De nou visito el poble on vius.
Vaig com cada jorn
a seure a la taula del cantó.
Petita, rodona.
El cambrer sense cap mot
per part d’ell ni del meu costat,
en duu el diari, un tallat i una pasta,
elegida al atzar.
Llegeixo o faig veure que ho faig
mentre els ulls
et cerquen entre els vianants.
En un moment o altre et veig passar,
els anys t’han deixat com el record
guarda en el cor el teu prestatge
i la fermesa del teu mirar,
que llisca pel bar buscant
qui esta en la taula del cantó.
A aquesta hora , com no, jo.
Al girar la cantonada,
obro un bloc de dins l’americana.
Un bolígraf al que prem el botó
per escriure quatre lletres,
dos versos i un poema
que dibuixa amb lletres el que he vist.
Tardo cinc minuts,
just el temps perquè apareguis
amb la barra del pa,
pel meu costat.
Abans d’aparèixer,
deixo el full sota el plat del tallat.
Agafo el diari i vaig als esports,
miro que no llegeixo el titular més gros.
Tanco el diari i et veig d’esquena,
cerco el paper i ja no hi es.
Agafo un altre full i escric un nou poema,
aquest parla d’amor i petons perduts.
De mirades que es creuen,
i de llavis que no es besen.
Un nou crit d’amor callat.
Aparto el tallat i en el cendrer
que tinc al centre de la taula,
on deixo el poema d’amor perdut.
Trec un llumí de la butxaca
i encenc amb ell el poema de versos
que mai ningú més llegirà.
El full blanc amb tinta negra o blava
es va fent negre,
es trenca i surt de vegades volant.
Alço la mà, el cambrer em veu,
deix els diners
i sense dir res marxo caminant,
de vegades sol,
de vegades amb un bastó,
però sempre amb una gran pena
que m’ofega el cor.
