Un matí més cercant

 

Un matí més cercant

entre les runes del meu cor

les paraules

que et deixà

per a jugar amb mi.

I qui sap si avui

que és la teva festa,

parlaràs de mi als fills

ja madurs dels meus petons

i de les carícies

que ens regalarem d’amagat.

Si els hi parlaràs

d’aquet amor de joventut

que et va durar tota l’eternitat

i que vas canviar

per un més rovellat.

Avui,

descanso un altre cop

d’encendre versos nous,

he jugat a llençar-los al vent

per fer-los volar,

i en diu insolent,

te’ls deix als peus

que ella no els vol escoltar,

ni amb la teva veu,

ni amb el meu volar.

Avança i dona el pas.

 

Avança i dona el pas.

Segura de la veu que li parla,

segura del camí a seguir.

La por, fora del seu abast,

li dona la confiança

per complir la tasca.

 

Maria diu “si” a Déu sense por

Rere el vent

 

Rere el vent

que besant

s’endugué les cendres,

les paraules,

els pensament

i em deixa com sempre

els silencis

i solament

els records de vells ressons

a l’abast de l’esperança.

D’un potser repetit

fins creure’l veritat.

Vull veure la tija d’aquell vers

fet paper a mig cremar

onejant al vent del desig

de seguir endavant.

M’assec,

vull descansar

d’aquest sempitern

esgotament d’estimar

un cor buit.

Prega la jove en son racó silent

 

Prega la jove en son racó silent.

Li parlà l’àngel que del cel ve.

Escolta els mots del pare plena de joia n’és.

Maria escolta, i prega poder-ho fer.

 

Maria escolta l’àngel amb el cor obert

Neix el maig

 

Neix el maig,

volen ser florit.

Neix el maig

amb peus de cendres,

de cendres

de versos cremats.

Qui sap si

d’un tros de paper

que el foc va salvar,

de versos

que les flames

no van besar,

naixeran forts

nous versos

que un nou maig florirà.

Tantes llàgrimes,

regaren el bol

on versos i versos

eren devorats pel silenci

i la flor vermella del foc real.

Si tant sol un vers sobrevisqués,

si tant sols un vers

volés de nou reviure,

a la fi del maig florit,

a la fi del maig

més versos t’hauria escrit.