Galopa de nou el cor en rebre
el teu breu missatge.
Perdut entre la boira de l’oblit
dels darrers temps,
em creia perdut per sempre.
Des de l’escalfor de fills i nets,
de l’embriagador ambient
d’aquets dies de Nadal,
tens un moment per a mi
i trenques el silenci
al que m’has sotmès.
Ploren els ulls la fredor
del després.
Es queixa mut el cor
l’absència dels teus mots.
Em manca deixar en galtes i llavis
un bes de perdó,
un acaronar la cara estimada,
notar l’escalfor dels teus dits
que em manquen cada nit.
Sóc el pària perdut
que ja només pot somiar estimar-te
des de lluny
o com un efímer esperit
visitar-te a distància,
com una ombra entre les ombres
que t’envolten en un hivern
que torna a ser fred.
Tornaré a la rutina d’haver-te
d’estimar d’amagat del propi cor,
esmunyint-me de la ment
que m’obliga a recordar
que ja no sóc res per a tu,
escriure mots al vent sabent
que mai arribaran als teus ulls.
Deixant volar petons i pensaments
com els únics regals
que et puc oferir en uns Nadals
que com sempre
estaré absent del teu cap,
molt lluny de les teves mans,
sense rebre l’alè de consol
que em podria reviure
en aquesta soledat
a que m’has castigat.
Aquest escrit,
com un crit desesperat
no pararà a mans del foc,
aquest es perdrà en la fredor
d’un missatge sense repòs,
sense resposta.
Tornaré a la callada espera
d’una tardor que es fa hivern,
sabent que mai m’arribarà
la primavera dels teus ulls,
ni em floriran mai més
les teves mirades,
aquelles amb que abans
en feia poms.
No vull plorar més
per aquesta absència penal,
però el cor ja no em fa cas
i no vol deixar de plorar,
com ell, jo tampoc et vull oblidar
tot i ser com un pardal
que cada cop que vola
s’estavella contra el vidre
del teu silenci,
contra el gel brillant del teu cor.
Mata’m ja i no deixis
que ho faci el meu cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada