Feia tant de temps
que no passejava pel teu cos,
que m'ha sorprès
que avui amb la colla tant a prop
t'atansessis per parlar
d'aquells temps que creia superats.
En cada instant,
que l'espai creava una mena
de barrera entre tots dos
i la resta dels companys,
em recordaves aquells dies
de plaer desmesurat
i recorrent sense miraments,
per sobre la roba molla
de la puja incipient,
recordaves cadascun dels camins
que en la pell nua
et vaig descobrir abans que ningú.
Sense el penediment
del teu rebuig
per un matrimoni convenient,
em demanaves ara,
noves passejades per la teva pell,
abans que la memòria pintés
d'oblit aquells fets.
Em demanava
el teu cos reviure els fets.
Volies sentir el goig
que un temps passat et regalà.
Ens mirarem als ulls
i abans que el silenci es trenqués
deixant anar una amable negativa,
em regalares el peto més bonic
que recordo haver-me deixat mai,
agafant-me de les mans,
em deixares com una targeta de comiat
un lacònic ja em diràs.
Deu passes més i una cantonada
et pintaren agafada del bracet
d'un espòs ignorant i feliç
que t'apropava el paraigües
perquè la pluja no t'esquitxés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada