Un pom blanc
en blanca paret
de roses blanques
es descoloreix
sota un sol
que forada parets.
Llanguiment
de fulles verdes
que decoloren
el seu esperit
de clorofil·la
i es van esmorteint
ja seques.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Un pom blanc
en blanca paret
de roses blanques
es descoloreix
sota un sol
que forada parets.
Llanguiment
de fulles verdes
que decoloren
el seu esperit
de clorofil·la
i es van esmorteint
ja seques.
Aterra en la nit
urpes obertes,
menjar pels fills
a la vora,
la remor del riu
dansant joncs
on els peixos
s’amaguen
sense sospitar
l’àngel de la mort
que els hi caurà.
Estels pintant
un gran llençol
blau fosc,
mira com la vida
s’obre pas
entre canyissars
i crits d’agonia.
Vigila la dona amb sa cresta alçada,
dubta entre si es guardià o victima,
però no perd de vista la mà
que agafa el braç,
per si vol canviar el braç pel coll.
El seu…
Ufanosos els pebrots
que esperen
a la vora del llorer
i de la ceba
ser trossejats,
per acabar
sent personatges principals
d’un guisat
que tothom recordarà.
Senyores de la porta,
vigilants d’un parlament
on ningú para de dir la seva,
on surten possibles vides noves
a cada jorn
que acabaran sent delícies
en plats de tots els estatges socials.