Com una mar groguenca,
que balla a so del vent,
i canta cançons
de vegades de melangia
i de vegades de joia juvenil.
Mentre espera
el moment de la sega,
mentre la dalla no arriba,
creix i es doblega
sota el ball del temps.
Cerca el fruit daurat,
l’or que arriba al plat
i que escalfa l’estomac
quan l’estomac canta.
I mentre pensa
que hi haurà
per posar menjar al foc,
somriu a l’estimat
que juga amagat
per donar-li un sotrac.
Ai! L’amor,
senzill i innocent
quan el temor
és la fam i la por.
La darrera habitació,
on s’acomiadaren
els nostres cossos,
fou la d’un hotel,
polit, brillant,
lluminosa.
El lloc on l’adéu
fou més asèptic.
Un tall de cirurgià
per desfer-se’n
que ja et feia nosa.
La calidesa d’aquelles pells
abans del comiat,
els lliscar dels quatre llavis
pel perímetre corporal.
El cos tens en abandonar-se
per darrer cop al plaer amagat.
Tota una cerimònia
de continuïtat
que es va fondre
en tapar el vestit
allò que havíem estimat.
Un no sabia, que era el final.
L’altra va esperar
per fer-ho entrar en acabar.
Foscor.
Silenci.
Perquè?
Ni paraules ni fets,
tot ho vares decidir.
Sense discussió.
Però em vas dir
que encara hi havia amor.
Que em tindries
per sempre al cor.
I el meu cor?
Lluny, tant lluny
com en els intervals!
Un petó.
Una beguda
en una terrassa d’un bar.
Una conversa.
Un final gens feliç.
Tu també vas plorar.
Ha de ser així!
Quin trist comiat
Una foto perduda.
Un record per sempre.
Un amor ferit.
Paraules enquistades
entre parets de silenci.
El nostre mes, aviat s’acabarà.
El mes de les trobades d’amagat.
De cada nit un vers.
De petons deixats
en els llavis de l’altre.
El mes en que mirar-nos
no era pecat.
Dies que esperàvem per fer florir,
lo teu i el meu, lo nostre.
Pètals que queien com petons
en el cos ardent
de qui la resta de l’any
portàvem amagat
en el racó gran del cor.
Ara quan la maduresa ja ha caducat,
quan la bellesa era la mateixa
i també havia canviat,
em dius que el teu calendari,
ha perdut per sempre més
el mes de maig.
Parlem mentre plegues la roba,
disculpant-te pel moment.
M’ofereixo a ajudar-te.
Incomoda de nou demanes disculpes.
L’espai és reduït,
i entre els moviments
de la tasca que fas,
tinc constància de tant en tant
del tacte de la teva mà.
Un instant perdut, s’allargassa.
Un moment esperat, s’aprofita.
Els meus dits et subjecten la mà
que passava volant.
Et miro als ulls i sense parlar,
van baixant els llavis
per besar els teus.
Silenci.
Tot és silenci.
Sense separar-nos,
et miro als ulls
i te’ls veig tancats.
Un somni .
Un instant.
Un bes.
Un principi.
Encara estem aprenent a estimar,
després de tants anys.
Em convidares a passejar pel camp.
Un dia de sol i calor.
No importava, dúiem fruits secs i aigua.
Férem el camí a peu
i donà per una llarga xerrada.
Per gestos involuntaris, per mirades
que entenia provocadores,
segellades pel teu somriure.
El temps passava pausat
i l’aire calent de la tarda premia l’entorn
i fins i tot a nosaltres,
deixant lliscar per les galtes gotes de suor.
Arribarem a l’ombra d’una cabana.
Un descans necessari.
Un intents de silenci
que havia d’aprofitar
per aclarir algunes coses
que desitjava entre nosaltres.
El temps es va fondre.
Tot al voltant va perdre consistència
en el moment que amb la mà
m’eixugares la gota que queia,
i els teus llavis em besaren.
Tornes a mi com vol d’ocell
Vindràs a la branca del jardí,
i el teu cant m’encisarà.
Alçaré el dit vindràs volant,
esperant la llavor
que el meu cos t’oferirà.
Dependrà del temps,
volaràs alguna estona vora meu,
potser i tot posaràs
el teu cos fràgil sobre
alguna part del meu,
i em picotejaràs la pell,
encara blanca d’un hivern
que just ha tancat la porta
de nevades i calamarses.
Si, em deixaràs jugar amb tu
i acaronar la part exterior
de la teva pell.
Ens coneixem de fa temps.
Un cop hagis saciat el teu instint,
de nou com un vol d’ocell,
t’enlairaràs, però ara per marxar.
