Una foto perduda

 

Una foto perduda.

Un record per sempre.

Un amor ferit.

Paraules enquistades

entre parets de silenci.

El nostre mes, aviat s’acabarà.

El mes de les trobades d’amagat.

De cada nit un vers.

De petons deixats

en els llavis de l’altre.

El mes en que mirar-nos

no era pecat.

Dies que esperàvem per fer florir,

lo teu i el meu, lo nostre.

Pètals que queien com petons

en el cos ardent

de qui la resta de l’any

portàvem amagat

en el racó gran del cor.

Ara quan la maduresa ja ha caducat,

quan la bellesa era la mateixa

i també havia canviat,

em dius que el teu calendari,

ha perdut per sempre més

el mes de maig.

Parlem mentre plegues la roba

 

Parlem mentre plegues la roba,

disculpant-te pel moment.

M’ofereixo a ajudar-te.

Incomoda de nou demanes disculpes.

L’espai és reduït,

i entre els moviments

de la tasca que fas,

tinc constància de tant en tant

del tacte de la teva mà.

Un instant perdut, s’allargassa.

Un moment esperat, s’aprofita.

Els meus dits et subjecten la mà

que passava volant.

Et miro als ulls i sense parlar,

van baixant els llavis

per besar els teus.

Silenci.

Tot és silenci.

Sense separar-nos,

et miro als ulls

i te’ls veig tancats.

Un somni                             .

Un instant.

Un bes.

Un principi.

Encara estem aprenent a estimar,

després de tants anys.

Em convidares a passejar pel camp

 

Em convidares a passejar pel camp.

Un dia de sol i calor.

No importava, dúiem fruits secs i aigua.

Férem el camí a peu

i donà per una llarga xerrada.

Per gestos involuntaris, per mirades

que entenia provocadores,

segellades pel teu somriure.

El temps passava pausat

i l’aire calent de la tarda premia l’entorn

i fins i tot a nosaltres,

deixant lliscar per les galtes gotes de suor.

Arribarem a l’ombra d’una cabana.

Un descans necessari.

Un intents de silenci 

que havia d’aprofitar

per aclarir algunes coses

que desitjava entre nosaltres.

El temps es va fondre.

Tot al voltant va perdre consistència

en el moment que amb la mà

m’eixugares la gota que queia,

i els teus llavis em besaren.

Tornes a mi com vol d’ocell

 

Tornes a mi com vol d’ocell

Vindràs a la branca del jardí,

i el teu cant m’encisarà.

Alçaré el dit  vindràs volant,

esperant la llavor

que el meu cos t’oferirà.

Dependrà del temps,

volaràs alguna estona vora meu,

potser i tot posaràs

el teu cos fràgil sobre

alguna part del meu,

i em picotejaràs la pell,

encara blanca d’un hivern

que just ha tancat la porta

de nevades i calamarses.

Si, em deixaràs jugar amb tu

i acaronar la part exterior

de la teva pell.

Ens coneixem de fa temps.

Un cop hagis saciat el teu instint,

de nou com un vol d’ocell,

t’enlairaràs, però ara per marxar.

Juguem a jugar

 

Juguem a jugar,

són jocs que volem gaudir.

Ho fem amb els cossos

que el temps ens ha manllevat,

amb la il·lusió

que mai hem perdut.

Són estones trobades,

en dies de pluja i sol,

on el vent truca al vidre

avisar-nos que el rellotge

crida el fi del joc.

Un dia vens i podem.

El joc no te jornades fixes,

encara que el nostre sentiment

no té temps de caducitat.