Retalls de cine.
Finestres que conten somnis.
Somriures que omplen vides.
La llar amagada del que volem ser.
Ombres que es trenquen
en obrir-se la llum al llenç blanc.
Veus que sonen metàl·liques
i conten històries no sempre agradables.
Però que guarda en una capsa,
tots aquells petons perduts,
tallats per l’estreta visió
d’una censura fèrria.
Guarda en la mateixa capsa
petons i somnis..
Divendres sant acabat el viacrucis,
després de l’esmorzar
de les sopes escaldades i sardina de casc.
Comença la rutina de cada any.
Roba d’anar pel camp,
cistell de vímet,
gorra i tisores d’esporgar.
Camí que es fa sol.
Un bri d’herba als llavis
que més tard canviarà.
Ja sent l’olor, ja les veu sense mirar.
Cada anys les mateixes passes.
Cada any el mateix racó.
Hi arriba ufanós.
Un altre any que collirà el timó.
Té a l’abast mig bancal tot florit,
com sempre, com cada any,
no falla mai el divendres sant.
S’agenolla, l’esquena li fa mal,
de cada mata, n’escull una branca,
la resta s’ha de fer gran.
Poc a poc el cistell es va omplint,
i de l’olor li sembla que ell també és timó.
Ja pensa en les olives,
ja pensa en els cargols,
ja pensa en els guisats,
ell tot sol o jugant amb el romer, la ceba, l’all.
Se li fa la boca aigua quan pensa
amb el pebre i el llorer.
Té tantes plantes a l’abast
i tan poc temps per tastar les seves bondats.
S’aixeca amb moltes feines, però content.
Mira de nou el cistell i no l’olora, l’olor va cap a ell.
Pensa anant cap a casa que Corpus no tardarà.
Catifes de flors al el groc de la ginesta,
que algú de la ciutat, punxant-se collirà
el groc d’una flor d’argelaga.
Els del poble amb un somriure li recordaran.
Ja t’havíem avisat...
Això és argelaga, la ginesta més avall.
Com una mar groguenca,
que balla a so del vent,
i canta cançons
de vegades de melangia
i de vegades de joia juvenil.
Mentre espera
el moment de la sega,
mentre la dalla no arriba,
creix i es doblega
sota el ball del temps.
Cerca el fruit daurat,
l’or que arriba al plat
i que escalfa l’estomac
quan l’estomac canta.
I mentre pensa
que hi haurà
per posar menjar al foc,
somriu a l’estimat
que juga amagat
per donar-li un sotrac.
Ai! L’amor,
senzill i innocent
quan el temor
és la fam i la por.
La darrera habitació,
on s’acomiadaren
els nostres cossos,
fou la d’un hotel,
polit, brillant,
lluminosa.
El lloc on l’adéu
fou més asèptic.
Un tall de cirurgià
per desfer-se’n
que ja et feia nosa.
La calidesa d’aquelles pells
abans del comiat,
els lliscar dels quatre llavis
pel perímetre corporal.
El cos tens en abandonar-se
per darrer cop al plaer amagat.
Tota una cerimònia
de continuïtat
que es va fondre
en tapar el vestit
allò que havíem estimat.
Un no sabia, que era el final.
L’altra va esperar
per fer-ho entrar en acabar.
Foscor.
Silenci.
Perquè?
Ni paraules ni fets,
tot ho vares decidir.
Sense discussió.
Però em vas dir
que encara hi havia amor.
Que em tindries
per sempre al cor.
I el meu cor?
Lluny, tant lluny
com en els intervals!
Un petó.
Una beguda
en una terrassa d’un bar.
Una conversa.
Un final gens feliç.
Tu també vas plorar.
Ha de ser així!
Quin trist comiat
Una foto perduda.
Un record per sempre.
Un amor ferit.
Paraules enquistades
entre parets de silenci.
El nostre mes, aviat s’acabarà.
El mes de les trobades d’amagat.
De cada nit un vers.
De petons deixats
en els llavis de l’altre.
El mes en que mirar-nos
no era pecat.
Dies que esperàvem per fer florir,
lo teu i el meu, lo nostre.
Pètals que queien com petons
en el cos ardent
de qui la resta de l’any
portàvem amagat
en el racó gran del cor.
Ara quan la maduresa ja ha caducat,
quan la bellesa era la mateixa
i també havia canviat,
em dius que el teu calendari,
ha perdut per sempre més
el mes de maig.
Parlem mentre plegues la roba,
disculpant-te pel moment.
M’ofereixo a ajudar-te.
Incomoda de nou demanes disculpes.
L’espai és reduït,
i entre els moviments
de la tasca que fas,
tinc constància de tant en tant
del tacte de la teva mà.
Un instant perdut, s’allargassa.
Un moment esperat, s’aprofita.
Els meus dits et subjecten la mà
que passava volant.
Et miro als ulls i sense parlar,
van baixant els llavis
per besar els teus.
Silenci.
Tot és silenci.
Sense separar-nos,
et miro als ulls
i te’ls veig tancats.
Un somni .
Un instant.
Un bes.
Un principi.
Encara estem aprenent a estimar,
després de tants anys.
