Aterra en la nit
urpes obertes,
menjar pels fills
a la vora,
la remor del riu
dansant joncs
on els peixos
s’amaguen
sense sospitar
l’àngel de la mort
que els hi caurà.
Estels pintant
un gran llençol
blau fosc,
mira com la vida
s’obre pas
entre canyissars
i crits d’agonia.
Vigila la dona amb sa cresta alçada,
dubta entre si es guardià o victima,
però no perd de vista la mà
que agafa el braç,
per si vol canviar el braç pel coll.
El seu…
Ufanosos els pebrots
que esperen
a la vora del llorer
i de la ceba
ser trossejats,
per acabar
sent personatges principals
d’un guisat
que tothom recordarà.
Senyores de la porta,
vigilants d’un parlament
on ningú para de dir la seva,
on surten possibles vides noves
a cada jorn
que acabaran sent delícies
en plats de tots els estatges socials.
Reparteixes la cara
entre el temps i l’espai.
Et repeteixes
com somnis psicodèlics
que implementen
ànimes i esperits.
Tota tu,
repartida, junta,
unida pels ulls
que em cerquen
en un pla
que desconec.
