Del maig floregen
flors d’aigua
com un abril plujós.
Rere la finestra
de vidres plorosos,
mon cor els acompanya
recordant ahirs
no tant llunyans
de silencis i tristors.
Gotegen els ulls
com núvols d’avui
i em queda el cor encongit
d’absències repetides,
de vidres miralls
dels meus ulls.
Novament aquosos,
novament ignorats.
Un matí més cercant
entre les runes del meu cor
les paraules
que et deixà
per a jugar amb mi.
I qui sap si avui
que és la teva festa,
parlaràs de mi als fills
ja madurs dels meus petons
i de les carícies
que ens regalarem d’amagat.
Si els hi parlaràs
d’aquet amor de joventut
que et va durar tota l’eternitat
i que vas canviar
per un més rovellat.
Avui,
descanso un altre cop
d’encendre versos nous,
he jugat a llençar-los al vent
per fer-los volar,
i en diu insolent,
te’ls deix als peus
que ella no els vol escoltar,
ni amb la teva veu,
ni amb el meu volar.
Rere el vent
que besant
s’endugué les cendres,
les paraules,
els pensament
i em deixa com sempre
els silencis
i solament
els records de vells ressons
a l’abast de l’esperança.
D’un potser repetit
fins creure’l veritat.
Vull veure la tija d’aquell vers
fet paper a mig cremar
onejant al vent del desig
de seguir endavant.
M’assec,
vull descansar
d’aquest sempitern
esgotament d’estimar
un cor buit.
Neix el maig,
volen ser florit.
Neix el maig
amb peus de cendres,
de cendres
de versos cremats.
Qui sap si
d’un tros de paper
que el foc va salvar,
de versos
que les flames
no van besar,
naixeran forts
nous versos
que un nou maig florirà.
Tantes llàgrimes,
regaren el bol
on versos i versos
eren devorats pel silenci
i la flor vermella del foc real.
Si tant sol un vers sobrevisqués,
si tant sols un vers
volés de nou reviure,
a la fi del maig florit,
a la fi del maig
més versos t’hauria escrit.
Filant vides que s’estimen, creixent amb entrebancs,
jorns de pluja baixant per galtes i jorns de sol sortint dels teus ulls.
Petons de reconciliació i petons d’aigua i mel.
Mirades que parlen i silencis que perdonen.
Plors d’infant. Infants que es fan grans.
Nosaltres que som grans i fem de la vida instants de pólvora i fum,
esclat de il·lusions i esperances que es desfan.
Amor! La pau dels teus silencis,
la mà que descansa entre els meus dits,
el cap que reposa i dorm en l’espatlla
i et mira el meu cor com el primer dia.
Enyor dels moments en que podia...
fer volar entre els braços el teu cos.
M’ensenyares la vida de ma vida i el petons dels teus llavis.
M’esporgares de les branques tortes
i tingueres cura de les meves dolències.
Silent i amb ulls plorosos entengueres d’errors propis i comuns
d’errors evitables i de ventades que no eren nostres.
Sóc gran, vell, i encara aprenc dels teus llavis,
de les mirades i sobre tot dels silencis.
Sóc el cor de la pedra que has anat esculpint
i de vegades crec que sense tu, seria pedra de rierol.
Vell de manies i rutines de repetir allò que em surt be,
allò que mereix la pena de repetir, que millor que estimar-te?
Que millor que ser el teu mirall
i em puguis retocar, afinar arestes i polir?
Se que sóc vell, pel tems que t’estimo i que vull estimar-te,
se que sóc vell perquè m’agraden els silencis de les mirades
i el so dels llavis en separar-se.
Se que sóc vell perquè sap de mi abans que jo mateix,
em saps esculpir, manies noves que et facin feliç
Se que soc feliç, perquè el meu cor ferit m’ho diu
en bategar al teu costat, dia i nit.
