dilluns, 13 de juliol del 2026

Marxava jo en un vaixell

 

Marxava jo en un vaixell

a canviar el teu món pel meu.

El comiat

havia vestit de negre el cor,

i els ulls s’havien fet mar,

dona com tu,

enviava ones

de llàgrimes salades,

mentre jo esperava

que com la mar,

tornessin les ones de llàgrimes

dins dels ulls.

No t’esperava

al peu de la passera,

però el cor tornà a la vida,

i els batecs

com canonades festives

anunciaven que et veia al port.

Enllaçàrem les mans,

ens cosírem les mirades

i no volíem deixar marxar els llavis.

No s’aturava el temps.

Marxà, de nou girà l’esquena

per deixar-te enrere.

Ni una sola paraula

per aturar-me,

ni una llàgrima més sortí,

encara amb el tacte

dels teus dits cosits al record,

marxà arrossegant peus i ànima.

Creixia l’ample de mar entre tu i jo.

Al moll, amb l’aigua movent-se

com aquell darrer ball,

com el petó

que ens havíem donat d’amagat,

el primer,

com els llençols

que sabien la nostra història,

res seria ja igual.

Els anys passaren

i cada sant Joan mirava la mar,

sabent que en l’altra banda

uns ulls els teus,

fitarien un horitzó

que mai em tornaria.

a canviar el teu món pel meu.

El comiat

havia vestit de negre el cor,

i els ulls s’havien fet mar,

dona com tu,

enviava ones

de llàgrimes salades,

mentre jo esperava

que com la mar,

tornessin les ones de llàgrimes

dins dels ulls.

No t’esperava

al peu de la passera,

però el cor tornà a la vida,

i els batecs

com canonades festives

anunciaven que et veia al port.

Enllaçàrem les mans,

ens cosírem les mirades

i no volíem deixar marxar els llavis.

No s’aturava el temps.

Marxà, de nou girà l’esquena

per deixar-te enrere.

Ni una sola paraula

per aturar-me,

ni una llàgrima més sortí,

encara amb el tacte

dels teus dits cosits al record,

marxà arrossegant peus i ànima.

Creixia l’ample de mar entre tu i jo.

Al moll, amb l’aigua movent-se

com aquell darrer ball,

com el petó

que ens havíem donat d’amagat,

el primer,

com els llençols

que sabien la nostra història,

res seria ja igual.

Els anys passaren

i cada sant Joan mirava la mar,

sabent que en l’altra banda

uns ulls els teus,

fitarien un horitzó

que mai em tornaria.

diumenge, 12 de juliol del 2026

Vestida de negre

 

Vestida de negre

amb un pom de flors

de colors a les mans

i un somriure

que desfà somnis,

vens caminant cap a mi.

Rere les ulleres de pasta,

uns ulls em fiten

desfent el que hi ha entre tu i jo

i oferint un univers

que ve surant entre tu i jo.

Vens de dol

per un cor trencat

i amb el pom

pintes de colors

els desitjos que vols tenir.

Em demanés tranquil·litat i temps,

i ho segelles amb el somriure

més preciós que tens.

No puc demanar més,

em demanes el que més tinc.

Temps.

Temps per poder-te estimar.

dissabte, 11 de juliol del 2026

Em demanes que vingui a tu

 

Em demanes que vingui a tu.

Jo sé que vols veure’m

abans de marxar.

Però no m’has dit que te’n vas.

Al matí m’ha demanat

un passeig pel bosc

a la vora de la llera del riu,

on mullar-nos els peus.

Per la tarda,

vols que et dugui a la mar,

on lluir el vestit de bany

que et vaig regalar

pel nostre darrer aniversari.

Per la nit has encomanat un sopar

a la fonda on per primera vegada

em deixares conèixer el teu cos,

i estic segur que hauràs demanat

la mateixa habitació

obert el balcó a la mar

reflectant rajos de lluna plena

com aquella nit.

Tot tan ben pensat

que s’assembla a un comiat

ben definit.

El riu del primer bes.

La mar de les primeres

paraules d’amor.

La fonda de la primera nit

per poder somiar una eternitat.

Fins i tot la nostra eternitat

S’ha acabat tot i que

encara no m’ho has dit.

divendres, 10 de juliol del 2026

Obrir els teus llavis per

 

Obrir els teus llavis per

fer nàixer un somriure.

Ajuntar els teus

amb els meus

en un bes eteri.

Fer de la mirada

un camí de l’ànima.

Deixar ton cos

descansant en el meu.

Allargar les nits

amb estels de neó.

Fer del futur

un passeig únic

entre tu i jo.