En la casa de la plaça
on fins els fantasmes
havien deixat de viure,
cada capvespre
quan el sol
feia de viatger impenitent,
el rellotge dels sons
acudia impertèrrit
a destorbar
els jocs dels infants .
Aquells petits
corrien sota la protecció
dels adults que cofois amagaven
que el so que sentien,
era el crit d’un vell mussol,
abans de baixar volant
escales avall
per caçar ratolins
i si havia sort rates.
Era tant plaent l’escalfor
dels petits cossos
abraçats a les cames,
que no distingien
el picar somriure
que entre ells,
els petits es repartien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada