Fiblades de por
que pugen
des del terra moll,
com rampes
que s’encadenen
per dins
per sentir-te morir.
Angoixa creixent
que va ofegant-te
poc a poc
des de dins del cos,
tancant-te feblement la gola.
Desig d’allargar
i no defallir,
trencar la por
i callar el silenci,
escopir l’angoixa
com la darrera ensalivada
per ser una mica més lliure.
Vull viure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada