Tenia el pedicle
a punt de trencar-se.
Era la darrera
que quedava en tot l’arbre,
un paisatge desolat
i bell a l’hora,
l’arbre gairebé nu
amb tot de branques
semblant espases
en un duel multitudinari
o en un bosc de parallamps
esperant la tempesta
d’un hivern pròxim.
Havia vist les companyes caient
i emetent xiscles alegres
que els humans no sentien mai.
Algunes es deixaven caure
com un vaixell entre ones de la mar,
altres redolant amb si mateixes
com en un tobogan amb tirabuixons.
Però a ella encara li recava deixar-se caure,
tenia un xic de por.
I després que?
Si canviaria de color
i seria part d’una catifa brillant,
després perdria la màgia
i s’aniria difuminant
com les altres fins no ser res més
que una catifa oblidada i estripada
sota les peülles d’animals
o els peus dels humans.
Que seria dels seus sentiments,
o potser sent una fulla
només en caure de l’arbre
perdria tota aquella identitat
que havia gaudit fins aleshores?
Malauradament estava a prop d’esbrinar-ho,
el pedicle,
s’havia trencat i ja no formava part
de la família de l’arbre.
Queia, i es va deixar portar per l’aire,
si hagués tingut ulls,
segur que els hagués tancat,
volia gaudir d’aquella darrera experiència
abans d’arribar a un terra
que la duia a un futur incert i gris.
http://carmerosanas2.blogspot.com/2023/12/lultima-fulla.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada