Cada dia més a prop
de recollir les roses.
Cada dia més a prop
d’un nou desengany.
Cada dia més a prop
del silenci de sempre.
Cada dia més a prop
d’un futur sense tu.
Cada dia més a prop
d’aquesta melangia
que em porta
un maig florit.
Cada dia més a prop
d’un cor ferit.
Cada dia més a prop
d’alimentar-me
només de records.
Cada dia més a prop
d’un retorn tant esperat?
Ara que els versos
s’escriuen sols.
Ara que les cendres
esperen per si venen
nous focs.
Ara que els llavis
volen oblidar els vells petons
i besar de nou.
Ara que el jorn
m’apropa al roser de nou.
Ara que encara penso
en estimar-te.
Ara que encara estic sol.
Ara que vull sentir
la teva veu un altre cop.
Ara,
he de deixar marxar el sol
i que demà em digui
com estàs
i si penses amb mi.
Del maig floregen
flors d’aigua
com un abril plujós.
Rere la finestra
de vidres plorosos,
mon cor els acompanya
recordant ahirs
no tant llunyans
de silencis i tristors.
Gotegen els ulls
com núvols d’avui
i em queda el cor encongit
d’absències repetides,
de vidres miralls
dels meus ulls.
Novament aquosos,
novament ignorats.
Un matí més cercant
entre les runes del meu cor
les paraules
que et deixà
per a jugar amb mi.
I qui sap si avui
que és la teva festa,
parlaràs de mi als fills
ja madurs dels meus petons
i de les carícies
que ens regalarem d’amagat.
Si els hi parlaràs
d’aquet amor de joventut
que et va durar tota l’eternitat
i que vas canviar
per un més rovellat.
Avui,
descanso un altre cop
d’encendre versos nous,
he jugat a llençar-los al vent
per fer-los volar,
i en diu insolent,
te’ls deix als peus
que ella no els vol escoltar,
ni amb la teva veu,
ni amb el meu volar.
Rere el vent
que besant
s’endugué les cendres,
les paraules,
els pensament
i em deixa com sempre
els silencis
i solament
els records de vells ressons
a l’abast de l’esperança.
D’un potser repetit
fins creure’l veritat.
Vull veure la tija d’aquell vers
fet paper a mig cremar
onejant al vent del desig
de seguir endavant.
M’assec,
vull descansar
d’aquest sempitern
esgotament d’estimar
un cor buit.
