Mira la mar com un miratge
que mai s’acaba.
Cerca en les ones record
d’aquell passat que marxà.
Mullen els peus restes
de sorra i petxines.
Més aquell somriure
ja no tornarà.
Bufa el vent
sons de mil llengües distintes,
més la veu que esperà no la sentirà.
Pica el sol de ben amunt
i pinta guspires daurades
per sobre l’aigua viva.
Res arriba.
Res canta.
Queda només la soledat
més desesperada.
Res que torni
per a ser viscut
amb aquell somriure matiner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada