Cada jorn bufa el vent
una mica més fred.
Cada dia la nit s'avança a peu silent.
Jo et segueixo mirant entrar a la mar
i vencedora de la temperatura
surts tota molla,
ara la tovallola no només eixuga,
també tapa.
La teva mirada abans lànguida
i despreocupada,
és ara ràpida i vivaç.
Si sóc al bar
vens sense perdre temps.
Si estic al balcó,
vens volant.
És hora d'aprofitar
la poca escalfor
que el meu cos pot donar.
Saps que el temps se'ns escapa.
S'haurà de tallar el fil
que ens lliga a aquest hotel vora mar.
Tu deixaràs de gaudir i jo d'estimar.
S'acabarà el parèntesi
d'un estiu que mai oblidaré.
I que mai sabré explicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada