Dansa el pi per la costa arbrada
el vals del vent que li canta.
Per sota, les pedres guarden el fi camí
que deixà en un passat llunyà
per anar a trobar-te.
Com en un conte ja oblidat,
com un somni
que mil vegades he somiat.
Ara la costa es pesada,
les pedres petites
i el pi ja no balla.
Per sort, l’estimada,
és a la vora de casa,
esperant-me a la tornada del camí
que sempre s’enceta i mai s’acaba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada