Espectadores d’uns foc d’artifici
que mai volaran.
Colors
que la nit mai amagarà.
Ombres de pell fosca
en un fons blanc.
Joguines d’un temps
que no s’entén
d’unes llengües
que no es parlen.
Són imatges de colors
amb ombres clares
i noms foscos.
divendres, 5 de juny del 2026
dijous, 4 de juny del 2026
Aguanta el niu una finestra -murals Penelles-
Aguanta el niu una finestra
de cortines i secrets.
Porta la cigonya branca
reforçar la seva llar.
I és l’infant
qui l’ajuda aguantant el niu
entre les mans.
Una vegada
el niu sigui ferm per aguantar
posteriors ventades,
mirarà el nin
des de darrera la finestra encortinada
el ball d’anades i tornades
de la seva amiga alada.
dimecres, 3 de juny del 2026
Retalls de cine -murals Penelles-
Retalls de cine.
Finestres que conten somnis.
Somriures que omplen vides.
La llar amagada del que volem ser.
Ombres que es trenquen
en obrir-se la llum al llenç blanc.
Veus que sonen metàl·liques
i conten històries no sempre agradables.
Però que guarda en una capsa,
tots aquells petons perduts,
tallats per l’estreta visió
d’una censura fèrria.
Guarda en la mateixa capsa
petons i somnis..
dimarts, 2 de juny del 2026
Divendres sant acabat el viacrucis
Divendres sant acabat el viacrucis,
després de l’esmorzar
de les sopes escaldades i sardina de casc.
Comença la rutina de cada any.
Roba d’anar pel camp,
cistell de vímet,
gorra i tisores d’esporgar.
Camí que es fa sol.
Un bri d’herba als llavis
que més tard canviarà.
Ja sent l’olor, ja les veu sense mirar.
Cada any les mateixes passes.
Cada any el mateix racó.
Hi arriba ufanós.
Un altre any que collirà el timó.
Té a l’abast mig bancal tot florit,
com sempre, com cada any,
no falla mai el divendres sant.
S’agenolla, l’esquena li fa mal,
de cada mata, n’escull una branca,
la resta s’ha de fer gran.
Poc a poc el cistell es va omplint,
i de l’olor li sembla que ell també és timó.
Ja pensa en les olives,
ja pensa en els cargols,
ja pensa en els guisats,
ell tot sol o jugant amb el romer, la ceba, l’all.
Se li fa la boca aigua quan pensa
amb el pebre i el llorer.
Té tantes plantes a l’abast
i tan poc temps per tastar les seves bondats.
S’aixeca amb moltes feines, però content.
Mira de nou el cistell i no l’olora, l’olor va cap a ell.
Pensa anant cap a casa que Corpus no tardarà.
Catifes de flors amb el groc de la ginesta,
que algú de la ciutat, punxant-se collirà
el groc d’una flor d’argelaga.
Els del poble amb un somriure li recordaran.
Ja t’havíem avisat...
Això és argelaga, la ginesta més avall.
dilluns, 1 de juny del 2026
Com una mar groguenca
Com una mar groguenca,
que balla a so del vent,
i canta cançons
de vegades de melangia
i de vegades de joia juvenil.
Mentre espera
el moment de la sega,
mentre la dalla no arriba,
creix i es doblega
sota el ball del temps.
Cerca el fruit daurat,
l’or que arriba al plat
i que escalfa l’estomac
quan l’estomac canta.
I mentre pensa
que hi haurà
per posar menjar al foc,
somriu a l’estimat
que juga amagat
per donar-li un sotrac.
Ai! L’amor,
senzill i innocent
quan el temor
és la fam i la por.
diumenge, 31 de maig del 2026
La darrera habitació
La darrera habitació,
on s’acomiadaren
els nostres cossos,
fou la d’un hotel,
polit, brillant,
lluminosa.
El lloc on l’adéu
fou més asèptic.
Un tall de cirurgià
per desfer-se’n
que ja et feia nosa.
La calidesa d’aquelles pells
abans del comiat,
els lliscar dels quatre llavis
pel perímetre corporal.
El cos tens en abandonar-se
per darrer cop al plaer amagat.
Tota una cerimònia
de continuïtat
que es va fondre
en tapar el vestit
allò que havíem estimat.
Un no sabia, que era el final.
L’altra va esperar
per fer-ho entrar en acabar.
Foscor.
Silenci.
Perquè?
Ni paraules ni fets,
tot ho vares decidir.
Sense discussió.
Però em vas dir
que encara hi havia amor.
Que em tindries
per sempre al cor.
I el meu cor?
Lluny, tant lluny
com en els intervals!
Un petó.
Una beguda
en una terrassa d’un bar.
Una conversa.
Un final gens feliç.
Tu també vas plorar.
Ha de ser així!
Quin trist comiat
dissabte, 30 de maig del 2026
Una foto perduda
Una foto perduda.
Un record per sempre.
Un amor ferit.
Paraules enquistades
entre parets de silenci.
El nostre mes, aviat s’acabarà.
El mes de les trobades d’amagat.
De cada nit un vers.
De petons deixats
en els llavis de l’altre.
El mes en que mirar-nos
no era pecat.
Dies que esperàvem per fer florir,
lo teu i el meu, lo nostre.
Pètals que queien com petons
en el cos ardent
de qui la resta de l’any
portàvem amagat
en el racó gran del cor.
Ara quan la maduresa ja ha caducat,
quan la bellesa era la mateixa
i també havia canviat,
em dius que el teu calendari,
ha perdut per sempre més
el mes de maig.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)