Et trobo tant lluny
com si la gran mar ens separés.
Hi ha estat aleshores
quan m'has respost.
Que puc esperar ara
que veig surar al costat
de la teva cara les ombres
de les lletres amb que em parles?
I jo, sense esperar res
responc als mots amb altres mots.
Però com sempre queda tot distant,
tal i com tu vols,
amb dubtes de noves respostes,
esperant silencis que es tornin mots,
per poder versar noves esperances,
que pinten com les mes velles
i així hauré d'aprendre a continuar vivint.
Seguiré mirant aquest teus ulls
que no em veuen, esperant que el ressò
de les meves paraules t'arribin
i vulguis que es quedin amb tu.
Que puc desitjar més que el destí m'accepti,
si no és que en la distància
encara pugui comptar amb tu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada