en la mateixa direcció ens fèiem forts

davant l'adversitat d'aquells dies apartats

de tots i tothom que ens estimava.

He vingut amb el cervell ple d'anècdotes

que he reviscut tant de temps

per mantenir-vos vius en a meva memòria,

i m'he trobat sol en el record.

Si, la vostra mirada m'importa

i el ressò de les paraules

que em deixeu anar em porta vida,

però dins meu  creix la desil·lusió

per trobar-me sol mantenint viu

aquell temps passat i dolorós.

Puc entendre que fos un bagatge carregós

en la memòria la resta dels fets,

però... el nostre temps compartit

entre les pròpies quatre parets

que ens uní tant de temps?.

Ara en el record queda ja solament

els noms dels que ja no tornaran

a parlar per ells mateixos,

i esperaran de nosaltres la seva resurrecció.

On queda llavors, el pes del nostre record?

Si el record, s'ha perdut o fins i tot es mort,

com els difunts absents sense veu

i sense ningú que els faci reviure

amb els nostres mots.

No en teníem prou

No en teníem prou

amb la salada aigua de la mar

companya i encobridora,

buscàrem aleshores

la frescor més freda

de l'aigua dolça de les olles i pous

del riu descobert baixant

per cadències de roques

i valls amagades

ben a prop de la llar.

Allí en la nostra intimitat més amagada,

fores més agosarada

i et presentaves a la porta del bany

més curta de roba,

més exuberant,

fent del desig un llenguatge nou.

No va se en un matalàs tou

on reconegué de nou el teu cos

ardent i brillant,

fou la gran roca que es deixava besar

per l'aigua baixant de la muntanya

el tàlem d'aquella tarda,

fou tant el desig que es desfermà

en aquelles hores

que fins i tot el sol enrojoli't,

s'amagà rere les puntes

de les muntanyes,

encara espiant en la retirada.

Vingué llavor la lluna encuriosida

pel que li contaven les estrelles

i ens envià rajos de llum

per no perdre cap detall

del teu cos bru i arquejat.

Fórem tres aquella nit estimant-nos,

tu i la lluna, i jo acompanyant-vos.

 

Cada jorn bufa el vent

 

Cada jorn bufa el vent

una mica més fred.

Cada dia la nit s'avança a peu silent.

Jo et segueixo mirant entrar a la mar

i vencedora de la temperatura

surts tota molla,

ara la tovallola no només eixuga,

també tapa.

La teva mirada abans lànguida

i despreocupada,

és ara ràpida i vivaç.

Si sóc al bar

vens sense perdre temps.

Si estic al balcó,

vens volant.

És hora d'aprofitar

la poca escalfor

que el meu cos pot donar.

Saps que el temps se'ns escapa.

S'haurà de tallar el fil

que ens lliga a aquest hotel vora mar.

Tu deixaràs de gaudir i jo d'estimar.

S'acabarà el parèntesi

d'un estiu que mai oblidaré.

I que mai sabré explicar.