El camí s’allarga en la matinada d’avui
i et plouen desitjos de felicitat,
quan l’any també s’atura
per caminar al teu costat.
Comença el dia amb un regust
dels meus llavis en el teus
i després com no nou lletres
per desitjar-te tot allò que et mereixes.
Sona la música des del menjador
que el teu disc preferit
va deixant els seus sons
com un perfum
que puja lentament
fins la nostra habitació.
De nou s’incrementa el nombre
en el compte dels anys, de nou,
el somriure a part de marcar certes arrugues
em deixa veure llarga i càlida
la comissura dels teus llavis.
Invitant-me a besar-te,
com sempre he desitjat.
Toco els dits amb la punta dels meus
i com magnetitzats anem baixant les escales.
A baix tot just a la porta,
enllaço el teu cos amb els meus braços
i fem els primers passos.
S’ha acabat el so de la cançó
i nosaltres encara ballem
descompassats amb la següent,
els nostres caps estan lluny,
quan una freda nit de novembre
en digueres lliscant com la boira
que ens envoltava, ho intentarem.
Tants anys després, encara ho intentem,
i sembla que ens n’anem sortint,
entre esglais i somriures,
entre silencis i ulls tancats,
fermament prement les mans
en el continu caminar.
