i els dimonis dels oblit vaig fent camí,
mirant cap davant un temps
que no sembla tenir fi,
de vegades roda poc
i de vegades desferma el fre
i sembla volar sense destí.
Ara que el pas és lent,
ara que raono poc a poc,
ara que els avenços ràpids són,
em sembla tenir peus de plom
i cor d’infant on fins i tot
la màgia és possible, probable
i perquè no recomanable.
La pell se’m fa d’un pàl•lid gris i brut
com si l’ànima volgués sortir al mon
i veure els motius que m’han fet ser com sóc jo.
Abans la paraula era àgil com el vol dels pardals
i vistosa com un capoll que s’entesta en ser flor,
ara ranqueja com un colom coix
i repica abans de sortir con la roda d’un carro vell
entre llambordes desencaixades d’aquells carrers
d’una llunyana infantesa perduda a destemps.
Em queda pel davant la por latent del que no se sap,
el fred que m’entra al cos encara que el sol l’escalfi,
com si la sang de les venes es fes de gel,
i perd ja no poc a poc el cant dels ocells
i la resta dels sons.
Em queda ben clar
el color dels teus llavis,
l’olor de la teva pell,
el so de la rialla franca
i el regust d’aquells petons,
la resta són ornaments
d’un quadre que a la fi un drap vell,
més vell que el meu record
deixarà en el rebost perdut
del vell casalot que és aquest món.
http://desdeminoray.blogspot.com/2011/12/orillas-de-este-limbo.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada