Avui que el sol calenta de fort

 Entrada que comenta l'entrada del bloc colecció de moments del dia 02 de setembre de 2026  la foto també és seva amb el títol 

Una carta que no serà mai enviada

 

 

Avui que el sol calenta de fort,

deix la petita taula del cantó

que a l’hivern em protegeix.

Aquest viatge he anat sota un tendal,

prop d’on la teva mirada en cerca

quan passes sense mirar-me.

Segueixo la rutina,

ve cambrer, esmorzo, obro el diari.

Avui, però fent-ho diferent,

t’escric abans de veure’t.

Et parlo amb versos d’aquell passat

que fou nostre en els intervals

de les altres vides nostres.

Aquells moments intensos

i que mai es repetien.

Moments amb que els so no hi tenia lloc

i eren les mirades i el tacte el nostre llenguatge.

Vivíem amagats, de moments que el temps

ens deixava per a nosaltres sense poder dir

quan tornaríem a ser els altres,

essent la única realitat.

Avui el poema s’havia allargat

i tu t’estaves endarrerint.

La fulla es triplicà, la lletra es redueix.

Però els sentiments embolcallats de mots

que sempre ens havíem dit anaven creixent.

Deixà els fulls sota el tallat.

Avui no haurien versos per a cremar.

Alcà la mà i deixà els diners.

Plego el diari sense llegir,

després de tant de temps el primer jorn.

Avui lliure d’estris que m’ajudessin a caminar,

lentament vaig desfent el camí.

En arribar al cantó de sempre,

miro de nou la taula on havia estat.

Res hi ha sota el plat del tallat.

Miro pel terra i res,

miro per on havia de tornar l’estimada

i just en voltar el seu cantó la veié amb els fulls aferrats

entre els dits de la mà

que en acomiadar-nos m’acaronava la cara.

L’esperança encengué una llum a la porta del cor.

Em decidí a tornar el proper més.

El nostre passat era més fort

que el present que ens separava.

Les meves lletres mudes,

més fortes que el silenci que ens envoltava.

Jo com una estàtua d’un cementeri propi,

ella com un fantasma

del nostre interior primer de novembre

Alço la mirada per cantar el teu cant

 

Alço la mirada per cantar el teu cant.

Baixo la mirada per cantar el teu cos.

I la senyera de pell i sang voleia

amb la veu dolça de la gola estranya.

Miro el cos i canta el cor

i es ma senyera la roba

que porta d’argent, d’or,

de sang i d’ànima.

Com una victòria

que deix el braç en l’aire

i la boca oberta,

èxtasi de sons

que al silenci porta,

i mentrestant,

el somriure m’enamora,

la mirada em forada,

la carn m’atrau

i el braç m’estreny,

tot tant lluny,

tot tant cert,

com un sol bes,

com un vers sent cançó,

i la cantant.

Tu. I jo al costat

amb l’instrument sonant.

Obre la senyera

de sang tacada

que descobreix la carn ferida,

i tot només quan canta...

Deixo que la mar et vesteixi

 

Deixo que la mar et vesteixi

d’amant per a mi.

Que la joventut que viu el teu cos

sigui nit per a mi.

I la sorra blanca i fina de la platja

que volies el que tant em demanes

tenir amb mi.

Deixo que les ones mullin

amb salabror marina la pell daurada

besada amb mi.

Que la mirada abans

d’ulls de tristesa mesurada,

em mirin a mi de mirada caduca.

I la vida que em demanes,

se t’ofereixi lliscant

entre el teu cos

i el meu també distant.

De nou semblen els teus ulls

 

De nou semblen els teus ulls

rius vesant aigües a la mar.

Plores absències que ma i tornaran.

Prems mentrestant la meva mà

silent al dolor tant teu com meu,

al teu per no poder parlar,

el meu per haver de callar.

De vegades em sento bufó

del teu personatge

i vull fer riure

a l’ànima que amagues.

De vegades en sento l’estàtua

de marbre blanc,

que escolta els precs

en parcs absents i solitaris.

De vegades em sento amant,

però l’estimada no apareix,

i em deixa sol amb el prec

que s’escapa del meu cor.

Però sempre a la vora el meu cor

silent del teu cor adolorit.

Vol veure el rostre

dels meu silenci al teu costat

i jo vull sentir gratar

amb mots el cor ferit.

Ja se que veus més lluny de mi

la recerca del que vas perdre

i jo tinc més a prop de tu

la pell que vull sentir.

De nou visito el poble on vius

 

De nou visito el poble on vius.

Vaig com cada jorn

a seure a la taula del cantó.

Petita, rodona.

El cambrer sense cap mot

per part d’ell ni del meu costat,

en duu el diari, un tallat i una pasta,

elegida al atzar.

Llegeixo o faig veure que ho faig

mentre els ulls

et cerquen entre els vianants.

En un moment o altre et veig passar,

els anys t’han deixat com el record

guarda en el cor el teu prestatge

i la fermesa del teu mirar,

que llisca pel bar buscant

qui esta en la taula del cantó.

A aquesta hora , com no, jo.

Al girar la cantonada,

obro un bloc de dins l’americana.

Un bolígraf al que prem el botó

per escriure quatre lletres,

dos versos i un poema

que dibuixa amb lletres el que he vist.

Tardo cinc minuts,

just el temps perquè apareguis

amb la barra del pa,

pel meu costat.

Abans d’aparèixer,

deixo el full sota el plat del tallat.

Agafo el diari i vaig als esports,

miro que no llegeixo el titular més gros.

Tanco el diari i et veig d’esquena,

cerco el paper i ja no hi es.

Agafo un altre full i escric un nou poema,

aquest parla d’amor i petons perduts.

De mirades que es creuen,

i de llavis que no es besen.

Un nou crit d’amor callat.

Aparto el tallat i en el cendrer

que tinc al centre de la taula,

on deixo el poema d’amor perdut.

Trec un llumí de la butxaca

i encenc amb ell el poema de versos

que mai ningú més llegirà.

El full blanc amb tinta negra  o blava

es va fent negre,

es trenca i surt de vegades volant.

Alço la mà, el cambrer em veu,

deix els diners

i sense dir res marxo caminant,

de vegades sol,

de vegades amb un bastó,

però sempre amb una gran pena

que m’ofega el cor.