Com soldats defensant
el mur del safareig,
on la gent ja no recorda.
Com pales per cercar
el passat gloriós
que la memòria té en remull.
Com les arrels
que xuclen la vida líquida
que queda en el rectangle.
Com tot el que marxa
sense saber que ho fa
ni el perquè ho ha de fer.
Mireu a munt
on les figues s’alcen
en l’aire de la tarda
esperant el vent
per fer de la bassa un vaixell
que navegui records enrere
i torni a port quan les dones
cridant i rient feien del safareig,
el diari viu del poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada