El parc s’omple de gent

El parc s’omple de gent,

la tarda es calorosa

i l’ombra dels arbres

és el refugi de persones

i pensaments.

Encara hi ha un silenci

que calma

i obre l’esperit a la lectura.

Els ocells dormiten amb la calor

i els infants fan la migdiada.

Jo en el meu racó espero

que la tarda em doni permís

per tornar a casa

bufant una marinada

regulada des de la mar.

A l’esquerra tinc un llibre,

a la dreta un bloc i un llapis.

Amb el primer em distrec,

amb el segon m’esplaio.

Arribés i seus a l’altre cantó

de la plaça de terra,

i els forats entre fulles

et pinta un vestit de sol i ombres.

La cara sota un barret de palla,

ala ampla amb un llacet.

Em mires i amb l cap saludes,

jo distret retorno el moviment,

mentre escric un vers

que s’enceta amb...

Arribes al teu regne d’ombra

i des de l’atalaia dels teus ulls

divises no gaire llunyà el meu cor,

em mires i et deixes estimar...

La mar s’omple de vermell

 

La mar s’omple de vermell

i el sol sobreeixit per sobre la mar-

Després quan a sa horabaixa

plegui records per explicar-me

em parlarà de tu com qui no en sap res

i m’explicarà que jugant

amb ones has ballat amb la mar.

Mentre a la sorra t’amagaves

d’ell perquè no em pogués

parlar  del meus somnis.

Però no sap el teu poder,

no ha pensat en el reflex

que et porta lluny i tot ho veus.

M’he adormit escoltant-te

mentre t’amagaves i he somiat.

Avui he tornat a somiar.

Abatut per l’absència de números

 

Abatut per l’absència de números,

amb el pensament ombrívol

de cara al vespre,

apagant-se la llum del dia,

va pensar on el rellotge daurat

els podia haver perdut.

Repassà amb les tisores

el pedaç trobat entre altres

com ell enganxats amb cola,

Quina espècia duia el plàtan

clavada a la pell?

Que omplia el lloc d’olor i fragància,

el mirà abans de berenar,

i recordà el temps

en el vell rellotge daurat.

Recordà que l’avi li deia

el meu rellotge duu punts

i cada punt és una hora feliç

que ja he viscut.  

Mirem enrere i el temps

 

Mirem enrere i el temps

s’allarga en fets i sentiments.

La llar que encetarem

un dia com avui,

s’ha fet gran

i més grans les nostres esperances

i els desitjos de prosperitat.

Han caigut els arbres

que vam plantar

i s’han marcit les flors

d’aquell llunyà jorn.

Matins de treball

i vespres de descans.

Marinades i cerç.

Dies de fred i calor.

Una vida cosida a instants

que retornen vestits de records.

Angoixes que han passat

i angoixes que vindran.

Miro al voltant,

tantes coses per fer,

tantes ganes de lluitar,

Plegat de braços al teu costat,

encetem de nou el caminar.

La matinada ens dura la fresca

d’un vent romancer

i el vespre ens farà suar.

Seguirem la vida

que vàrem encetar,

tu i jo, plegats de mans.

Mirant al front

i escoltant el so

de veus d’infants.

Deixes el gerro de les flors eternes

 

Deixes el gerro de les flors eternes

en l’entrada de la casa.

Foren un detall,

gairebé amagat de la meva mirada al teu cor.

No et digué que foren meves,

com eterna serà l’esperança

perquè vinguis a mi algun dia mig ennuvolat.

Sense el sol que et recorda a ell.

Sense les ulleres

que et va regalar i portes sempre.

Sense aquell enyorament

que m’agradaria desfer dolçament

i que deixessis entrar lliscant

entre els teus pensaments

les meves passions callades.

Mentre el cor espera

que els seus llaços

es desfacin lentament.

Puc esperar eternament.

Perquè el meu amor

no es desfarà en l’espera.

Deixaré que el teus pensaments

el recordin mentre el teu cor ho necessiti.

Quan vulguis parlar d’ell,

qui millor que jo per escoltar-te?

Qui millor que jo per deixar anar llàgrimes

tant sinceres com les teves?

Qui millor que jo,

passejant agafats del bracet com dos amics  

que s’estimen, passejant, si, sota la pluja?

I tu, potser mai et preguntaràs

que amaga el meu trist mirar,

mentre em contes allò

que encara guarda el cor adolorit.

Però jo des del silenci, jo al teu costat,

esperaré que es vagi desfilant el dolor

que t’abraça,

per potser algun jorn et surti dels llavis,

ara amic, ja et puc dir amat,

callar i deixar-me aquell bes tant esperat.

Encara que sigui just, al final de l’eternitat.