Vull veure aquests ulls
que ara m’amagues
i deixar lliscar els meus llavis
en el seu camp.
Besar-te lentament.
Regalimant petons
per les galtes
fins arribar a la boca.
De llavis càlids i dolços,
de somriure picant
i provocador.
Vull besar-te
i tancar els ulls
per notar l’escalfor
del teu cos
tant a prop
que sembli un dia d’estiu,
vora la mar
que sempre ens envolta.
La mar i tu,
la gelosia feta estima.
Et cridava des de petita.
La sorra et besava els peus
abans de tocar l’aigua.
La mar pessigollejava
el teu cos abans
d’acariciar-te’l.
Ella m’ensenyà
a estimar-te estirada al llit.
Jo des de la vora,
sol ,
et veia jugar
amb la teva amant líquida
que et deia
que havies de fer amb mi.
La mar,
aquella mestra
que m’ensenya
a estimar-te
en la joventut fugitiva,
en la maduresa perenne.
En la vellesa fugaç.
La mar, tu i jo.
Sempre amants,
sempre distants.
De nou davant la mar,
dona com tu,
estimada,
sempre com tu.
Com una Madonna,
entre la neta sorra.
Lliure de gent estranya.
Tots sols tu, la mar,
la sorra, el cel i jo.
El més insignificant.
El cabell moll
regalima gotes salobres
sobre el jersei mariner
que avui duus.
Com sempre,
el somriure que m’envies.
Els llavis que m’ofereixes.
Els ulls que em diuen,
t’estimo.
No dubtis
Amb la mar al fons,
dona i desitjada com tu,
ara no tinc més ulls
que els teus
descansant en mi,
i la mar avui
mandrosa marxa i ve,
volent jugar entre tu i jo.
Deixa’m sempre
aquest somriure entremaliat
amb les columnes del cabell
que com estalactites pengen
i embolcallen la façana
de la cara i
de nou el camí
dels teus ulls
envers als meus.
El somriure demana un petó
que deixaré
en els llavis entreoberts.
Després el teu cos
s’ajuntarà al meu
com un llaç d’eternitat fugaç.
Les mans entrelligaran els dits
com baules d’una cadena superior,
i signarem el nostre amor
amb el lacre
de les nostres paraules
i dels nostres silencis,
mentre vora la mar
caminem plegats,
qui sap si per sempre...
vora al mar,
amb tu al meu costat.
Miro el jardí,
creix la flor,
la flor que el cor et lliurarà
un matí no llunyà.
Un petó,
un bes de flor,
de sang el pètal
i d’esperança la tija.
Però també hi ha espines,
d’absència,
de tristor,
de silenci,
de carícies
que no arriben,
ni de cossos
que s’apropen.
Massa espines
per a tan poca flor.
