Dolça és la veu de la cadernera,
xiulant en la branca de l’olivera.
Em desperta,
m’anima, em fa recordar.
Si, aquella finestra oberta
per on entrà el so xiulant,
la finestra oberta, el braç tancat.
Envoltava el cos dormit
d’aquella que estimava.
Dolça és la veu de la cadernera,
ara trist és el record
que el seu cant em deixa.
Li manca al braç,
la seva estimada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada