Llepa el sol les darreres gotes
amb que la mar t’ha batejat aquest matí.
La pell recorda el camí
que jo he fet per la nit quan la lluna mirava
gairebé sencera pel forat del balcó.
Mentre tu tornes del bany
amb que la mar et regala cada matí,
jo escric en versos el que la nit ens ha ofert.
Jo callat, tu amb esglais compassats.
La llum m’entra per un costat
i ombreja fora del full el braç que escriu.
Miro per la balconada oberta
que escalfa l’habitació d’aquell vell hostal
perdut en una cala remota.
Et veig caminant de retorn.
M’espero il·lusionat que entris per la porta,
i em demanis recordar de nou la nit passada.
Escric nous versos que parlin de tu,
del teu somriure
i com ara fas del cabell ballant en eixugar-te
les darreres gotes que rellisquen del cabell al coll.
Mires al forat del balcó,
em veus mirant-te,
els ulls s’enganxen
com els cossos enamorats.
Em somrius i alçant el braç,
saludes a l’amant amagat.
Jo, vaig al llit i espero,
mentre repeteixo amb veu plana
els darrers versos que he escrit parlant de tu.
Quan obris la porta,
tornaran els versos amb matisos i parades,
fintes de mirades
i jocs de dits
que encetaran una nova juguesca.
Ai Amor! Si jo sabés quant de temps durarà
aquest miracle que nosaltres tenim.
Però no importa.
El fet, el nostre fet
és l’ara que perdurarà per l’eternitat
de cada instant que mor per néixer un altre instant.
I tots ells, estimada, són els teus instants.
