Avança de cacera -murals de Penelles-

 

Avança de cacera,

enfront la llibertat.

Maquina perfecta

no s’atura

enfront la llibertat.

Cada passa

es sent més fort

no li cal ni respirar

però...

enfront te la llibertat.

Allargassen branques i flors -murals de Penelles-

 

Allargassen branques i flors

arran d’un terra improductiu,

amb l’eterna promesa

d’una collita extensa.

Com uns nous -murals de Penelles-

 

Com uns nous

personatges de conte,

amics i animals.

Em reben en un tros de carrer.

Fan l’aspecte

d’una banda de facinerosos,

però ben al contrari,

no poden ser millors amics.

I estan boixos, molt boixos.

I per acabar d’adobar-ho

et contaminen de la seva bogeria.

Una bogeria molt especial.

Estan boixos per la música,

i el seu so et fa fer com no,

bogeries.

 

Espectadores d’uns foc d’artifici -murals de Penelles-

 

Espectadores d’uns foc d’artifici

que mai volaran.

Colors

que la nit mai amagarà.

Ombres de pell fosca

en un fons blanc.

Joguines d’un temps

que no s’entén

d’unes llengües

que no es parlen.

Són imatges de colors

amb ombres clares

i noms foscos.

 

Aguanta el niu una finestra -murals Penelles-

 

 

Aguanta el niu una finestra

de cortines i secrets.

Porta la cigonya branca

reforçar la seva llar.

I és l’infant

qui l’ajuda aguantant el niu

entre les mans.

Una vegada

el niu sigui ferm per aguantar

posteriors ventades,

mirarà el nin

des de darrera la finestra encortinada

el ball d’anades i tornades

de la seva amiga alada.

Retalls de cine -murals Penelles-

 

 

 

Retalls de cine.

Finestres que conten somnis.

Somriures que omplen vides.

La llar amagada del que volem ser.

Ombres que es trenquen

en obrir-se la llum al llenç blanc.

Veus que sonen metàl·liques

i conten històries no sempre agradables.

Però que guarda en una capsa,

tots aquells petons perduts,

tallats per l’estreta visió

d’una censura fèrria.

Guarda en la mateixa capsa

petons i somnis..

Divendres sant acabat el viacrucis

 

Divendres sant acabat el viacrucis,

després de l’esmorzar

de les sopes escaldades i sardina de casc.

Comença la rutina de cada any.

Roba d’anar pel camp,

cistell de vímet,

gorra i tisores d’esporgar.

Camí que es fa sol.

Un bri d’herba als llavis

que més tard canviarà.

Ja sent l’olor, ja les veu sense mirar.

Cada any les mateixes passes.

Cada any el mateix racó.

Hi arriba ufanós.

Un altre any que collirà el timó.

Té a l’abast mig bancal tot florit,

com sempre, com cada any,

no falla mai el divendres sant.

S’agenolla, l’esquena li fa mal,

de cada mata, n’escull una branca,

 la resta s’ha de fer gran.

Poc a poc el cistell es va omplint,

i de l’olor li sembla que ell també és timó.

Ja pensa en les olives,

ja pensa en els cargols,

ja pensa en els guisats,

ell tot sol o jugant amb el romer, la ceba, l’all.

Se li fa la boca aigua quan pensa

amb el pebre i el llorer.

Té tantes plantes a l’abast

i tan poc temps per tastar les seves bondats.

S’aixeca amb moltes feines, però content.

Mira de nou el cistell i no l’olora, l’olor va cap a ell.

Pensa anant cap a casa que Corpus no tardarà.

Catifes de flors amb el groc de la ginesta,

que algú de la ciutat, punxant-se collirà

el groc d’una flor d’argelaga.

Els del poble amb un somriure li recordaran.

Ja t’havíem avisat...

Això és argelaga, la ginesta més avall.