Vens a mi i em demanes que t’estimi

 

Vens a mi i em demanes que t’estimi.

Primer m’abraces, i calles.

Després em mires i vols que et miri.

Em demanes versos que et saps

i em corregeixes quan no dic el que vols.

Segueix un bes al fi del vers

i vols un altre vers

per trencar-lo amb un bes nou.

A la fi, carícies que demanes i ofereixes,

mentre jugues a amagar-te

sota llençols escampats pel terra.

Em crides el nom i esperés.

Recites de nou el teu vers preferit

i esperes que captiu baixi

a la caverna on vius.

Allí esperes, mostrant bellesa

i desig a que jo accepti l’envit.

Em saps dèbil

i claudicaré

a la teva mostra d’amor intuïtiu.

Ara vinc, mentre em deslliuro

d’allò que tu ja no tens.

Miraré rere el finestral

 

Miraré rere el finestral,

la vinguda dels nous jorns.

Cercaré amb cada mirada

el pas del teu retorn,

i seran els sons

els missatgers avançats

que em portaran la bona nova

de les teves passes.

Després els captaran el somriure

volant de la teva cara

i descobriré de nou la felicitat

que el vent s’endugué fa tant temps.

Ara m’alçaré de la butaca

que ha suportat el pes

de la teva absència

i obriré el finestral

que dona a la mar,

perquè entri el vent de mestral

i netegi l’olor

de  tot el dolor guardat dins,

després quan l’ambient

sigui net i fresc,

com no, tornaràs a entrar tu.

Com si el temps no hagués passat,

em deixaràs un primer bes

en la galta vermella d’ansietat

i després tant normal com estimar,

m’estimaràs.

Un primer petó, una carícia,

un deixar enrere embolcalls pesats

i fer caure retrets que ja no calen.

Un braç que encalça un cos quiet,

i un nou bes,

com si fos el primer coet d’una traca.

Pujar a l’habitació per esperar la nit,

en una lliçó d’estima,

fins que la lluna o el sol

ens vulguin acompanyar

amb la música de la mar

ressonant a cada instant.

On és el temps perdut?

No ho se, em respons, s’ha escapat!

I em tornes de nou... a estimar.

Retorna al niu l’amor

 

Retorna al niu l’amor

que volà hores de llibertat.

Deix en llavis reconfort

de bes càlid en matí nou.

I la frescor de la mà

sobre la galta ardent,

descansa pausat

l’amor de tants anys.

Deixa enrere seure

un a la vora de l’altre,

veient com el sol

fa la seva dansa diürna,

esperant la seva estimada viatgera.

Descansa estimada, a la vora.

Reposa el cap en l’espatlla

que el temps ha modulat

per deixar un espai al teu cap.

M’has deixat un bes

 

M’has deixat un bes,

i s’ha tancat la porta.

He caminat fins l’ascensor

i t’he vist marxar.

He tornat a l meu racó,

allí d’on encara no puc fugir,

i el meu cor ha esglaiat

paraules d’enyor,

i encara no havies vist el carrer.

He recordat el color dels teus ulls

i els he tornat a pintar

d’un verd més clar,

d’un verd d’esperança.

He sentit de nou la teva veu

en la llunyania

i el cor m’ha reviscut de nou,

t’he volgut donar de nou un bes,

però els llavis et volien desar

en la teva oïda les paraules

que no han dit quan has marxat.

Deixaré per al retorn en espera,

l’escalfor del bes en la boca

i el guardaré perquè el matí

sigui un camí nou amb tu al costat.

Després del darrer bes

 

Després del darrer bes,

després que la pell

vestís un tel de cotó,

i caigués el silenci

rere la porta tancada.

Fou la llum del sol

qui em va deixar sol de nou.

Abrigat per la lluna

i la seva foscor

quan els núvols

la vestien de cotó,

la solitud deixà de ser

la nostra cançó de bressol

per tornar-se companya

sense misericòrdia

més enllà dels records

dels rius de Babilònia.

On foren aquells silencis

en el terrat del teu pis

que els nostres llavis

deixaven créixer mentre

la lluna minvava?

On foren aquelles carícies

que desbotonaven desitjos

per fer-los aparèixer

entre les nostres carns?

On foren les paraules meves

que volies fossin versos,

per penjar en les parets

d’una habitació

que férem nostra tantes nits

fins i tot el sol pintà els marcs

dels papers en les velles parets?

On foren per fi,

les paraules base

de les teves promeses

d’eternitat compartida entre tu i jo?