Baixa el riu,
amb són ritme pausat,
sense les estridències
d’una mar cridanera
on tot va cap davant
i cap darrera.
Espera com si res
una escala,
que deix ben a prop
l’aigua del terra.
Vigila el pas movent-se
segons el vent
un arbre verd,
més clar que els arbres vells.
Espera, riu,
escala, arbre,
i potser vent
que el temps s’afanyi
a dur allí la gent.
Mentrestant,
passa el riu,
l’escala espera
i l’arbre verdeja
jugant a estones
amb un vent
que bufa
de tant en tant
com si no hagués presa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada