És un pensament
que em deixa per sobre
ple d’il·lusió.
https://encadaversquehasentes.blogspot.com/2023/12/caminants.html
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
És un pensament
que em deixa per sobre
ple d’il·lusió.
https://encadaversquehasentes.blogspot.com/2023/12/caminants.html
Cada instant
que em marca el que escric,
potser dóna nova vida a lletres,
mots, paraules
que segons ho vegis
et sonaran poemes o no.
Cada instant
que entri dins teu el significat
del que llegeixis mirant endavant,
seran per a tu,
allò que tu mateixa vols.
Cada instant
que el temps et doni
podrà ser estri del coneixement
que t’ofereix el pes de les paraules
que flueixin entre tu
i on estan escrites.
Cada instant
que et permet aquest exercici,
qui sap si...
Et serà realment profitós.
https://encadaversquehasentes.blogspot.com/2024/03/aixi-neixen-les-idees.html
Amics de sempre.
La seva nit com sempre.
El joc entre les pulles, com sempre.
Que no faltés la beguda com sempre.
Llum poca, com sempre.
Ell no en creia en les cartes,
tot i que cada nit
en feia una dissertació
per l’ordre en que sortien.
Ja eren grans
i es coneixien prou be
com per saber-ne
el rerefons de tot plegat.
Un sempre
que aniria escapçant-los
com el temps ho fa amb tot.
Ara eren una margarida
de quatre pètals
o si voleu un trebol
per la sort adherent.
Però n’eren conscients
que aquest sempre s’aniria escurçant,
fins que el darrer arreplegués les cartes
després de fer un solitari.
S’acabés el darrer glop
de l’aigua de foc embotellada.
Endrecés l’habitació i apagués la llum.
Preguntant-se com cada nit
si aquesta seria la darrera,
des que els altres
el van anar deixant sol.
El proper dia
en sabria la resposta,
com sempre.
https://relatsconjunts.blogspot.com/2024/03/el-joc-de-poquer.html
El pes de la foscor esgota el meu cos,
la nit em fa pagar amb temors i silencis,
l’agosarament de tot el dia
i ara vol cobrar-se el preu
per la meva impertinència.
La nit no diu res fins
i tots els seus sons ara callen
per fer-me més feixuc el pes sobre meu.
La vista cansada de mirar tot el dia
em demana descans,
si tant sols el llibre que fins i tot
tinc a la tauleta m’obre l’esperança
de recuperació amb la seva lectura estimada.
Qui sap si... amb els signes d’algunes lletres
que surten d’entre els dits
pugui reposar per uns moments
la meva ànima turmentada.
El pes de la paraula
cansa encara més el meu cos
i sense voler trencar
l’encanteri del moment, comença el repòs.