Busques la nit
per deixar-me mots i silencis.
Cerques de nit, la mà
que no trobes en el dia.
Mires al voltant i et trobes sola,
esperant que jo arribi.
Em mires i calles.
Els teus silencis són llibres oberts
del que vols dir,
els ulls t’han traït
la mudesa de la nit.
La mà acarona
l’aire on jo abans havia estat.
Si tu vols tardaré en arribar.
Si tu vols,
ja mai més marxaré
del teu costat.
Tant sols, si tu vols.
Es un sopar d’amics,
plats senzills i casolans,
begudes racionals
i algun glop de cervesa.
Paraules tranquil·les
i raonaments recurrents
a d’altres sopars.
Somriures i rialles,
preguntes de sempre
i algunes respostes callades.
Més d’una mirada amagada
i l’espurna en agafar el plat
si la pell et toca la pell.
Cap cot mirat el mantell
i un mirar plaent i descansat.
Em saps present
i em vols al costat,
més ha de ser callat.
Entre el teu mirar i el meu,
un silenci,
entre el teu somriure
i el meu complicitat.
En el comiat despistant
el bes es més llarg.
Mentre la galta enrogeix,
i els teus llavis juguen
a tocar-se amb els meus.
Semblem infants jugant
al primer amor
i ja no tenim quinze anys.
Tu ho vols amagat.
Tu ho vols com si fos com abans.
Tu ho vols... i jo em deixo voler.
Jugant al teu joc,
mentre t’escric els versos
que et voldria dir
i te’ls deixo entre les fulles
del llibre que et vaig regalar
i que mai vols acabar.
Ja no som el joves
que vam perdre l‘oportunitat,
però cerques que el temps
et retorni a aquell estat,
i jo jugo a que encara és veritat.
Un dia, em diràs t’estimo
i em llegiràs uns versos
que deixà entre fulls ja llegits ,
per confirmar que ja has tornat.
Em deixes a les orelles
el so de la teva veu.
Son carícies que llisquen
pel meu cos, i m’arriben al cor.
Dolces paraules
que vas cosint a la meva pell
i vols que floreixin ben dins meu.
Saps que aquests mots
son l’avantsala dels teus llavis
i de la punta dels teus dits.
Em deixes creure que són de veritat
perquè per a tu ho són
i creus en els teus mots,
i en els teus llavis
que vas deixant dormir en els meus,
i els teus dits que aprenen nous camins
en el meu cos,
per dur-te lentament al meu cor.
I et saps, i vens, i et quedes,
en tot enamorada,
en tot flueix per a mi l’amor
tant de temps amagat,
tant de temps macerat
per les meves mirades,
per les meves paraules,
pels meus silencis,
per les meva paciència
sense perdre l’esperança
d’un final que volem tots dos.
Arriba el sol de matinada
i et troba a la sorra al meu costat.
La lluna marxa després de veure’t
descansar el cap en el pit estimat.
La llarga nit plena de silencis i de crits,
De carícies i petons,
de dits passejant per l’infinit
més proper al cor,
més proper a la nit.
Marxa la lluna amb un somriure enamorat,
del teu amor que has deixat,
tot escampat entre la sorra i la mar.
Arriba el sol per veure’t marxar,
de la mà de l’enamorat.
Del cos, del cor, de l’ànima que ja no se’n va.
Tornarà la nit a dur a la platja
vora la mar pujant marees i llunes baixes.
Tornaran els teus llavis a estimar,
recitant d nou els versos que t’ha deixat,
escrits a l’ombra del rocall
i que la mar lentament anirà esborrant,
quan ja se’ls haurà après.
El parc s’omple de gent,
la tarda es calorosa
i l’ombra dels arbres
és el refugi de persones
i pensaments.
Encara hi ha un silenci
que calma
i obre l’esperit a la lectura.
Els ocells dormiten amb la calor
i els infants fan la migdiada.
Jo en el meu racó espero
que la tarda em doni permís
per tornar a casa
bufant una marinada
regulada des de la mar.
A l’esquerra tinc un llibre,
a la dreta un bloc i un llapis.
Amb el primer em distrec,
amb el segon m’esplaio.
Arribés i seus a l’altre cantó
de la plaça de terra,
i els forats entre fulles
et pinta un vestit de sol i ombres.
La cara sota un barret de palla,
ala ampla amb un llacet.
Em mires i amb el cap saludes,
jo distret retorno el moviment,
mentre escric un vers
que s’enceta amb...
Arribes al teu regne d’ombra
i des de l’atalaia dels teus ulls
divises no gaire llunyà el meu cor,
em mires i et deixes estimar...
