Divendres sant acabat el viacrucis

 

Divendres sant acabat el viacrucis,

després de l’esmorzar

de les sopes escaldades i sardina de casc.

Comença la rutina de cada any.

Roba d’anar pel camp,

cistell de vímet,

gorra i tisores d’esporgar.

Camí que es fa sol.

Un bri d’herba als llavis

que més tard canviarà.

Ja sent l’olor, ja les veu sense mirar.

Cada anys les mateixes passes.

Cada any el mateix racó.

Hi arriba ufanós.

Un altre any que collirà el timó.

Té a l’abast mig bancal tot florit,

com sempre, com cada any,

no falla mai el divendres sant.

S’agenolla, l’esquena li fa mal,

de cada mata, n’escull una branca,

 la resta s’ha de fer gran.

Poc a poc el cistell es va omplint,

i de l’olor li sembla que ell també és timó.

Ja pensa en les olives,

ja pensa en els cargols,

ja pensa en els guisats,

ell tot sol o jugant amb el romer, la ceba, l’all.

Se li fa la boca aigua quan pensa

amb el pebre i el llorer.

Té tantes plantes a l’abast

i tan poc temps per tastar les seves bondats.

S’aixeca amb moltes feines, però content.

Mira de nou el cistell i no l’olora, l’olor va cap a ell.

Pensa anant cap a casa que Corpus no tardarà.

Catifes de flors al el groc de la ginesta,

que algú de la ciutat, punxant-se collirà

el groc d’una flor d’argelaga.

Els del poble amb un somriure li recordaran.

Ja t’havíem avisat...

Això és argelaga, la ginesta més avall.