Em convidares a passejar pel camp.
Un dia de sol i calor.
No importava, dúiem fruits secs i aigua.
Férem el camí a peu
i donà per una llarga xerrada.
Per gestos involuntaris, per mirades
que entenia provocadores,
segellades pel teu somriure.
El temps passava pausat
i l’aire calent de la tarda premia l’entorn
i fins i tot a nosaltres,
deixant lliscar per les galtes gotes de suor.
Arribarem a l’ombra d’una cabana.
Un descans necessari.
Un intents de silenci
que havia d’aprofitar
per aclarir algunes coses
que desitjava entre nosaltres.
El temps es va fondre.
Tot al voltant va perdre consistència
en el moment que amb la mà
m’eixugares la gota que queia,
i els teus llavis em besaren.
