L’horitzó de la Garrotxa
no és l’horitzó pla
que enyor quan no miro la mar.
Ara veig, un horitzó fosc i trencat,
que em fa pensar
en pujades i esgotament.
Darrere com petites ones de platja,
un horitzó més llunyà.
La llum que s’albira és d’un sol cansat,
que un mantell de núvols
vol tapar en un acurat comiat.
Em queda el consol,
que aquest mantell
també podrà arribar a la meva mar.
Jo lluny i pensant
en la llunyania del ser estimat,
que m’espera remullant-se els peus
en un lloc on jo no puc estar.
miraré aquest horitzó
com si les muntanyes fossin la mar plana
i rere seu el cos
d’una dona dormida
després de rebre el darrer petó
d’un sol que ja es absent, com jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada