Estic en un bar,
com sempre sol.
Be, sol no,
avui m’acompanya
una ampolla mig plena ara,
m’estic entrenant
per les darreres ocasions
d’aquestes festes.
Hi hem d’anar entrenats,
no sigui que féssim el ridícul
davant la família
i soltéssim allò
que ens hem anat aguantant tot l’any.
I mentre l’ampolla es va buidant,
el meu astorament va creixent.
Amb cada glop imatges
que ja no recordava,
m’han anat visitant,
algunes amb sorpresa
per realment no recordar-les,
altres pel dolor que m’infringeixen,
unes altres perquè crec
que no tenen res a veure amb mi.
Vull fer un altre glop,
el darrer em promet.
Se que m’enganyo.
Avui, ara,
vull baixar al meu propi infern
i veure si en sóc capaç
de sortir-me’n viu
d’aquesta dura batalla.
El rom m’ajuda a creure
que puc creure
en poder vèncer
aquesta quimera interna.
No, ara, ja no faré cap glop més.
Per fi m’ho he promès a mi mateix.
A menys que n’enceti
una altra d’ampolla,
cosa que realment
m’estic replantejant seriosament.
Si jo pogués donar-li la culpa
de tot a la persona
amb qui ara mateix hi penso!
Qui sap si ...
en algun moment guanyaré
aquesta lluita interna i sorda?
https://torosalvaje.blogspot.com/2023/12/acodados-y-mudos.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada