Ara que ja no és temps de platges

 

Ara que ja no és temps de platges,

piscines ni rius,

cerquen en els clàssics llits

les nostres furtives trobades.

No em cal destriar de la teva pell

a tela fina i petita dels biquinis

que tant t'agrada ensenya'm.

Ara ja tu em fas la tasca

de despullar el teu cos alegre

per recordar-me

com et puc estimar.

Quan l'hora sona al teu crit

i ens trobem d'amagat

en qualsevol llit,

canta el teu cos

fins arribar al final del teu joc

i esperes que jo també

pugui arribar a acabar de jugar.

No calen paraules de veu

que segurament en farien aturar,

son les mirades que parlen

quan acaben de parlar

els dits i les mans.

Ensenya'm a cantar els teus cants

i tensar la pell

del teu instrument musical,

perquè les nostres boques

aplaudeixes al final,

llavis amb llavis,

pell amb pell

i pel davant

la nostra petita eternitat.

Feia tant de temps

 

Feia tant de temps

que no passejava pel teu cos,

que m'ha sorprès

que avui amb la colla tant a prop

t'atansessis per parlar

d'aquells temps que creia superats.

En cada instant,

que l'espai creava una mena

de barrera entre tots dos

i la resta dels companys,

em recordaves aquells dies

de plaer desmesurat

i recorrent sense miraments,

per sobre la roba molla

de la puja incipient,

recordaves cadascun dels camins

que en la pell nua

et vaig descobrir abans que ningú.

Sense el penediment

del teu rebuig

per un matrimoni convenient,

em demanaves ara,

noves passejades per la teva pell,

abans que la memòria pintés

d'oblit aquells fets.

Em demanava

el teu cos reviure els fets.

Volies sentir el goig

que un temps passat et regalà.

Ens mirarem als ulls

i abans que el silenci es trenqués

deixant anar una amable negativa,

em regalares el peto més bonic

que recordo haver-me deixat mai,

agafant-me de les mans,

em deixares com una targeta de comiat

un lacònic ja em diràs.

Deu passes més i una cantonada

et pintaren agafada del bracet

d'un espòs ignorant i feliç

que t'apropava el paraigües

perquè la pluja no t'esquitxés.

Demà retornés d'un món llunyà

 

Demà retornés d'un món llunyà

que no has volgut veure sola.

Jo des del món vell, antic

i ara sol sense la teva presència,

espero el teu retorn.

El lloc, el mateix bar de la cantonada

anant al mercat,

la taula, encara que faci fred,

la del cantó que mira al passeig

per on t'aproparàs.

La consumició, el tallat descafeïnat,

ara amb llet calenta.

El tema escrit com no en un bloc

que es desfulla

en passar els dies davant teu,

dos full per jorn,

el que crema els versos

i el que vola versos a les teves mans.

Després d'un viatge tant llarg

possiblement vulguis descansar.

T'ho dic amb temps

perquè vindre igualment

i si no apareixes.

Te'ls llegiré davant la bústia

on deixaré tots dos versos,

el primer entrarà cremant

i l'altre el deixaré escalfar

dins la capsa de ferro

que et guarda el correu.

M'escoltaràs recitar

i sortiràs a veure'm,

o seguiràs callada

amb la tossuderia

que et lliga la boca

a l'hora de parlar-me?

Em crides des de tant lluny

 

Em crides des de tant lluny

que el so del teu crit de desig

sembla apagat.

Se que mires les meves paraules

i que aleshores calles,

però és el silenci dels teus mots,

el que fa que senti els crits

dels pensaments

que em llences en les hores de vigília,

quan tu tens la lluna de companya

i a mi el sol m'escalfa esperant

el teu cos al meu costat.

Quan deixaràs de lluitar

amb el teu propi silenci?

Quan deixaràs,

que les mans deixen d'estar

albirant l'aire que ens separa

i ajuntar els dits amb la pell

que desitgen?

Feia temps que no ens veiem

 

Feia temps que no ens veiem,

i encara guardava el meu cap

el canvis que m'havies regalat.

M'agradaria pensar

que no tornaves enrere

i volies de nou el meu cor en safata.

Tornares amb el record

dels darrers moments

i de les promeses fetes

amb els silencis de les mirades

i del petó amb que segellares

el teu canvi envers a mi.

Sense els miraments

del que es podia esperar

de la nostra visita turística,

en el primer racó isolat

en que poguérem trobar-nos sols,

abraçares el meu cos

amb la desesperació del temps perdut

i potser també

confosa per un desig

que creies oblidat per sempre,

em feres saber que ara el teu cos

em pertanyia per aprendre a estimar-lo

en veu alta

i en un silenci tant diferent

al meu silenci d'antuvi.

M'oferies el cos con feia poc

m'oferies el cor,

també ara sense paraules,

amb el fets clars de la teva entrega

que sabíem no seria

en aquest moment

conclusa en la seva totalitat.

Ens ajuntàrem amb el grup

del qual fèiem una visió

de turistes de temporada,

i ens prometérem

per una estona més privada

iniciar seriosament el joc

que havíem començat

en l'habitació d'atretzo

on el llit era un mer simulacre

del que em prometeres per a més tard.