Vull baixar la persiana, estic cansat,
a hores d’ara la llum ja no em molesta,
que la nit es va teixint
i el dia es desfila poc a poc
deixant escampats els colors
entre els cortinatges del finestral ara fosc.
Passen lentes les hores del dia
i les de la nit es fan eternes,
mentre miro caure les motes minúscules
de pols relliscant per entre l’aire
que separa el sostre
de les parpelles obertes,
acaparant també els sons
d’unes hores silents,
d’uns instants enganxats
amb argamassa l’un a l’altre
per fer-se gairebé eterns a la meva vora.
Només em queda el record
de les olors per reviure dins meu
ahirs caducs i caducats,
aquelles olors a vins negres
de fragàncies vitals
i d’humitats a les parets.
L’olor inoblidable de la pell neta
amb gotes de perfum
enrarint els narius poc entrenats.
Com si fos una altra tardor
a l’abast dels dits hi ha moments
que sent barallar-se les fulles
caient contra les fulles de la persiana
i les arrugues de la paret,
així de forta és l’audició
de la meva sordesa.
No se que enyor més el meu cos,
si el temps de poder viure fora de les parets
o restar a l’abast dels meus somnis perduts
rere les finestres tancades
esperant les nits eternes
que m’ensenyen poc a poc
com serà després de la mort.
http://rcanovalls.blogspot.com/2023/11/el-poema-del-mes-cambra-de-tardor.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada