De nou la mar et retorna a mi.
Molla escampes l’aigua
que el cabell goteja i sembla un anunci.
El biquini dues peces de cotó, ara xop,
s’arrapa a la pell i vol mostrar els seus secrets.
Em mires i cerques on deixo descansar la mirada.
Somrius, en el teu mirar.
Em se tot el que amagues de memòria
i se com es contrauen els teus muscles
a cada moviment ja sigui espontani o inesperat.
Ara veig com es mou la boca
i com em deixes volar un bes tant de cotó
com la poca roba que portes.
T’asseus al meu costat
estirant el teu cos llampant a la meva vora,
com si volguessis comparar
i sabés que en sortiria perdent.
Dius a qui ens mira qui sóc jo
quan em deixes als llavis els bes
que m’havies promès venint.
M’apartes el llibre de les mans
provocant mirades de rebuig,
t’asseus damunt les meves cames
i descanses el teu cap en el meu pit,
Com si volguessis dormir,
com si fos el somni
que tothom volgués somiar.
Jo al menys.
Al cap d’una estona
quan encara ens miren de reüll,
tu alces de nou el cap
i deixes navegar per la mar
de la teva boca
el vaixell perdut dels meus llavis.
Ancores aquest curt viatge
amb la llengua perfilant el llavi de sota,
mentrestant el meu pit
rep la visita dels teus
que volen fer una festa.
Et lleves.
Em llevo.
Camines.
Et segueixo.
Mes tard de nosaltres només se’n sabrà
pels sons espaiats
que sorgiran entre les cortines
que volen al vent de la vesprada,
esperant que el silenci de la nit
ens delati davant d’un món
que potser no ens vol entendre.
