Assegut en unes escales

 

Assegut en unes escales,

baixant fins la platja

on m’espera la mar,

recito els darrers versos

que he escrit pensant amb tu.

Parlen de la finesa de la pell,

baixant les galtes entre pòmuls

i barres per sota del ulls.

Camí de llàgrimes perdudes,

que cerquen sospirs

mentre s’escapen

del cor i del cos.

Com voldria ser cantor

per posar música a la lletra

i descans en el cor.

Com voldria

que el vent fos amic

i em dugués el ressò

de la teva veu

on s’escriuen els versos

que parlen de tu i de jo.

Assegut a les escales

prego a la mar

que em vingui  buscar,

em mulli els peus

i vagi on tu puguis estar

i repeteixis les penes

que surten al mots

que volen de la boca,

fins caure uns metres més enllà.

Assegut a les escales

cerco la llibreta i el llapis

i torno a somiar...

Venia d'un temps passat

 

Venia d'un temps passat,

cadascuna de les meves mirades.

Venia del temps pretèrit,

cadascuna de les meves paraules.

Venia d’aquell temps vell,

els sentiments que omplien els versos.

Però, encara no havia arribat

el temps dels petons i les carícies.

Quedava el jo present

de jorns i nits en silenci,

bategats per ones incansables

que em venien

com un bon amic i un millor...

Es va fondre com la neu

el primer dia d’estiu,

tret que fos granissada

que emblanquinà cos i ànima.

I jo tornà a encetar de nou,

un temps antic d’esperança

i de versos emblanquits.

Em venen a mi

 

Em venen a mi

els teus mots,

rere seu,

uns petons innocents,

després com si em felicitessis,

els dits em repassen

mil·límetre a mil·límetre.

I em fan recordar

quan era el pa da cada dia.

Quan la felicitat

tenia un començament

en la nostra pell,

i l’aire que entrava

 pel finestral

venint de la mar.

Van ser estones

on el temps se’ns va aturar

al nostre costat.

Ara en la distància

crec a estones

que t’has oblidat de mi.

I m’imagino

que en la foscor

de l’absència

mires aquell mirall

que et vaig regalar,

la primera nit

que vam estar junts,

i segueixes veient

la imatge reflex

d’aquells instants,

sense repetir els sons

que ens dèiem

i que han quedat

per sempre

en un dolç record.

 

 

 

 

 

Voldries jugar a aquest joc

 

Voldries jugar a aquest joc,

ara que hi has arribar.

El cos t’ha deixat a mig camí,

camí que refàs amb el cor.

El que els dits no toquen,

ho toquen els mots

que els dits escriuen.

Però el que no s’escapa,

a part  dels mots,

són cada bes

que deix en el teu cos.

I les mirades.

Mirades que cerquen

els espais coneguts

i compartits,

on dansaven sense parar,

els dits.

El temps s’ha endut la força,

però m’ha deixat l’ànim

i les ganes de pensar.

Que he de pensar

si no és amb tu.

Rogenc de barba -murals de Penelles-

 

Rogenc de barba,

mirada penetrant,

amic d’ocells i plantes.

La cara mapa dels coneixements.

La veu seca,

curta de mots

que la mirada allarga.

L’orella entén el piular d’ocells

i el ball de les plantes.

Sota la gorra

s’amaga el saber

de mil vides

que t’han anat passant.