de ser estimada,
amagada
entre llençols verges,
depositaria de petons
que mai s’han donat,
receptora
de carícies plenes
de taques.
Lluna que s’enceta
en quart creixent,
desig etern
de ser estimada,
pell nua de tacte subtil.
Blanca habitació setinada
de polsim maragda
de l’esperança perduda,
rellisca cos avall,
entre estreps
de mil joies imaginades,
de diversos potser viscuts
entre somnis amagats.
Fugim de l’efímer del caduc,
de la mort que ens envolta,
del furtiu que ens amaga,
ombra en la penombra,
llum de lluna creixent,
petó esmorteït,
gelat desfet.
Visc en tu.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/presa.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada