Si jo fos aigua per abraçar-te en entrar a la mar.
Si els ulls que em miren fossin pous on poder habitar.
Si la teva veu fos l’alè que em donés vida.
Si el tacte de la teva pell, ericés la meva.
Si qualsevol si, es fes realitat,
en somiaria més i els escriuria,
per poder viure amb ells,
si tu hi fossis ara al meu costat.
Retorno a mi l’eco de la vella melodia.
El so gastat del vell vinil
de nou sonant per la sala de ball.
I de sobte,
em ve el record els teu cos pegat al meu,
moviments fets com talls de ganivet,
braços estirats i cossos volent tocar el cel.
La teva cama dreta
encastada entre les meves,
sortint pel tall obert del teu vestit.
Entre el teu cos i el meu,
queda només espai pels vestits d’exhibició.
Sento el batec del teu cor
i la sang bategar pel coll.
Olorar les gotes de suors
que llisquen cos avall.
Tot això sense parar,
amb el ritme frenètic del nostre ball,
el tango.
Em veig de nou saludant,
agafant la punta dels teus dits
amb els braços estirats,
el cap a dos pams del terra,
mentre una pluja d’aplaudiments
em desperta d’aquell instant.
Em trobo amb la mateixa postura inert,
ara el cap una mica més separat
del terra d’aquella sala,
i el braç estirat,
no toca la punta dels dits de cap mà.
Tot dos sols,
el so de l’agulla rascant el disc
i jo, esperpèntica figura que viu somiant.
Ja havia descrit la nostra història
abans de vindre a mi.
Avui rellegint un vell full,
he vist com les paraules parlaven de tu.
Em deien que aquells petons
ja s’havien deixat lliscar
entre les nostres boques.
Parlava de carícies i jocs
fetes en un temps posterior.
Com va poder ocórrer?
Com vaig poder parlar de tu
sense saber-ne res i encertar-ho?
Asseguda en el pedrís de la casa del teu poble,
vestit negre sense mànigues i un escot educatiu,
creues les cames,
i amb la falda tapes entrades que no vols tenir a l’aire.
El cabell llarg entre pentinat i lliure,
dues sandàlies que semblen caure
dels peus et separen del carrer.
Ara no em mires, escoltes una veïna xerrar,
però em saps a la vora
i aquest somriure que fa enveja al sol, es per a mi.
Per un instant, gires el cap i m’ho confirmes,
fent-lo més ample i allargat.
Després les mans que descansaven en el genoll superior,
mous el dit índex demanant-me
que m’apropi alhora que senyales una polsera de fils
que duus al canell esquerra,
i com qui no fa res, te la poses
a la boca i la beses amb dolçor.
Una altra mirada perduda cap a mi,
i gairebé sense parlar em preguntes.
Te’n recordes?
I torno enrere en els temps,
i dins la cas on ara estàs a la porta,
dalt, al primer pis de nit amb el balcó obert
i sentint la remor de la mar
que arriba sortejant les cases més properes a l’aigua,
entre llençols tirats al peu,
et donà la polsera que vaig fer amb quatre fils de colors
que trobà en un calaix i te la posà en els canell
que vas triar, el que està més a prop del cor
després del teu cos, un bes.
Després del bes un mai acabar
que ens ha dut gaiata en mà
anar cavalcant els anys i les dolències,
que ens han dut de nou a la porta
d’aquella casa on ens vam estimar.
Sembla que dormi al teu costat.
Una matinada estranyament fresca
d’un estiu molt calorós.
Et se estirada al meu costat,
potser mires per la finestra
néixer el nou dia en l’albada
que amaga lentament
els estels de la nit.
Recordo cada moviments
i cada so que hem emès
quan la foscor de la nit,
entrava per la finestra oberta
i just si deixava
que la Lluna mires de tant en tant.
El pit s’eixampla recordant les olors
de les nostres pells en aquells moments.
Estic per obrir els ulls
però m’arriba el so d’una cançó,
que dolçament em ve a buscar.
Cantes en la teva llengua materna,
que jo ni entenc ni mai podré entendre,
però la dolçor de la teva veu
i la melancolia de la melodia,
em fa pensar que parla de nosaltres.
Ja me l’has cantat,
i em deixares entrar en la seva història
comentant i repetint els trossos
de la cançó que nosaltres també vivíem.
Et sentia tant a prop
que era com si la meva gola
també cantés.
Obrí els ulls
i els teus llavis deixaren entrar
el seu alè dins meu,
abans de segellar
la cançó amb un bes.
