Vull que el dia que encetem junts

Vull que el dia que encetem junts,

en despertar abraçats,

el sol xafarder

vulgui traspassar les cortines.

Vull que el dia que encetem junts,

els llençols envejosos

del tactes dels nostres cossos

no vulguin separar-se d nosaltres.

Vull que el dia que encetem junts,

els ulls aixecant parpelles endormiscades,

siguin els teus ulls el primer en albirar.

Vull que el dia que encetem junts,

abans de les paraules,

siguin els llavis qui ens desitgin un bon dia.

Vull que el dia que encetem junts,

sigui el primer d’una cadena llarga

i gens feixuga.

Vull que el dia que encetem junts,

em deixis clar

que tots dos som una sola ànima .

ni teva ni meva, nostra.

Voldria passar

 

Voldria passar

més temps al teu costat.

Recolzar el meu cap

vora el teu somriure.

Escoltar el batec

i sentir els sospirs

al llarg de la meva estada

amb tu.

Recordar

que la  fresca olor

retorna a mi cada vegada

que m’apropo.

Esperar, silent,

el moment del bes,

i el so d’un gairebé inaudible

t’estimo.

Llavors,

la pluja regalimarà galtes avall,

fins arribar a la blanca brusa.

Amb aquest cos

 

Amb aquest cos

que el temps t’ha perdonat

i has envellit

amb una dignitat que envejo.

Amb el clotets picar

d’aquelles galtes

que tant m’agradava acariciar,

et veig passar

des del mateix lloc

des de fa tants anys

m’has evitat.

En sabies

de la meva presència.

En sabies

de la meva estimació

callada i pertinaç.

Avui,

com si fos un aniversari personal

d’hores mortes al teu costat,

mirant-te passejar

acompanyada dels teus,

t’has apropat.

Avui, si.

Avui és el dia

en que em permets

fer-me visible als teus ulls

i al teu cor.

Com cada vegada

que succeeix,

entres al bar,

i amb un somriure radiant,

saludes al cambrer.

Vens a la meva taula,

i com sempre reculls el ram

de divuit roses,

farcides d’amor i espigalls.

Em mires als ulls.

M’envies el petó

que em pertany,

i lliscant els dits

abans d’agafar el ram,

em toques la mà,

em mires i tant fluix

que em sembla

que ho he somiat,

em dius t’estimo.

Amb el ram a les mans,

t’acomiades del cambrer

i de la resta de la gent

amb aquella giragonsa

que fa tant de temps

em va enamorar,

dansant el cul

al so inaudible

d’aquella nostra cançó

que ballàvem plegats

fa una eternitat.

Com m’agradaria recordar

 

Com m’agradaria recordar

el tacte del teu cos

de nou mentre dansem

al so de les cançons

que ens arriben

vora la mitja nit

de l’aparell de música

del grup de joves asseguts

vora les roques

a tocar de la mar.

Com m’agradaria notar

de nou descansar el teu cap

en el meu pit mentre les cames,

dansen pesadament

per sobre la sorra nocturna

dels nostres passos.

Com m’agradaria

viure de nou els moments

d’aquell passat festiu,

joiós entre tu i jo.

Com m’agradaria...

Com si fossis

 

Com si fossis

la meva verge perduda.

El cos descobert

en una nit d’embriac.

Ja fa tant de temps.

Et retrobo

en una nit per celebrar.

Una nit de redescobriment

retrobat al llarg dels anys.

Cal avui, fer-ne ús

d’estimulació etílica?

Cal avui, imaginar-nos

que ens estimem?

O deixarem senzillament

que els cossos parlin.

Com altres nits parlaren,

amb finestrons oberts

a pesar de les temprances

del moment.

Deixem que parlin ells,

aprofitem l’alineació

dels astres per gaudir.

Sense mots sobrants.

Sense esperances

més allà dels instants

que ens dediquem.

Sense retrets

en marxar abans de l’alba.

Potser ens estimarem

en els moment de la partida,

l’únic moment

que tenim per estimar-nos.

Sembla que no hi siguis

 

Sembla que no hi siguis.

Estic llegint a la vora.

Tots dos en silenci.

Trenca el moment,

el flaire de la teva olor.

Giro el cap

i veig l’entremaliat somriure

que t’abandera

davant els meus ulls.

Em tempten els teus llavis.

Atreveix-te en diuen,

esfilagarsats com un bigoti

dels mosqueters de cine.  

Atreveix-te em repeteixen.

Et miro als ulls.

I ells em diuen,

fes-los hi cas.

Abandonat a la temptació

que desitges.

I derrotat sucumbeixo

als llavis temptadors.

Tanco el llibre.