dijous, 19 de novembre del 2026

Tornes contenta

 

Tornes contenta,

avui el jorn t'ha somrigut,

i ara em somrius a mi.

T'agafes fort del meu braç.

i em demanes

que correspongui al teu bes

el qual ja presentes.

Ara,és el moment del silenci,

quan les mirades són les que parlen.

Després ja vindrà

el moment de la vida terrenal

amb els fets quotidians

que ens omplen de realitat.

Allarguem aquesta estona

de felicitat recent encetada,

on hem guardat sense oblidar

les tones de dolor

que guardes en el cor adolorit.

Vine, reposa amb mi,

gaudeix del silenci

de les nostres mirades

i del gust dels nostres llavis

mentre les mans prement

un a un els nostres dits

en un menat

que avui sembla etern.

dimecres, 18 de novembre del 2026

Ens hem trobat passejant

 

Ens hem trobat passejant

pel camí dels horts.

Estranyament,

les paraules han fluid entre nosaltres

com si la vida fos un nexe íntim

entre tots dos.

El pas viu,

no impedia que el meu respirar accelerat,

deixés anar les paraules que jo volia dir.

Els temes variats han anat passant

des del temps, a la salut,

a retrobaments de joventut

i desfetes personals,

amb ferides obertes, tancades

i cicatrius que encara feien mal.

Semblava que els mots lliscant

de la meva boca envers a tu,

intentava ser la cura indolora

d'algunes d'aquelles ferides

amb cicatriu dolorosa.

De sobte,

el meu braç fou l'ancora

de la que les teves penes

es deixaven anar

al fons d'un cor esgotat.

Ens aturàrem en el banc

a l'entrada d'un mas mig en ruïna,

on sentíem el so de les gallines esvalotades

rere la paret del corral a la nostra esquena.

Foren moments

en que els pantans dels ulls

obriren les comportes,

i quan deixares descansar

el teu cap en una espatlla fins feia poc

bastant desconeguda.

Moments de silenci.

Moments d'aturar el temps.

Instant eterns,

que encetaren camins

que començàrem a descobrir.

dimarts, 17 de novembre del 2026

Avui és el primer dia

 

Avui és el primer dia

que falto al nostre retrobament.

Avui, el cambrer no em mirarà

per preguntar si pot portar-me el tallat.

Avui deixaré de mirar la cantonada

per on podries aparèixer pe anar a comprar.

Avui, continuaré escrivint els versos,

 primer els destinats al cendrer,

carregats d'aquella passió

que vares mutilar ja fa tant de temps.

Avui, només canviarà el lloc,

perquè les paraules

seran si no les mateixes,

semblants i el foc

serà germà d'aquells altres

que encengueren els mots escrits

en els passats dies.

Després escriuré de nou,

recordant els vells temps

on els nostres llavis eren siamesos

que no es volien separar,

i encetar els nous escrits,

cada vegada

em pregunto com em poden sortir

de nou les paraules

que recorden aquells temps

en que érem un de sol.

Avui, s'enceta un altre inici

de la resta de la meva vida.

Un nou inici

amb que reculo en la possessió

del millor que he tingut mai.

Com la vida que em retalla a cada pas,

els instants viscuts,

tu em retalles la possibilitat

de reviure els temps feliços del passat,

o al menys, de poder parlar amb tu

dels moments

en que els vàrem viure plegats.

dilluns, 16 de novembre del 2026

Volies jugar als jocs que tant ens agradaven

 

Volies jugar als jocs que tant ens agradaven,

i ho volies fer d'amagat en qualsevol racó de la casa.

El primer pas en veure'm,

era el teu somriure encisador

i la proposta d'un ball que jo pogués ballar.

Quan els dos cossos

s'ajuntaven per seguir la melodia,

encenies el desig que guardava adormit per a tu.

Després, em parlaves a cau d'orella

d'allò que més t'agradava fer,

i jo responia a poc a poc, i encetava la rutina.

Versos que volies sentir lliscar

des de l'orella fins als llavis,

allí on es tornaven cançó i carícies.

Deixàvem el temps enrere

i volàvem en fets i crits de plaer,

ens descobríem com altres instants

repetits anteriorment.

Sentíem aquelles melodies

que tu feies nostres amb la teva veu

i que ens retornaven 

moments feliços plens de records.

Fins tornar a encetar

el nostre peculiar ball de cossos

que jo intentava destriar

de la teva llengua desconeguda.

diumenge, 15 de novembre del 2026

Remenant entre les branques de l'olivera

 

Remenant entre les branques de l'olivera,

et trobo al costat.

Mirant-nos entre les fulles,

cerco la lluïssor dels teus ulls.

Trobo ben a prop demanant un bes

els llavis oberts sota la branca

més carregada de fruits.

Deix el cabàs al terra i t'apropo a mi,

entre rascades rialleres

de les flonges branques més primes.

Et tinc, t'abraço,

i es barreja  l'olor del teu cos

amb el de les olives que ens envolten

i el d'alguna que els nostres peus han aixafat.

S'allarga el bes sota aquesta catedral

de branques, tiges, fulles i fruits

com si de la nostra íntima cerimònia es tractés.

En acabar, no hi ha arròs, ni càntics de visques,

cauen les fulles tremoloses

sota la meva sacsada de la mà

a la branca que ens cobreix,

i en lloc de peladilles,

dures olives de tots colors,

verdes, morades, negres

i algunes entre virolades i verdes

o  virolades i negres

Somrius i em fas sortir

d'aquesta mena d'església

on hem celebrat unes noces

molt més nostres

que les que vam fer en el seu moment.