Em venen a mi
els teus mots,
rere seu,
uns petons innocents,
després com si em felicitessis,
els dits em repassen
mil·límetre a mil·límetre.
I em fan recordar
quan era el pa da cada dia.
Quan la felicitat
tenia un començament
en la nostra pell,
i l’aire que entrava
pel finestral
venint de la mar.
Van ser estones
on el temps se’ns va aturar
al nostre costat.
Ara en la distància
crec a estones
que t’has oblidat de mi.
I m’imagino
que en la foscor
de l’absència
mires aquell mirall
que et vaig regalar,
la primera nit
que vam estar junts,
i segueixes veient
la imatge reflex
d’aquells instants,
sense repetir els sons
que ens dèiem
i que han quedat
per sempre
en un dolç record.
