El dol tant recent, s’omple de silencis

 

El dol tant recent, s’omple de silencis

que ja no cerquen respostes.

Les mateixes paraules són silencis

que es repeteixen.

Vull compartir com no,

tots els silencis que em permetis,

totes les paraules que esperes,

i una molt llarga abraçada

per fondre les nits i les enyorances.

Vull ser una més de les ombres

que t’envolten mentre  cerques branques

on descansar el cos.

Aquest any les festes et semblaran estranyes,

però tens la força dels records,

un llibre obert de vivències viscudes tots dos

abans de créixer fins els darrers moments.

Potser les meves paraules

t’arribaran una mica d’es biaix

i et deixin alguna llaga, i alguna llàgrima.

Deixa’m acabar

amb un bes endormiscat a cada galta

tinguis per un instant un somriure a flor de llavis,

encara que trist per aquells que t’estimen.

De nou tinc ganes de jugar amb tu

 

De nou tinc ganes de jugar amb tu

i estudiar la geografia del teu cos.

De nou tinc ganes de que vingui la lluna al racó

de l’habitació i la seva llum em guiï cap a tu.

De nou tinc ganes de veure la mar

com et bateja amb les onades mortes als teus peus

i va engolint el teu cos fins regalimar

amb et teu cabell a l ‘alçada de l’horitzó rere teu.

De nou tinc ganes d’escoltar la teva veu

quan llegeixes els versos que he escrit

per dibuixar els nostres sentiments.

De nou tinc ganes de sentir el tacte dels teus dits

en la meva pell i aprendre de la teva joventut

que em fas sentir tan jove com els ulls amb que et veig.

De nou tinc ganes de tinc ganes de recordar la salabror

dels teus llavis en un petó que em sembli etern.

De nou tinc ganes de estar al teu costat fent un mos

i sentir com rius en veure com et miro sense dir res,

llavors quan m’acarones la galta

i em treus el menjar sobrant de la barba,  

juguant a resseguir amb els teus llavis

el contorn de la meva boca.

De nou tinc ganes d’estar sempre amb tu a la vora,

sense importar el temps ni la mirada

de qui ens enveja a tot hora.

Un dia per recordar

 

Un dia per recordar,

un jorn per recuperar cadascun

d’aquells ahir que ja són eterns.

No cal parlar de felicitar un dia com avui,

cal recordar la felicitat viscuda

cada instant que t’agrada recordar.

És dia de mirar,

un primer passat quan us vau trobar,

un passat meravellós que encetàreu plegats,

i el més preciós passat,

el d’agafar a dues mans,

el fruit del vostre amor.

No cal felicitar aquell jorn,

perquè la felicitat està enganxada a la pell,

cada vegada que ell n’és present,

en una mirada perduda,

en una paraula que s’escapa,

en un alè que recorda un altre alè respirat.

No cal felicitar la platja pels gran de sorra,

Cal felicitar per tots els records

que viuen en tu i amb tu.

Cal deixar només que arribi la nit

per tornar a somiar,

una abraçada, un petó,

l’escalfor d’aquell cos que tant vas estimar.

Dorm aquesta nit amiga,

dorm i desitja poder somiar.        

Un nou viatge a la ciutat de l’amor perdut

 

Un nou viatge a la ciutat de l’amor perdut.

Com perduts en el record

el nombre de tallats que he deixat,

buits sobre la taula de marbre rodona

del cantó d’aquell bar.

Duc encara la resta del bloc,

que sembla passar la fam de les paraules

que t’he escrit,

arrencant després cada full batejat

pels mots que el cor m’ha triat.

Aguanta encara el bolígraf

i gairebé sembla nou,

ningú sap que és el tercer

que he anat canviant per escriure els mots

que llegeixes i els que he cremat.

No compto els diners gastats entre viatges i tallats.

Ni que sense parlar gairebé gens

he trobat una amistat, el cambrer.

Mirades, braços alçats i adéus fins aviat.

Jo sempre amb l’uniforme de la roba del darrer comiat,

envellida i gastada, d’un altre temps passat.

Tot per veure’t un instant,

agafant al meu davant el paper versat

que diu quan t’estimo, i recordant quan m’has estimat.

Rutina que algú diria estèril, i que no penso abandonar.

Darrerament d’amagat, afegeixo gotes de  rom.

Engoleixo d’un glop el que he afegit,

em sacseja la gola,

i omplo d’aire les narius,

fent entrar l’aire fins al fons,

abans d’aixecar el cos,

agafar el bastó i alçant la mà,

encetar un camí que cada jorn em juro el darrer,

ja se  que mai compliré aquest jurament.

Tot per veure’t

de nou un instant agafar com si no hi fos,

el meu paper versat

i seguir amb la mirada el teu cos

com un jove enamorat.

Llepa el sol les darreres gotes

 

Llepa el sol les darreres gotes

amb que la mar t’ha batejat aquest matí.

La pell recorda el camí

que jo he fet per la nit quan la lluna mirava

gairebé sencera pel forat del balcó.

Mentre tu tornes del bany

amb que la mar et regala cada matí,

jo escric en versos el que la nit ens ha ofert.

Jo callat, tu amb esglais compassats.

La llum m’entra per un costat

i ombreja  fora del full el braç que escriu.

Miro per la balconada oberta

que escalfa l’habitació d’aquell vell hostal

perdut en una cala remota.

Et veig caminant de retorn.

M’espero il·lusionat que entris per la porta,

i em demanis recordar de nou la nit passada.

Escric nous versos que parlin de tu,

del teu somriure

i com ara fas del cabell ballant en eixugar-te

les darreres gotes que rellisquen del cabell al coll.

Mires al forat del balcó,

em veus mirant-te,

els ulls s’enganxen

com els cossos enamorats.

Em somrius i alçant el braç,

saludes a l’amant amagat.

Jo, vaig al llit i espero,

mentre repeteixo amb veu plana

els darrers versos que he escrit parlant de tu.

Quan obris la porta,

tornaran els versos amb matisos i parades,

fintes de mirades

i jocs de dits

que encetaran una nova juguesca.

Ai Amor! Si jo sabés quant de temps durarà

aquest miracle que nosaltres tenim.

Però no importa.

El fet, el nostre fet

és l’ara que perdurarà per l’eternitat

de cada instant que mor per néixer un altre instant.

I tots ells, estimada, són els teus instants.