Ara el silenci era un altre company.
Ella, comença a recitar, primer els meus versos
i repetia després els seus,
acabà els del primer any i jo callat.
Començà el primer del segon bloc i jo li respongué,
ella continua, jo la seguí, i sense adonar-nos-en el to va canviar,
ara érem actors dels nostre propi engany.
Joglars que volien els seus cossos dansar,
cada vers ens apropava, cada poema ens enganxava.
Faltaven els tres darrers quan les boques s’ajuntaren.
Li agafà el cap i entre bes i bes repetí el tercer que faltava,
ella em tragué la roba mentre li queia el seu tercer,
amb el meu segon la meva roba va rodolar pel terra,
i amb el seu la veié nua,
amb la nuesa compartida de la seva imatge,
els primers passos d’allò que havia entre nosaltres.
Li digué el meu darrer poema amb la meva nuesa plena
i amb el seu darrer poema ,
els nostres cossos es coneixerem per tota l’eternitat.
Repetí amb ella els mots haviem repetirt enveu alta
mentre ella em pregava que ja no la deixés mai.
Vaig aprendre el seu cos
com aprengué els seus versos
a força de repetir-los i d’estimar.
Jo em creia que eren només mots escrits
que no em podria estimar tant,
i va ser quan fidel als versos
que aprengué veient-nos, a estimar.
Feia els temps just d’aquella tarda
que havíem fet dicció dels nostres versos
abans d’entrar a conèixer el seu univers.
De vegades jugo amb l’infant,
de vegades ens tornem versos perduts,
de vegades i ara que torna a estar sola,
compartim versos i petons,
poemes i el seu cos,
mentre veiem jugar fora el nostre millor vers.
