Pinta el vidre el blau
més fosc del cel.
Retallat per fustes
que li fan de porticons,
impregna de silenci
el pas d’un temps
que no marxa mai del tot.
Fotografia del reflex
deixa en la retina el que veu
l’esquena i tu veus al davant.
Juga amb el blau del cel
i el marró de la fusta
una paret que blanqueja
al seu voltant.
Deixeu-me pensar
que m’agrada més,
si la imatge del vidre
que reflexa un passat proper
o els porticons
que m’obren el seu secret.
L’horitzó de la Garrotxa
no és l’horitzó pla
que enyor quan no miro la mar.
Ara veig, un horitzó fosc i trencat,
que em fa pensar
en pujades i esgotament.
Darrere com petites ones de platja,
un horitzó més llunyà.
La llum que s’albira és d’un sol cansat,
que un mantell de núvols
vol tapar en un acurat comiat.
Em queda el consol,
que aquest mantell
també podrà arribar a la meva mar.
Jo lluny i pensant
en la llunyania del ser estimat,
que m’espera remullant-se els peus
en un lloc on jo no puc estar.
miraré aquest horitzó
com si les muntanyes fossin la mar plana
i rere seu el cos
d’una dona dormida
després de rebre el darrer petó
d’un sol que ja es absent, com jo.
Orgullosa després de morta l’alzina
viu encara en els records
i les ombrejades que ja no hi són.
Branques que s’alcen com senyal
d’un atracament que se li ha dut la vida.
Esperant els carronyers
que facin llenya del seu tronc sense vida,
rep la visita d’uns altres ocells
amb banda blanca al pit
oferint-li una rendició incondicional
i el dol a l’esquena.
Volen cada jorn,
les orenetes i com en una vetlla,
s’escampen amunt i avall
de branquillons encara ferms,
i guardant-li un respecte ,
s’estan allí, sense cant ni crits,
sense moure’s del lloc que han triat.
Fins que es hora de tornar al niu.
Abans de marxar,
la bandada fa un darrer revolt
i en aquest moment si mires,
veuràs que l’alzina té fulles negres
i flors d’un blanc clar,
que un vent, sense bufar
escampa pel cel en un no rés.
Dolça és la veu de la cadernera,
xiulant en la branca de l’olivera.
Em desperta,
m’anima, em fa recordar.
Si, aquella finestra oberta
per on entrà el so xiulant,
la finestra oberta, el braç tancat.
Envoltava el cos dormit
d’aquella que estimava.
Dolça és la veu de la cadernera,
ara trist és el record
que el seu cant em deixa.
Li manca al braç,
la seva estimada.
Majestuós el vaixell talla la mar,
com l’alè de qui des del port
el mira marxar.
Inflades d’orgull
amb el vent com a company
empenyen les veles el vaixell,
deixant rere seu una estela blanca
que a la fi serà el darrer que es veurà.
Pinta de daurat el sol punts d’aigua
i els fa brillar al voltant de les fustes
que suren i se’l endú més enllà
de l’horitzó llunyà.
Qui mira, també té dos punts
que el sol fa brillants,
amb gust de la mar,
dues llàgrimes
van lliscant galtes avall,
com el vaixell ho fa per la mar
