Avui que el sol calenta de fort

 

 

Avui que el sol calenta de fort,

deix la petita taula del cantó

que a l’hivern em protegeix.

Aquest viatge he anat sota un tendal,

prop d’on la teva mirada en cerca

quan passes sense mirar-me.

Segueixo la rutina,

ve cambrer, esmorzo, obro el diari.

Avui, però fent-ho diferent,

t’escric abans de veure’t.

Et parlo amb versos d’aquell passat

que fou nostre en els intervals

de les altres vides nostres.

Aquells moments intensos

i que mai es repetien.

Moments amb que els so no hi tenia lloc

i eren les mirades i el tacte el nostre llenguatge.

Vivíem amagats, de moments que el temps

ens deixava per a nosaltres sense poder dir

quan tornaríem a ser els altres,

essent la única realitat.

Avui el poema s’havia allargat

i tu t’estaves endarrerint.

La fulla es triplicà, la lletra es redueix.

Però els sentiments embolcallats de mots

que sempre ens havíem dit anaven creixent.

Deixà els fulls sota el tallat.

Avui no haurien versos per a cremar.

Alcà la mà i deixà els diners.

Plego el diari sense llegir,

després de tant de temps el primer jorn.

Avui lliure d’estris que m’ajudessin a caminar,

lentament vaig desfent el camí.

En arribar al cantó de sempre,

miro de nou la taula on havia estat.

Res hi ha sota el plat del tallat.

Miro pel terra i res,

miro per on havia de tornar l’estimada

i just en voltar el seu cantó la veié amb els fulls aferrats

entre els dits de la mà

que en acomiadar-nos m’acaronava la cara.

L’esperança encengué una llum a la porta del cor.

Em decidí a tornar el proper més.

El nostre passat era més fort

que el present que ens separava.

Les meves lletres mudes,

més fortes que el silenci que ens envoltava.

Jo com una estàtua d’un cementeri propi,

ella com un fantasma

del nostre interior primer de novembre