tornaré a estar a la teva vora.
De nou jugaré al joc de silencis
i d'amagar-nos l'un de l'altre.
Et veuré.
Em veuràs.
Agafaràs amb tota la patxoca,
el paper amb el vers
que com cada vegada t'escric,
recordant els moments viscuts,
els petons robats,
les carícies fetes d'amagat,
els hotels on estimar-te
s'havia de fer pagant
el preu de l'habitació.
Des d'aleshores
quan decidires tu sola
trencar el fermall
de les meves mans
en la teva pell,
que només acceptes
els mots escrits
i la mirada des de lluny,
endevinant que ja gairebé
més que recordant les corbes
de la nostra estimació.
Ara retornes,
i una molt lleugera promesa
d'un potser m'ho pensaré
em deixà albirar
una lletra sola com a resposta.
Com desitjaria,
que fos la vocal que acaba noms
i enceta sentiments.
