Voreja el vell camí
de pretèrites passejades,
una llarga senyera
de flors i espigues,
on es barregen jorns
de lletra i sang.
Camins que antuvi
foren de treball,
i ara s’han fet per passejar.
No hi ha sang,
més que la de les velles mans
agafant aixades sorrudes,
ni més lletres
que les que escriuen
les tiges del blat segat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada