Vull que el teu ventre floreixi
amb la meva pluja d’estiu.
I florint amb quatre pètals,
dos de vermell i dos de rosat,
en amagar-se el sol
s’uneixin com flors de nit.
Donant fruit
per venidores generacions
que duguin els nostres noms
i segellin els nostres records.
Mentre nosaltres enterrats
en els silencis d’aquell nostre passat,
serem l’adob dels futurs que vindran.
Després de segles d’absència i de silencis.
Després que el temps perdés el compte
de la darrera vegada que ens veiérem.
He tornat a caminar,
vell i desorientat pels nostres racons.
La petita terrassa d’aquell bar
on ens amagàvem per dir-nos paraules d’estimació
i jugar a entrelligar-nos els dits de les mans.
Ja no hi és.
He repassat cada instant d’aquell temps
en que vam somiar futurs.
He vist en el parc proper a casa teva,
un banc lliure i la gaiata i jo ens hem assegut,
per poder respirar.
Al mateix bans a l’altra punta ha vingut
una dona amb la seva neta.
La mirava i em semblava conèixer-la.
Disculpant-me li he preguntat
si coneixia a la meva amiga,
li he donat explicacions de vell,
que es remuntaven a temps prehistòrics,
per poder-la enredar i que no em respongués.
M’ha mirat amb un somriure, i sap vostè on vivia?
Per aquí a prop, crec recordar.
És la meva mare!
Li dic el nom, el seu, si jo sóc!
Em pregunta el nom, no m’hi se negar
i li deixo anar com el full pla que em cau de la mà.
Esperis aquí que la vaig a buscar.
Agafa la nena i se`n va a la llar.
M’alço no tinc el cor pe noves emocions,
ni trencar els vells records.
Gaiata i jo marxem del banc,
i en el cantó on sempre l’esperava, em quedo a mirar.
Arriben les dues dones i la nena.
Que estrany, s’exclama l’avia, se n’ha anat!
Sa mare, tranquil·la mira com en un repàs
al cantó on mig amagat, l’esperava en el passat.
Em veu.
No se si em reconeix,
però em deixa anar un bes amb la mà.
Aquell bes que després de besar-nos quan ja era distant,
mirant pel darrer instant, girava el cap.
Ella m’enviava un bes amb els dits a l’aire.
Ploro i me’n vaig.
Demà potser, hi tornaré a anar.
Qui ho sap!
Si jo fos aigua per abraçar-te en entrar a la mar.
Si els ulls que em miren fossin pous on poder habitar.
Si la teva veu fos l’alè que em donés vida.
Si el tacte de la teva pell, ericés la meva.
Si qualsevol si, es fes realitat,
en somiaria més i els escriuria,
per poder viure amb ells,
si tu hi fossis ara al meu costat.
Retorno a mi l’eco de la vella melodia.
El so gastat del vell vinil
de nou sonant per la sala de ball.
I de sobte,
em ve el record els teu cos pegat al meu,
moviments fets com talls de ganivet,
braços estirats i cossos volent tocar el cel.
La teva cama dreta
encastada entre les meves,
sortint pel tall obert del teu vestit.
Entre el teu cos i el meu,
queda només espai pels vestits d’exhibició.
Sento el batec del teu cor
i la sang bategar pel coll.
Olorar les gotes de suors
que llisquen cos avall.
Tot això sense parar,
amb el ritme frenètic del nostre ball,
el tango.
Em veig de nou saludant,
agafant la punta dels teus dits
amb els braços estirats,
el cap a dos pams del terra,
mentre una pluja d’aplaudiments
em desperta d’aquell instant.
Em trobo amb la mateixa postura inert,
ara el cap una mica més separat
del terra d’aquella sala,
i el braç estirat,
no toca la punta dels dits de cap mà.
Tot dos sols,
el so de l’agulla rascant el disc
i jo, esperpèntica figura que viu somiant.
Ja havia descrit la nostra història
abans de vindre a mi.
Avui rellegint un vell full,
he vist com les paraules parlaven de tu.
Em deien que aquells petons
ja s’havien deixat lliscar
entre les nostres boques.
Parlava de carícies i jocs
fetes en un temps posterior.
Com va poder ocórrer?
Com vaig poder parlar de tu
sense saber-ne res i encertar-ho?
