S’acaba l’estiu, però la calor continua en el teu cos.
Et veig jove, cabell llarg pintat de sol.
Vas a la platja, des de l’hotel.
Camines sobre la sorra i la mar t’espera
per a ungir-te dels seus misteris.
La roba que portes es tapa lo just
perquè la memòria recordi la nit passada.
El camina pausat s’interromp on les ones
comencen a besar-te els peus.
T’atures i com si no miressis, et gires on estic llegint.
Com si endevinés el fet del teu mirar,
alço els ulls del llibre i em trobo amb els teus ulls.
Llisca la mirada fent un camí vell
ja recorregut en anteriors nits i jorns.
Em trobo el nas fi i la boca demanant més petons,
la barbeta que m’assenyala un camí que ja enyoro.
Espatlles daurades al sol els matins de platja,
i humides de petons les nits de lluna.
Busquen la vallada per on van baixant
gotes de suor entre els pits joves i ferms.
M’obligues a fer de nou l’examen de la teva geografia
i passant la plana arriba la mirada al pou del teu melic.
Després veig les dues veles
que em porten el cor i el cos a bon port,
la resta, ho recordaré més tard
quan la lluna ens cridi de nou al llit.
Ara et veig marxar a l’aigua,
amb les llargues cames que acarono a fosques
cercant plaers que m’ofereixes.
Camines ja fins aigua als genolls
i la teva mirada encara clava
els teus ulls en els meus llavis.
Mentrestant, les mans ja a l’alçada
de la mar que de nou t’ensenyarà
els seus secrets per estimar-me,
mentrestant les mans fan jugar als dits
amb nombres que no em són estranys.
Dits que recorden les vegades
que vàrem mirar-nos la nit passada després de...
I l’anterior...
I la d’abans...
Fins perdre’s en el record, la nit del principi,
si en això nostre hi va haver mai un inici
érem l’un part de l’altre.
Gires el cap i entres cobrint-te la mar.
Llegeixo de nou.
Ara noto la salabror que reconec
de les nits que ja s’han fos.
Alço el cap i et tinc al davant, tota molla.
Em mires i sense mots,
mires de nou la balconada de l’habitació.
Miro l’horitzó i veig la darrera salutació del vell sol.
Et miro i et torno a veure tant jove,
que em pregunto que hi veus en mi cada jorn.
Abaixes el cap com si em volguessis dir quelcom,
però no són mots el que trobo.
És el silenci d’un bes,
abanderat d’un exercit que vindrà més tard.
Jo vençut pel teu mirar i la bellesa del teus ulls,
tornaré a lluitar, cos a cos,
sense por de perdre, sense voler guanyar.
Et tinc nit a nit, no hi ha mots,
que bella serà l’eternitat .
