Deixes el gerro de les flors eternes
en l’entrada de la casa.
Foren un detall,
gairebé amagat de la meva mirada al teu cor.
No et digué que foren meves,
com eterna serà l’esperança
perquè vinguis a mi algun dia mig ennuvolat.
Sense el sol que et recorda a ell.
Sense les ulleres
que et va regalar i portes sempre.
Sense aquell enyorament
que m’agradaria desfer dolçament
i que deixessis entrar lliscant
entre els teus pensaments
les meves passions callades.
Mentre el cor espera
que els seus llaços
es desfacin lentament.
Puc esperar eternament.
Perquè el meu amor
no es desfarà en l’espera.
Deixaré que el teus pensaments
el recordin mentre el teu cor ho necessiti.
Quan vulguis parlar d’ell,
qui millor que jo per escoltar-te?
Qui millor que jo per deixar anar llàgrimes
tant sinceres com les teves?
Qui millor que jo,
passejant agafats del bracet com dos amics
que s’estimen, passejant, si sota la pluja?
I tu, potser mai et preguntaràs
que amaga el meu trist mirar,
mentre em contes allò
que encara guarda el cor adolorit.
Però jo des del silenci, jo al teu costat,
esperaré que es vagi desfilant el dolor
que t’abraça,
per potser algun jorn et surti dels llavis,
ara amic, ja et puc dir amat,
callar i deixar-me aquell bes tant esperat.
Encara que sigui just, al final de l’eternitat.
