que tancar els ulls,
ni més silenci
que dormir els sentits,
aleshores,
estem sols.
La llum
que ens ensenya
als altres.
El so
que ens presenta
la resta.
Viure en la foscor
i el silenci ens amaga,
ens redueix,
ens aniquila poc a poc
i alhora
pot ser l’espurna
per créixer del no res.
http://desdeminoray.blogspot.com/2011/11/donde-la-luz-agoniza.html
1 comentari:
De quatre simples versos, tu has creat un gran poema.
Publica un comentari a l'entrada