Voldries jugar a aquest joc,
ara que hi has arribar.
El cos t’ha deixat a mig camí,
camí que refàs amb el cor.
El que els dits no toquen,
ho toquen els mots
que els dits escriuen.
Però el que no s’escapa,
a part dels mots,
són cada bes
que deix en el teu cos.
I les mirades.
Mirades que cerquen
els espais coneguts
i compartits,
on dansaven sense parar,
els dits.
El temps s’ha endut la força,
però m’ha deixat l’ànim
i les ganes de pensar.
Que he de pensar
si no és amb tu.
Rogenc de barba,
mirada penetrant,
amic d’ocells i plantes.
La cara mapa dels coneixements.
La veu seca,
curta de mots
que la mirada allarga.
L’orella entén el piular d’ocells
i el ball de les plantes.
Sota la gorra
s’amaga el saber
de mil vides
que t’han anat passant.
Com un joc
que vol aprendre a guanyar,
fita des de rere la cortina,
la vida que l’espera,
i en sa jovenívola curiositat,
fita, mira
i espera la resposta que vol.
Vell com el bosc.
Porta el bosc dins la pell.
El bosc li ha donat tot
i ell ha tingut cura del bosc.
Li ha ensenyat,
el que la vida ensenya
i li ha donat per viure.
Però ara ell i el bosc són vells,
el bosc més i la gent no en te cura.
Té por pel bosc, te por per...
Passa pel carrer
el ramat cap al corral,
i mentre xarren
de les seves coses,
explicant-se
que ha passat a l’era.
Res un dia
com qualsevol altre.
Ah! I alguna ja començava
a queixar-se de la calor,
a veure quan ens treuen la llana
s’exclamà la de sempre.
