Amb la mar al fons,
dona i desitjada com tu,
ara no tinc més ulls
que els teus
descansant en mi,
i la mar avui
mandrosa marxa i ve,
volent jugar entre tu i jo.
Deixa’m sempre
aquest somriure entremaliat
amb les columnes del cabell
que com estalactites pengen
i embolcallen la façana
de la cara i
de nou el camí
dels teus ulls
envers als meus.
El somriure demana un petó
que deixaré
en els llavis entreoberts.
Després el teu cos
s’ajuntarà al meu
com un llaç d’eternitat fugaç.
Les mans entrelligaran els dits
com baules d’una cadena superior,
i signarem el nostre amor
amb el lacre
de les nostres paraules
i dels nostres silencis,
mentre vora la mar
caminem plegats,
qui sap si per sempre...
vora al mar,
amb tu al meu costat.
