Es desdibuixa fent-se petit,
amb els seu cos d’ombres,
juga a la contrallum d’un cap
tan llunyà com la lluna.
Amb boires de pensaments
que s’escampen,
amb clapes que semblen parcs buits,
anant-se amagant sense marxar.
Anar tornant sense deixar
d’estar al mateix lloc.
Regalimar pasejos
per cercles que es tanquen
sense haver estat mai oberts,
la comdemna d’una eternitat
que mai s’acaba,
sense saber per quin pecat
ha merescut ser eternament
menguant i creixent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada